En Xuti es tenia
de rentar els peus a fons abans d’esmorzar i no podia baixar al refectori fins
que la monja no els hi passés revista, inclòs mirant si s’havia tallat les
ungles. Ja s’ho sabia de memòria perquè feia tres anys que repetia la comèdia:
ell formava part de la lleva de vells reclutats als asils de la ciutat perquè
el mateix senyor bisbe rememorés el gest de Jesús rentant els peus als seus
deixebles, amb dotze pobres durant la missa solemne del dijous sant. A la
capital no hi havia problema perquè d’asils en tenien per triar i remenar, però
en canvi als pobles més petits ho tenien més complicat i si volien continuar el
numeret s’havien d’espavilar amb parroquians voluntaris o amb algun pidolaire
passavolant de confiança. Per a les mongetes dels asils era un tot un honor
subministrar matèria prima per a la cerimònia
i en Xuti hi anava també content perquè sabia que al final de l’obra
l’esperava un llonguet farcit de mortadel.la i mig got de vi per tirar-ho
avall. Tanmateix, li feia patxoca, perquè no dir-ho, ser el centre d’atenció
durant unes hores i que tot un senyor bisbe
s’agenollés davant seu, li remullés el peu dret nu dintre d’una
palangana guapa i, després, li eixugués amb una tovallola perfumada perquè al
besar-li no notés cap flaire de formatge. En Xuti, malgrat sempre deia que de
totes maneres el petó es quedava en un gest bonic, a ell no li feia res el
teatre; però n’hi havia d’altres que no els feia cap gràcia que els hi
refreguessin pel nas unes quantes
vegades que si tenien ciri en aquella missa era degut a la seva condició de
pobres. Però era una època que s’havia de fer la gara-gara a les monges i no
pagava la pena trenca’ls-hi les oracions per una tonteria. Els requisits per
passar el “càsting” era que els candidats fessin una mica de goig, que
s’aguantessin els pets i que portessin els peus, la cara i les orelles netes. A
l’asil on s’estava en Xuti tenien el detall d’escalfar l’aigua en un bugader
perquè la neteja prèvia fos més eficient: la resta de la setmana, si no feia
molta fred, s’havia d’apanyar amb aigua de l’aixeta si volia treure’s les
lleganyes. Avui la tradició del lavatori continua en alguns llocs, però ja no
en tenen l’exclusiva de la representació els pobres vells asilats, sinó que el
relleu l’han pres els nens i d’altres comparses voluntaris; inclús el papa de
Roma ho fa amb presoners per refermar el
simbolisme cristià d’un gest que, massa sovint, no passava d’aquí. Perquè en
acabar, els bisbe o els rectors s’alçaven amb tota la seva pompa i els pobres,
com en Xuti, s’entornaven als asils tan pobres com n’havien sortit, malgrat
portessin l’estómac ple i els peus més lleugers.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada