Follow by Email

dimarts, 15 d’abril de 2014

(2) - QUAN RENTÀVEM ELS PEUS ALS POBRES

En Xuti es tenia de rentar els peus a fons abans d’esmorzar i no podia baixar al refectori fins que la monja no els hi passés revista, inclòs mirant si s’havia tallat les ungles. Ja s’ho sabia de memòria perquè feia tres anys que repetia la comèdia: ell formava part de la lleva de vells reclutats als asils de la ciutat perquè el mateix senyor bisbe rememorés el gest de Jesús rentant els peus als seus deixebles, amb dotze pobres durant la missa solemne del dijous sant. A la capital no hi havia problema perquè d’asils en tenien per triar i remenar, però en canvi als pobles més petits ho tenien més complicat i si volien continuar el numeret s’havien d’espavilar amb parroquians voluntaris o amb algun pidolaire passavolant de confiança. Per a les mongetes dels asils era un tot un honor subministrar matèria prima per a la cerimònia  i en Xuti hi anava també content perquè sabia que al final de l’obra l’esperava un llonguet farcit de mortadel.la i mig got de vi per tirar-ho avall. Tanmateix, li feia patxoca, perquè no dir-ho, ser el centre d’atenció durant unes hores i que tot un senyor bisbe  s’agenollés davant seu, li remullés el peu dret nu dintre d’una palangana guapa i, després, li eixugués amb una tovallola perfumada perquè al besar-li no notés cap flaire de formatge. En Xuti, malgrat sempre deia que de totes maneres el petó es quedava en un gest bonic, a ell no li feia res el teatre; però n’hi havia d’altres que no els feia cap gràcia que els hi refreguessin pel nas  unes quantes vegades que si tenien ciri en aquella missa era degut a la seva condició de pobres. Però era una època que s’havia de fer la gara-gara a les monges i no pagava la pena trenca’ls-hi les oracions per una tonteria. Els requisits per passar el “càsting” era que els candidats fessin una mica de goig, que s’aguantessin els pets i que portessin els peus, la cara i les orelles netes. A l’asil on s’estava en Xuti tenien el detall d’escalfar l’aigua en un bugader perquè la neteja prèvia fos més eficient: la resta de la setmana, si no feia molta fred, s’havia d’apanyar amb aigua de l’aixeta si volia treure’s les lleganyes. Avui la tradició del lavatori continua en alguns llocs, però ja no en tenen l’exclusiva de la representació els pobres vells asilats, sinó que el relleu l’han pres els nens i d’altres comparses voluntaris; inclús el papa de Roma ho fa  amb presoners per refermar el simbolisme cristià d’un gest que, massa sovint, no passava d’aquí. Perquè en acabar, els bisbe o els rectors s’alçaven amb tota la seva pompa i els pobres, com en Xuti, s’entornaven als asils tan pobres com n’havien sortit, malgrat portessin l’estómac ple i els peus més lleugers.    

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada