QUE BÉ VIU LA GENT QUE VIU BÉ!

Feia dies que a la barberia no teníem una tertúlia tan animada. Mentre m’estava arreglant el clatell, en Manel que té l’habilitat de passar les tisores mentre està atent a les converses dels que esperen tanda, de cop va parar de treballar al sentir un dels clients, el que sempre s’exalta parlant de futbol, exclamar, tot apujant el volum de la tele que, com de costum, estava connectada a un noticiari de 24 hores: “òndia tu, que bé viu la gent que viu bé!”. Llavors estaven passant un reportatge sobre l’ampliació d’un hotel de luxe barceloní que dimarts vinent estrenarà disset habitacions des de 5.000 euros per nit. En Manel, que es parli del què es parli sempre sembla que n'està al cap del carrer, tot reprenent la feina al meu clatell, va fer com aquell que li treu importància a una cosa amb tanta sornegueria que, enlloc de tancar el debat, el que fa és ventar el caliu perquè agafi la flamarada: “Per Barcelona passa molta gent que sopa dues i tres vegades. Sort en tenen d’aquests paios, que si s’haguessin de refiar dels pelacanyes que miren la pela a totes hores farien més badalls que en Carpanta”. El que havia aixecat la llebre va recollir el guant de la polèmica, replicant en Manel amb un to de veu més apropiat per un estadi que per una barberia: “collons, nano, ja m’explicaràs com en una sola nit es pot gastar tanta pasta! Saps quanta gent hi podria menjar calent? “  En Manel, que després de tants de mesos d’anar-lo a veure ja l’he calat, xala encebant les discussions i sempre en té alguna de nova per amanir la conversa, i encara que a les primeres de canvi et pugui semblar un ciri trencat, si hi pares un xic d’atenció trobés que no anava tan desencaminat, com ahir mateix: “Un avi que porten a pelar-se cada dos mesos i que xerra com una calàndria, em deia l’altre dia que quan treballava a cal Rosal el capellà de la colònia sortia al pas de les enveges i crítiques dels treballadors cada vegada que els amos venien a missa vestits de vint-i-un botó, amb cotxes lluents i amb xofer, i els hi feia el mateix sermó: si l’amo va bé, vosaltres anireu bé. Per tant, enlloc de mirar-vos-el de cua d’ull i enrevenxinats, alegreu-vos-en que els negocis li ragin, perquè si ell està content vosaltres també n’estareu”. El del futbol va tornar a picar l’ham i per reforçar les paraules, es posà dret i tot: “Què vols dir, que funcionant a tot drap els menjadors socials i amb tanta gent sense casa ja t’està bé que algú pugui cremar en una nit aquestes burrades de diners?” En Manel, llavors, es quan la va dir més grossa: “Vés a saber quants negocis es poden tancar en una d’aquestes habitacions tan cares. La gent que sopa dues vegades, per desgràcia, és la que talla el bacallà, sigui aquí o a les quimbambes. Tant per tant, doncs, val més que deixi les peles aquí, no trobes?” No sé com va acabar perquè jo ja tenia el clatell net i anava amb pressa, però em temo que aquest debat es tan recurrent que el mes vinent en tornarem a parlar. De fet, fa massa temps que se’n parla.