ALBA VERGÉS, EM VOLDRIEU DIR SI VAIG BÉ AMB EL MEU COMPTE DE LA VELLA?

 

 Vagi per endavant, senyora consellera, que com diuen els “castellanufos”: “no le arriendo la ganancia”. És a dir, que la seva responsabilitat - no escollida sinó sobrevinguda -, no li envejo i, en canvi, l’admiro per com s’hi ha esforçat des del primer moment per “estar a l’altura” del càrrec. Per tant no m’entengui el que a continuació li diré com una crítica, sinó simplement com una puntualització o si li sembla millor, com un prec d'ajuda per treure’n l’entrellat del compte de la vella que m’he engiponat arrel del que li vaig sentir dir ahir, fent servir la marató com a metàfora en relació als objectius de la campanya de vacunació, assegurant que si es pot mantenir un ritme de deu mil vacunes punxades per dia ja es pot considerar una bona velocitat de creuer. Jo sóc d’aquella generació que per entendre'm en qüestions delicades, sobretot si hi ha números per entremig, prefereixo recórrer al compte de la vella que no pas a les computadores. Me'n refio més dels dits de la mà.

I vet aquí que començant a comptar amb els dits, i una petita calculadora de butxaca per verificar els resultats, m’he fet un em-bolic. I com que en repetir les operacions vàries vegades sempre m’ha donat el mateix resultat, he pensat que potser alguna dada l'havia entès malament perquè no em doni, ni per aproximació, el resultat que en encetar la campanya de vacunació vaig entendre que era l’objectiu del nostre govern: que aquest estiu tindríem vacunat pràcticament el 70% de la població susceptible d’infectar-se del cobib-19. Posteriorment, he llegit que els experts, inclosa la pròpia OMS, estimen que per aconseguir l’anomenada immunitat de ramat hauria de vacunar-se quasi el 90%. Però és igual, quedem-nos amb el 70%. Segons dades facilitades per l’Indescat en data 1 de gener del 2020, la població catalana sumava 7.722.203 persones. Si li restem el 1.579.075 corresponent a menors de 18 anys que, en teoria, no han de vacunar-se, ens queden 6.143.128 persones immunitzables, el 70% de les quals són 4.300.190 persones netes.

Si donem per bons els anteriors càlculs resulta, senyora consellera, que a raó de deu mil vacunes per dia, necessitarem 430 dies per assolir aquest 70% vacunat. És a dir: que fins per sant Josep de l’any vinent no ho aconseguirem. Però, esclar, aquest compte de la vella no és correcte, perquè s’ha d’afinar amb la correcció que correspon afegir-hi al còmput la segona dosi de reglament als 21 o 28 dies de la primera punxada, la qual cosa vol dir que pràcticament des del segon mes de subministrar la primera dosi, aquella cadència de deu mil dosis diàries s’haurà de multiplicar per dos si es que no volem que ens surti barba. En fi, vostè comprendrà que després de repassar una dotzena de vegades el meu compte de la vella estigui fet caldo i, francament, alarmat davant la perspectiva que a començaments d’estiu d’enguany no hàgim fet els deures i estiguem en condicions de recuperar sinó tota, una part considerable de la normalitat social, comercial, empresarial, cultural, etcètera, etcètera...

I és que si no falla el meu compte de la vella, per aconseguir immunitzar aquest 70% mínim de població en 180 dies, necessitaríem augmentar el ritme de les punxades a 50.000 per dia, comptant la segona dosis de recordatori, que si fa o no fa és que havien explicat vostès de bon principi. Ja em faig càrrec que a la "velocitat de creuer" que anem, aquest objectiu el podem considerar utòpic, però, ¿s’ha plantejat en quina situació quedarà l’economia del país si a l’estiu vinent encara estem amb el toc de queda, les restriccions de mobilitat i la meitat de les vacunacions per fer? És per això que, a la meva manera de veure, crec sincerament que s’hauria de deixar de perdre el temps marejant perdius que ara com ara no toquen i vés a saber si interessen a ningú, i posar tots els esforços, energies i sinèrgies a assolir l’objectiu que és prioritari, deixant-se de picabaralles inútils amb els veïns i de romanços sobre qui sucarà el melindro a la xocolata electoral i si l'independentisme sumarà o no el 50%, perquè l'única independència que necessitem avui és la del maleït virus, sense torbar-nos mirant-nos el melic o comprovant qui la sap més llarga.

Em sabria greu haver-li espatllat el dia amb aquesta reflexió, però cregui’m que si el meu compte de la vella és correcte, qui guanyi les eleccions el 24 de febrer és infinitament menys important que si el 30 de juny podrem dir: s’ha acabat! I si és que ja es veu que serà impossible que això passi, parlin clar d’una punyetera vegada i no facin volar més coloms prometent fites quimèriques, en part perquè quan el que convé es anar per feina, no es pot perdre el temps discutint “com ho farem” i qui es posarà la medalla, sinó posant fil a l’agulla colze amb colze amb tots els que tenen el mateix problema.

APA VA, NO ENS ENFONSEM I PLANTEM CARA ALS PROBLEMES AMB EL CAP BEN ALT!

 Ens les van fotent pels descosits, des de tots els costats. La vacunació sembla que no arranca; la “Filomena” ens vol treure de polleguera; la factura de la llum i del gas farà més feixuga la tradicional clatellada de gener; aquell dròpol d’en Trump encara serà capaç de donar-nos un disgust, abans no el gitin a la paperera de la història; els emigrants continuen jugant-se-la per arribar a port i nosaltres ja no sabem què fer-ne ni on posar-los; els bancs d’aliments, cada vegada tenen més teranyines que reserves; els sanitaris, mossos d’esquadra, funcionaris en general i mestres es lamenten que no són prou colla per atendre bé les seves obligacions ... Prou, caraina! No en treure’m res de descabdellar la lletania de les penes, com si fóssim a cal Pupes. De cap de les maneres podem passar-nos tot el sant dia glopejant les barreges de fel, vinagre i ais!, que ens engargamellen des dels mitjans, perquè els empatxos de frustració no són bons de pair i, per tant, se’ls li ha de cridar l’alto com sigui.

Que aquests consells són més fàcils de donar que de prendre? No us ho creguéssiu pas, només es tracta de dona’ls-hi la volta als imputs tòxics i pensar que pocs pronòstics són irreversibles per sempre, ja que gairebé tots es poden perfectament capgirar si se sap com fer-ho i hom no s’arronsa esperant quin serà el pròxim calbot que ens espera. Per exemple, si la vacunació no arranca al ritme que hauria de fer-ho perquè a començaments d’estiu ja es pugui parlar d’immunitat de ramat, s’han de modificar planificacions, infraestructures, organitzacions i el que calgui fins que els números quadrin, superant esclar les deu mil dosis diàries de vacunes perquè amb una previsió tan raquítica no anem enlloc. I si la bruixa Filomena ens vol complicar la vida durant setanta dos hores, pensem que cada any per la setmana dels barbuts s’ha passat fred greu i que sempre ens n’hem sortit abrigant-nos una mica més i no fent-nos el pinxo, per no agafar a sobfe una pulmonia. I si la llum i el gas s’apugen, que serà una putada, per la mateixa regla de tres tornaran a baixar quan la temperatura es normalitzi. I per evitar que el paranoic d’en Trump ens esguerri la festa, els ianquis si volen tenen prou mecanismes legals per lligar-lo de mans i peus perquè no enredi més. En definitiva, que sempre hi ha solucions i alternatives per tot si es volen trobar de bona fe.

El que no podem fer és deixar-nos consumir per l’angoixa i el fatalisme. Ahir escoltava una botiguera de Platja d’Aro exclamar-se que mai s’havia vist una cosa com la d’ara. Vaig pensar: però què dius padrina? Esclar que no s’ha vist, ni ella ni ningú, perquè una pandèmia no passa cada dia, i per tant el que cal es adaptar-s’hi fent mans i mànigues per resistir dempeus. Si aquest esperit de sacrifici i de conformitat amb el confinament l’haguéssim tingut quan tocava, sense fer trampes ni jugar a cuc i amagar, avui no ens trobaríem en el malpàs en que estem empantanegats. Si haguéssim escoltat els experts i no ens haguéssim desmarxat pel pont del Pilar i el de la Immaculada, ni entestat en “salvar” el Nadal, la nit de cap d’any i les escapades a la neu al preu que fos, avui no estaríem a la quinta pregunta. Ep! Nosaltres i mig món, perquè tothom tenia pressa per desescalar, per engalipar les restriccions i per passar-s’ho bé amb l’excusa preferida dels hedonistes: que al cap i a la fi la vida són quatre dies. Per tant si estem on estem és, francament, pel nostre mal cap i, sobretot, per posar-nos tan difícil els governants de fer-los confiança, ja que malgrat fan el que poden i a qui fa el que pot en teoria no se li pot exigir més, es contradiuen tant sovint que enlloc de portar la iniciativa en aquesta lluita, sempre van a remolc dels capricis del virus. Conclusió: que a pesar del panorama tan depriment que ens pinten des dels informatius més o menys formals, i a través de les tertúlies els aixafa guitarres a preu fet, és possible redreçar el futur més negre posant-hi voluntat, imaginació i pebrots. D’altres més difícils ens n’hem sortit, o no? Però cal que no ens escoltem tanta xerrameca eixorca i ens concentrem més en les nostres conviccions. Si nosaltres no n’estem convençuts de sortir-nos-en amb el nostre esforç de cada dia, aleshores sí que tindríem mala peça al teler. 

QUE PUTES QUE SÓN ELS PUTINS I TRUMPS D’AQUEST MÓN!

 

Els russos que resideixen a Sotxi, una ciutat banyada pel mar negre, gaudeixen gairebé tot l’any d’un clima molt més suportable que no pas els que viuen a la gèlida Moscou. Per aquesta raó, el president de Rússia, que no té un pèl de tonto, s’estima més estar-se en una ciutat de clima benigne que no pas als afores de Moscou, on fa un fred que pela, per molts abrics i casquets de pell amb que hom es protegeixi. El problema és que en plena pandèmia i enmig de crisis mundials constants, el president d’una primera potència no pot allunyar-se del rovell de l’ou del país sense que es faci malveure. Però, en Putin, que sembla que va néixer ensenyat per driblar totes les dificultats a base d’enginy i jocs de mans, també ha trobat la solució per passar-se la major part del temps plàcid a la vora del mar negre enlloc de en la glacera moscovita, fent una petita trampa a la llei de la ubiqüitat per aparentar que sempre despatxa des del punt neuràlgic del país.

Vet-aquí, doncs, que segons diuen les males llengües – naturalment desmentides des del Kremlin -, en Putin es va fer construir dos despatxos idèntics, bessons, quasi podríem dir que clonats fins al darrer detall de la decoració i dels complements, amb la finalitat que ningú que participi en una videoconferència o li escolti una declaració o una ordre enviada des de la seva taula de treball tingui el més mínim dubte que el seu president estigui treballant al seu despatx oficial de Moscou i no pas prenent el sol a la seva casa d’estiu de Sotxi. Aquest “rumor” que s’ha disparat entre els mitjans d’informació i del que inclús se’n fa brometa per internet, costarà d’esbrinar si es tracta d’una simple brama o si, realment, hem de parlar d’una murrieria més d’un d'aquests polítics totalitaris que són experts en despistar la ciutadania sense massa escrúpols. Però, el problema dels totalitaris que volen aparentar acceptar les regles de la democràcia per servir-se’n per fer-se amb el poder, és que sovint acaben ensenyant l’orella d’una manera o una altra.

Ara bé, mentre tot consisteixi en fer-se trampes al solitari o jugant amb les aparences com en Putin, alabat sigui Déu! El problema de veritat de que mentalitats totalitàries, políticament parlant, remenin per mitjans democràtics les cireres en llocs estratègics esdevé quan, com escolto per la ràdio mentre escric aquesta reflexió que està passant a Washington, el populista, ultradretà i supremacista Trump es passa de llest i de murri, aplaudint dotzenes dels seus desguitarrats i hiperventilats energúmens mentre assalten per la força el símbol de la democràcia nord-americana, el sagrat Capitoli, armats fins a les dents emparats per la segona esmena de la seva Constitució i, en la majoria de casos, “estimulats” per unes quantes dosis d’esperit de vi o de còctels d’herbes màgiques.

Des de tot el món democràtic i civilitzat s’han alçat veus indignades condemnant enèrgicament els fets, inclús molts dels antics simpatitzants del populisme radical del president americà li han girat l’esquena; només una altra mala bèstia com ell, en Bolsonaro del Brasil, i quatre ànimes de càntir ultres escampades pel món, han buscat subterfugis verbals per quedar bé amb la vianda al plat, però en el fons no tenim empatx de posar-se al costat d’en Trump. No sé si acabarem sortir-nos-en de les urpes de la pandèmia, però tinc clar que si ho aconseguim no serà gràcies a aquesta colla d’impresentables que, amb més o menys mà esquerra, tenyeixen la democràcia del pitjor dels totalitarismes: el dels llops que per arrambar amb el poder no dubten a disfressar-se amb pell d’ovella.

QUÈ LI DIRIA EL DIA DELS REIS D’ORIENT A UN REI QUE VA FUGIR A L’ORIENT

Dispensi que no el tracti de majestat perquè, apart de no creure que, en general, se’l mereixi aquest tractament, no tinc vocació de lacai per llepar-li les mans, acotant el cap. Dient-li senzillament senyor Borbó, i lo de “senyor” potser m’ho hauria de repensar, em sembla que ja en tinc de sobres per traslladar-li el que penso de la seva expatriació de pacotilla a un país on, cada dia d’estada, li costa tres dotzenes de salaris mínims anuals, tirant baix, dels espanyolets que es va rifar des de la més alta magistratura de l’Estat, durant quasi quaranta anys que li va instal·lar el gran dit del dictador. Ni li exigeixo ni li prego res, però em sembla que per respecte a allò que vostè va ésser i representar, i perquè un seu hereu ocupa la rectoria que li va traspassar quan vostè ja començava a no aguantar-se els pets, crec que hauria de tenir el gest de tornar a la Hisenda pública de l’Estat que va presidir, tota la fortuna que té presumptament repartida en paradisos fiscals o emmascarada en fundacions de tramoia, més falses que aquells duros sevillans de l’època del seu avi. I si tot és mentida, donar la cara i explicar-ho. Si com vostè mateix va confessar un dia havia tingut el “detall” de “regalat” a la seva concubina o mantinguda preferida, digui-li com vulgui, 65 milions d’euros en memòria dels “claus” que ella li va consentir, inclús quan ja era un carcamal, ¿no creu que hauria de repartir la resta de diners que va arreplegar indegudament, siguin milions o calderilla, entre aquells ciutadans a qui, pel que es va sabent, presumptament va “donar pel sac” durant tants anys?

Dispensi’m que sigui una mica groller expressant-me, però és que tots els “secrets” i “vergonyes” que li fan sortir de l’armari on els tenia arrambats, sobretot els referits als darrers anys de la seva monarquia, resulten francament tan escatològics – en el sentit que fan pudor de fems -, que em sembla que em puc esbravar amb unes quantes llicències de vocabulari enlloc d’usar perífrasis per dissimular i no ofendre la seva sensibilitat. I si li he dit que la proposta que li faig no vull que l’entengui ni com un prec ni com una exigència, és perquè si té algun interès en netejar el seu nom i restituir la seva borbònica dignitat prostituïda, li hauria hagut de sortir fa bastants dies del seu caparró el propòsit de rescabalar els perjudicats fins al darrer petricó del patrimoni indegudament adquirit, que va fer “volar” quan més dany li feia a un país ric però empobrit per culpa dels evasors de capitals, dels corruptes i dels defraudadors que s’han polit, entre altres coses, l’estat del benestar de la gent gran i dels discapacitats.

Dispensi’m, no li pregunto de quina xifra estem parlant quan ens referim al patrimoni escaquejat al fisc; m’és igual, mentre retorni trinco-trinco allò que no és seu, des d’allà on ho tingui “col·locat”. Pensi que fa quatre dies, amb motiu de la tradicional Marató de TV3, com cada any les aportacions recollides per a la recerca científica anaven des de varis milers d’euros de gent forta d’armilla, fins a donacions de cinc, quinze o vint-i-cinc euros de gent que malgrat passar-ho magra encara té la voluntat de contribuir amb el que pot per experimentar la satisfacció de sentir-se solidari. Quan falten tants recursos per tapar els forats de la sanitat pública, de la cultura o de l’educació, qualsevol aportació seria ben rebuda. Oimés si s’aconseguís recuperant els capitals evadits del país i vostè encapçalés, donant exemple d’ètica, una crida a tots els evasors i pocavergonyes que consideren una proesa “enganyar” Hisenda.

Pensi-s’ho bé, senyor Borbó, i no perdi més el temps vegetant en un país de l’Orient que no és el seu, tibant d’unes rendes que per molt que en sigui el titular legal, honestament no li pertanyen; perquè vostè sap i jo m’ho temo no provenen d’estalvis del sou oficial que, com a cap d’Estat, li pagàvem tots els espanyols perquè visqués com un rei vostè i la seva extensa família. Em faria immensament feliç, li dic de veritat, llegir a la premsa un dia d’aquests, millor demà que demà passat, que torna a casa amb per aclarir els seus comptes opacs d’una vegada i ajudar amb una crida al seny a tots els evasors a eixir de l’atzucac en que el seu país està embarrancat. No pateixi, que per moltes misèries que confessi a la seva edat no anirà a la cangrí; però, si se’n penedeix sincerament – no recorrent a frases tan hipòcrites i “campexanes” com: “perdón, no volverá a ocurrir” -, de les seves trafiques i fa les paus amb Hisenda no li garanteixo que l’aplaudim o que ens n’oblidem de les seves martingales, però potser netejarà el nom de la família, s’estalviarà de morí sol en un país estrany i, si és creient, que el seu Déu li perdoni els pecats després de picar-se el pit. Que el dia d’avui, dedicat a la santa innocència dels infants, l’ajudi a recuperar amb dignitat la seva. Li desitjo de tot cor, senyor Borbó.

EL MAL EXEMPLE DEL CARDENAL I DELS SEUS VIGILANTS

Sovint ens fem la pregunta de qui vigila el vigilants i ens sorprèn que la pregunta no tingui resposta concreta, suposo perquè algú va donar per suposat en un moment donat que qui té la responsabilitat de vigilar no pot ser vigilat, puix ha d’estar una mica per sobre del bé i del mal. Però, esclar, les coses no poden anar així, perquè tots som humans i tenim les nostres flaqueses i temptacions. Per tant, encara queda molt de camí per córrer per acceptar que la conducta dels qui consideràvem inviolables per defecte, tant pel que fa la seva vida privada com a les decisions públiques que prenguin no poden quedar fora de control. No és que la dictadura del “gran germà” s’hagi d’imposar indiscriminadament, però algú ha de vigilar que els alts executius, tant en empreses privades com en administracions públiques, hagin de passar comptes i puguin ser vigilats. Una vigilància, però, a la que no estaven sotmesos els cardenals, qui sap si perquè s’hauria considerat “pecat” dubtar de la integritat moral d’un príncep de l’església. Conseqüència d’aquesta “confiança a cegues” fou que, per exemple, el sacerdot Theodore Edgar McCarrick arribés a arquebisbe de Washington, i que malgrat els rumors que corrien sobre la seva immoralitat, el papa Wojtyla el promocionés a cardenal.

Abans d’acceptar el birret, va jurar i perjurar que ell, pobrissó, “mai havia tingut relacions sexuals amb cap persona, home o dona, jove o vell, clergue o laic”. I el papa se’l va creure, entre d’altres raons perquè en totes les diòcesis que va exercir de bisbe en Theodore va destacar per la seva habilitat recaptant dòlars per engreixar les arques del Vaticà. I això que els "rumors" de mala conducta eren bastant concrets: relacions amb un altre capellà, presumpta pedofília amb els seus nebots, posar-se al llit amb homes joves adults i amb seminaristes... El mes passat, però, el Vaticà va rectificar i va publicar el resultat d’una extensa investigació interna de més de 450 pàgines, que descobreix tots els enganys, mentides i encobriments que van permetre que un impresentable moral arribés a cardenal. L’insòlit exercici de transparència del Vaticà exculpa el papa Francesc de responsabilitat directa, però carrega fort amb Joan Pau II i Benet XVI, per haver mirat cap una altra banda. El desencadenant de la investigació fou una duríssima carta del nunci als EE.UU. - l’ultra-conservador bisbe Viganò -, acusant Francesc d’encobrir un cardenal.

En Viganò, quan treballava a la secretaria d’Estat, l’any 2005, ja va fer arribar a Benet XVI les seves sospites de conducta irregular del poderós arquebisbe nord-americà, suggerint obrir-li un procés canònic; però, el papa Ratzinger va tancar el capítol amonestant el seu cardenal que, en complir setanta-cinc anys ja s’havia jubilat de la diòcesi de Washington, “mantingués un perfil baix, pel bé de l’església”. Enlloc d’obeir-lo, però, el cardenal va anar fent el pinxo viatjant arreu i criticant a tort i a dret els vents d'obertura del nou papa argentí, fins que Francesc va convertir-lo en el primer cardenal degradat i reduït a l’estat laic, la pertinència més severa per a un sacerdot. L’actual secretari d’Estat del Vaticà, Pietro Parolin ha manifestat que espera que les conclusions de la investigació ara feta pública escarmentaran “tots els involucrats en processos semblants i els farà reflexionar perquè siguin més conscients de la transcendència de les seves decisions i, sobretot, de les seves omissions”.

A la meva manera de veure, però, costarà de fer net de tota la bugada mentre de sotamà segueixi donant-se empara – qui sap si per un sentit esbiaixat de “caritat cristiana” – a clergues, frares i algun prelat que arrosseguen a l’esquena també un feix de “rumors”. Ara mateix, a Paris es jutja l’ex-nunci a França, el bisbe Ventura, per abusos sexuals; però, s’ha deslliurat de la vergonya d’asseure’s al banc dels acusats al·legant els seus superiors que no es troba bé per viatjar, amagant-lo a Roma amb l’excusa de la pandèmia. Tanmateix, fa temps circulen informes independents explicant que l’església catòlica a Anglaterra i Gales va tapar durant dècades els abusos de sacerdots. I a molts altres indrets d’arreu del món, alguns no gaire lluny, s’ha fet mans i mànigues per salvar la reputació de “persones santes”, malgrat els “rumors”. Un paradigma de com la diplomàcia i el “savoir faire” vaticà recondueix els escàndols, n’és el cardenal australià Pell, cap gros de les finances de l’església, a qui el 2019 sentencià un tribunal ordinari del seu país a sis anys de presó per abusos sexuals, condemna que va anular el Suprem atenent els arguments de la defensa de defectes de forma i falta de proves. No me’n sé avenir que algunes de les persones que creuen estar per sobre del bé i del mal, no s’adonin que tard o d’hora la veritat sempre sura, per enterrada que estigui. Potser no sigui la reflexió més adient en plenes festes de Nadal, però ajuda a oblidar-nos de la pandèmia. Per cert, he llegit que el Vaticà és l’únic estat europeu que sembla ha aconseguit la immunitat epidèmica de ramat. Que bé, oi?

I DE LA GRATUÏTAT DEL 061 QUÈ, UN ALTRE BRINDIS AL SOL?

 El 12 de març de l’any passat, dos dies abans que entrés en vigor l’estat d’alarma – per cert, que el president vicari ens el va intentar vendre com un 155 encobert perquè ens cabregéssim i ens el miréssim de reüll -, el telèfon d’emergències 061 va rebre vint-mil trucades en un dia, el tiple que en una jornada normal, a conseqüència del pànic que ens havia agafat a tots en no saber exactament com reaccionar davant la pandèmia, basarda que en molts de casos es va traduir en acaparaments esperpèntics com de paper higiènic, guants, mascaretes o esperit de vi. No cal dir que en aquelles circumstàncies el 061 es va col·lapsar com les UCIS i, a més a més, tenint en compte els temps d’espera penjats de l’aparell fins aconseguir línia, de sobte vàrem adonar-nos que aquelles trucades no eren de franc. S’ha de reconèixer que el govern no va trigar a reaccionar i en un rampell, sense mirar-se prèviament cap estudi de viabilitat, el vicepresident Aragonés, en presentar el paquet de mesures de xoc per pal·liar els efectes econòmics del confinament total, va anunciar traient pit: “a partir d’avui, el 061 passa a ésser un telèfon d’emergència i, per tant, gratuït”. Però, ai las!, 98 dies després d’aquest solemne anunci, en decaure l’estat d’alarma del "gobierno", els usuaris catalans vàrem tornar a pagar trinco-trinco la factura del 061, fins avui.

A diferència del 112 que ha estat sempre gratuït perquè exclusivament atent emergències, el 061 és un servei – Salut respon – orientat a resoldre dubtes sobre símptomes no urgents o per connectar l’usuari amb l’ambulatori o centre sanitari més a l'abast on pugui ésser atès. Aquest mateix 061 és de pagament a la resta de comunitats i les tarifes oscil·len en funció de cada operadora. El gest de la Generalitat del març passat va consistir, doncs, en assumir el cost d’aquelles trucades perquè les companyies no les repercutissin als usuaris, determinació que no era cap estupidesa considerant que el 112 estava desbordat i es varen derivar part de les emergències al 061. Mai s’ha sabut quant li va costar a la Generalitat aquesta subvenció encoberta durant els tres mesos i escaig que va mantenir-la; però devia ser considerable, ja que varen tenir de tallar-la; fet que van aprofitar els llops de l’oposició per llançar-se’ls-hi al coll, i des de la bancada de Ciutadans inclús es varen escoltar insults pujats de to, com indignes o immorals.

Quin era el problema perquè la Generalitat es fes enrere? Doncs el de sempre: confondre els desitjos amb les realitats, o com diria en Pla, “menjar més amb els ulls que amb la boca”. L’executiu català havia calculat “a grosso modo” que la “llufa” rondaria el mig milió d’euros, però es varen quedar curts com sempre que prenen les decisions escoltant més els impulsos del cor que no pas les raons del cap. A part del cost directe de la diguem-ne subvenció, resulta que modificar les plataformes de facturació de les companyies per discriminar l’origen de les trucades al 061 per emergències s’estimava que costaria mig milió d’euros de torna. De manera que el govern, a través de la portaveu de les mil cares, la incombustible senyora Budó, va anunciar que “es buscarien fórmules”. Per altra banda, algú que filava més prim va insinuar que tenint en compte que el 061 formava part de la cartera de serveis del Sistema Nacional de Salut, potser la Generalitat no era competent per establir-ne la gratuïtat unilateralment.

Sigui com sigui, aquests episodis puntuals acaben aflorant sempre la confrontació interna entre ERC i JxCat, la qual cosa no es bona ni sana per a la ciutadania. El conseller Puigneró, de Polítiques Digitals i Administració Pública, s’ha ocupat de fer de mitjancer amb les operadores i elaborar un escandall per a un projecte difícil d’encaixar en els calaixos exhausts de la Generalitat. Segons sembla, en els debats interns aquesta promesa de gratuïtat del 061 va ser considerada precipitada per alguns membres de l’executiu que s’hi referien com “aquell mort”. I malgrat el govern afirma que no hi ha renunciat a que sigui gratuït el servei, el cas és que el trencacolls financer, tècnic i legal fa més difícil de relligar-ho que un simple melic. Conclusió: quan es tenen responsabilitats de govern s’ha de rumiar abans de prometre, perquè els ciutadans som com criatures: quan ens posen la mel als llavis costa de renunciar-hi. O com diuen els castissos de Madrid: “lo que se da, no se quita”. Encara que això de no pagar per demanar auxili quan hom té un mal de ventre o per alleugerir els serveis d’urgències o els Caps, substituint una visita presencial per una trucada, no hauria de cobrar-se com un capritx.

 

SENYORS POLÍTICS D’ARREU DEL MÓN, TREGUEU LES GRAPES DE LES VACUNES!

 

En una cruïlla de la pandèmia que tot ens ho juguem a una carta, la d’aconseguir la immunitat de ramat que vol dir que s’hagi vacunat un percentatge determinant de la població, totes aquelles notícies contradictòries sobre la solvència científica de les vacunes s’haurien d’evitar i qui en faci córrer de mentides, per activa o per passiva, hauria de pagar-ho car. Però, per damunt de tot aquest safareig, el que no es pot tolerar de cap de les maneres és que dels dubtes i la confusió en tinguin la culpa les interferències polítiques per exemple en el timing de la recerca de les farmacèutiques i en la planificació dels calendaris de vacunació, segons les conveniències puntuals de qui remena les cireres, enlloc de seguir uns protocols científics consensuats amb tots els països i d’aplicació obligatòria.

El darrer escàndol s’acaba de produir al Regne Unit quan aquest polític despentinat i mentider (va guanyar el Brexit mentint descaradament ell i el d’ultradretà), anomenat Boris Jonhson, acaba d’anunciar que els britànics la segona dosis de la vacuna enlloc de punxar-la al cap de tres setmanes de la primera, com s’havia dit en principi, ara s’ha despenjat amb el ciri trencat d’endarrerir-la tres mesos. Els metges britànics s’estiren els cabells davant d’aquesta nova “pífia” del govern, i la comunitat científica de mig món no acaba de creure’s el que està escoltant. I el viròleg nord-americà Fauci, el màxim responsable de Sanitat als EE.UU. encara que hagi estat escarnit per cert per l’altre polític boig que 70 milions d'electors avalen que governi el país més poderós de la terra(?), en Trump, ja ha declarat que de cap de les maneres és pot retardar la segona dosi més enllà del 21 dies de la primera.

¿A què juguen els polítics? El mateix Trump no es va estar de pressionar descaradament els laboratoris de Moderna perquè tinguessin apunt la vacuna abans de les eleccions, perquè volia fer-la servir com argument per la seva victòria. I va amenaçar als membres de la Comissió Reguladora perquè no fessin el perepu-nyetes i donessin llum verda a la vacunació. La Comissió Reguladora europea també va rebre pressions de la mateixa Merkel perquè avencés una setmana la homologació de la vacuna Pfizer i es poguessin començar a punxar els braços dels avis europeus el 27 de desembre. I avui mateix ja l’han tornada a renyar, a la Comissió Reguladora del Medicament perquè diu que s’ho vol acabar de pensar si la vacuna d’Oxford reuneix tots els requisits, malgrat els britànics ja li han donat el nihil obstat. No parlem dels russos, que no se sap ben bé com s’ho han manegat per tenir la vacuna primer que tothom, després de fer servir de conillets d’índies als soldats del seu exercit i ara potser als pobres argentins que l'han comprat. I encara parlem menys dels xinesos, que fa setmanes estan punxant una vacuna tant miraculosa com misteriosa que en prou feines se'n sap res de com l'han manegada. Mentrestant, l’OMS no para de tirar aigua al vi demanant senderi, però com que de la en teoria màxima autoritat sanitària del planeta ningú en fa cas, la Borsa va enfilant-se cap amunt qui sap si pressentint que quan les aigües baixen tan tèrboles els especuladors fan els millors negocis.

L’altre dia reflexionava que fent el compte de la vella no em sortien els números del ministre Illa i, basant-se en els seus càlculs també alguns destacats responsables autonòmics, sobre quan s’hauria vacunat un 70% de la població. Ara, però, hem tingut dues sorpreses: la primera, que els científics rectifiquen els polítics sobre la immunitat de ramat dient que no s’aconseguirà fins que la població no estigui vacunada en un 90%. I en segon lloc, que després de la primera setmana de prova, les eufòriques previsions dels polítics ja han fracassat estrepitosament a tot arreu perquè ha fallat la logística més elemental. Ahir la consellera Vergés reconeixia problemes tant de pa sucat amb oli que fan caure l’ànima als peus. I la Comissió Europea, que tampoc li surten els números, ara diu que el problema ve de que esperaven que ja s’estiguessin distribuint-se vacunes d’altres marques, però com que les comissions reguladores se la decanten, segons els polítics que tenen tanta pressa, no es dona abast. Creieu que és seriós tot plegat?

S’ha dit repetides vegades i per part de molta d’aquesta gent que es fa callar tot i estar carregada de raó, que els polítics a qui les circumstàncies ha posat al front de la gestió d’una pandèmia sense precedents, fessin una cura intensiva d’humilitat i que abans d’obrir la boca es pensessin vint vegades el missatge, perquè la majoria de les vegades les seves declaracions contradictòries inclús amb les seves pròpies declaracions anteriors, fan més mal que una pedregada. Repeteixo que no els envejo la responsabilitat que tenen i que estic convençut que no sempre dormen tranquils, però perquè els respectem, els compadim i, sobretot, perquè ens els creguem, a la meva manera de veure, caldria que canviessin com la pell de la serp.

EL CONCERT DE VIENA I LA FESTA RAVE DE LLINARS

Ahir vàrem assistir des de la comoditat del sofà al tradicional Concert de Cap d’Any de la Filharmònica de Viena en un teatre buit completament. Els musics tocaven els seus instruments i el director es comportava com si la sala estigués a vessar de públic. Però era buida i aquesta buidor contrastava tant amb l’actitud de l’orquestra volent fer veure que tot era normal que, francament, l’espectacle despertava a la vegada sentiments de pena i d’esperança. De pena, en comprovar un exemple pràctic tan cruel de la “nova normalitat” a que estem abocats per culpa d’un virus burleta o venjatiu, vés a saber, que està fent la llesca a la humanitat sencera. I d’esperança, perquè malgrat aquesta realitat tan angoixant i tremenda encara queda gent que no es rendeix, que no tira la tovallola i que combat amb totes les seves forces per insignificants que siguin el segrest de la normalitat de sempre; això sí, prenent totes les precaucions i sense perdre la fermesa i la il·lusió, fent simplement bé allò que sempre han fet.

Contrasta, doncs, aquesta austeritat vienesa del concert de Cap d’Any amb la disbauxa, de concerts multitudinaris convocats a distintes ciutats del planeta, passant-se pel forro les recomanacions sanitàries. A través de les xarxes, només a Catalunya, aquests darrers dies es podien veure reclams de centenars de festes “particulars” provocant descaradament totes les restriccions imposades a la totalitat de la ciutadania. Algunes d’aquestes restriccions, obligant famílies, que tradicionalment durant aquestes festes entranyables aprofiten per veure’s i compartir els lligams sentimentals a l’entorn d’una taula ben parada, a resignar-se a modificar dolorosament les seves costums per por a contaminar o contaminar-se. Són incomptables els sacrificis que les famílies voluntàriament han fet per adaptar-se a la situació. En molts de casos, s’han viscut autèntics drames.

Però, mentrestant, l’escarni de la festa rave a Llinars del Vallés que fa trenta hores que dura i que les autoritats no s’atreveixen a tallar en sec. Les portades dels diaris catalans no en parlen d’aquest escàndol; només un dedica un gran titular a una festa semblant a la Bretanya francesa, com si a quatre passes de Barcelona no passés res. Els sanitaris estan que trinen veient com s’està gestionant des del govern la crisi en general i la repressió de les rebel·lies puntuals en particular.

¿Com podem sentir-nos tranquils i ben governats constatant que les mesures imposades per un govern que quan li convenia es repenjava en els “experts” per encolomar als ciutadans prohibicions dràstiques, ara passa dels clams públics de metges i epidemiòlegs perquè no s’endurissin les restriccions de mobilitat durant totes les festes? ¿Com podem sentir-nos segurs de tenir ben salvaguardats els riscs de contagi si la força pública es confessa incapaç de fer complir les prohibicions del govern? És cert que no es pot posar un policia a cada cantonada, però també ho és que les queixes dels veïns denunciant infinitat d’infraccions del toc de queda no tenen resposta adequada.

El que està passant a Llinars és de vergonya. Des de la conselleria d’Interior es diu que no desallotgen perquè hi ha tanta gent que es podria provocar una desfeta; això sí, diuen que “identifiquen” el personal i que obren expedients de sanció. Dues consideracions finals: des de que es va implantar l’estat d’alarma, el març de l’any passat, quantes sancions s’han cobrat? I una altra: un cop fetes les identificacions, s’han creuat amb d’altres arxius per comprovar quants d’aquests “identificats” ja estaven “identificats” abans en aldarulls antisistema o potser inclús en alguns tenyits de patriotisme de conveniència? Un govern incapaç de fer complir les seves ordres no pot dir que governa: simplement fa el paperot. 

AVUI QUE EL BARÇA SEMBLA QUE HAGI AIXAFAT MERDA...

 

 Sovint ens sembla que allò que ens està passant en un moment donat és el més gros que ens podia passar i que mai de la vida s’havia vist una cosa igual; però, normalment, quan arribem a aquesta conclusió pixem fora de test, perquè si garfinyem una mica el passat de ben segur trobarem precedents, inclús pitjors que els que ens atabalen avui. És el cas del Barça, que sembla no ha aixecat el cap des que els nois del Bayern l’escombressin de la Champions encolomant-li un sac de vuit gols. I com que sempre plou sobre mullat, s’hi ha afegit al desgavell esportiu la crisi social, l’econòmica i la mala-maror del vestuari. Però això no és res comparat amb el daltabaix que van viure els culers l’any 1931, després de perdre a Bilbao, contra l’Atlètic basc per 12 a 1, en el primer partit de la segona volta de la lliga.

 Després d’una llarga temporada de daltabaixos, la vergonya d’aquella dotzena de gols va causar a la culerada una veritable impressió. Ja feia temps que la salut esportiva del Barça anava de capa caiguda i un d’aquells mals traïdors que minen l’existència de mica en mica, s’havia apoderat del seu cos tècnic debilitant-lo cada dia més fins al punt de deixar-lo retut, aclaparat, exhaust, fent esforços de flaquesa i anant d’un camp a l’altre suportant les més cruels befes. La redacció del setmanari “EL XUT”, amb en Valentí Castanys al capdamunt, escrigué el 10/02/1931, una crònica del desastre que arrossegaven, que li manllevo i que si la llegiu detingudament, potser us cridaran l’atenció les coincidències entre aquella peripècia i la crisi actual:

 “... Vell, xacrós, desmillorat, com si enlloc de trenta-dos anys en tingués setanta, quan no pateix de la defensa, li fan mal els mitjos, i quan no li funcionen els davanters se li para el porter... En un club on els principals puntals del qual són un entrenador que cobra en lliures (163), un davanter centre que no actua, tres porters que el que no té un all té una ceba, un gran xutador que no xuta, una directiva dividida i un reguitzell de socis que només criden quan els resultats són adversos, és molt difícil d'endegar les coses perquè rutllin. I el més trist del cas és que aquesta vegada les coses estan tan malament que no creiem que hi hagi ningú capaç d’esbargir el temporal... La Junta ha dimitit perquè el club travessa una fantàstica crisi econòmica. Que no ho sabíeu? Doncs ara ja ho sabeu!. Es veu que la cosa està que bufa i no hi ha un pa a la post. I pensar que l’any passat teníem superàvit! I després del resultat de diumenge, ja em direu. Si el resultat hagués estat satisfactori, tot s’hauria arranjat. Però davant del 12 a 1 de Bilbao, no solament ha dimitit la junta i la comissió esportiva, sinó que en sortint del camp de Bilbao, vàrem dimitir tots els socis.”

 Un parell de dies després, “EL XUT” va repetir l'escarni publicant una esquela a tota plana, dibuixada per en Castanys i rematada amb una necrològica per sucar-hi pa: “... L’acte del sepeli tingué lloc a Bilbao i va constituir una manifestació de dol. Per davant del cadàver desfilaren els lleons del nord i totes les societats corals de Bilbao, cantant himnes funeraris i dipositant corones al peu de la seva tomba. Tota la població va sumar-se a la manifestació i els comerços varen tancar les portes amb tot i ésser dia festiu. Els vells aficionats ploraven i s’arrencaven els cabells. Entre les corones dipositades al peu de la tomba hi havia dedicatòries que feien venir llàgrimes als ulls: “A nuestro amado hermano azulgrana”. “Al maestro del fútbol”. “Al club de más brillante historial” … Cal que els socis se sobreposin a l’emoció i no imitin el capteniment de la junta. Han de mostrar-se forts en la dissort que mentre hi ha vida hi ha esperança. Segurament el cadàver serà embalsamat i el diumenge estarà exposat al camp de les Corts. Tan bo que era, i es va morir!”

 En descàrrec dels jugadors, he de fer constar que el 12 a 1 que van encaixar no és el rècord de sacs de gols arreplegats en un camp de futbol en un sol dia. L’Espanyol, a l’època que en Zamora jugava a can Barça i també anava de gairell, envià el seu primer equip a Manresa, que va endinyar als pericos un 25 a 0. Això sí, a l’equip de l’Espanyol no hi jugava cap professional i els mitjos ales de l’equip van confessar a la premsa de la capital del Bages que era la primera vegada que jugaven amb pilota grossa. En fi, amb aquesta ressenya amable vull encoratjar els socis del Barça recordant-los que d’aquella desfeta del 12 a 1 se’n van sortir i de la d’ara suposo que també ho faran, sobretot si guanya la presidència en Laporta, d'aquell crit valent: “no vamos tan mal!”. I a la resta d’amics i amigues del blog us desitjo un millor any 2021, i que no oblideu el 2020 perquè, malgrat tot, hi tenim un familiar, un amic o un conegut que s'hi va deixar la pell per culpa d'un virus. Per la meva part, tastaré el 2021 amb precaució abans de reprendre les reflexions dissabte o diumenge, a molt estirar el proper dilluns si trobo que és un projecte d'any dur de rossegar. Mentrestant, feu bondat i no sortiu de la bombolla aquesta nit. Però, malgrat tot, sigueu feliços!

LA FALLIDA DEL BANC DE BARCELONA FA CENT ANYS, EL PRIMER CATACRAC DE LA BANCA CATALANA

D’aquí a Reis, per distreure’ns una mica de la pressió mediàtica centrada en l’evolució negativa de la pandèmia i del Reality Show de les vacunes, i a no tardar de les primeres esbatusses pre-electorals per reeditar “el procés”, mentre no en passi una de tan grossa que ens imposi reflexionar més seriosament, us proposaré rescatar de l’hemeroteca una sèrie de notícies de cent anys enrere o més que, a part de refrescar-nos i recrear-nos la memòria amb ullades del passat amanides amb sal i pebre, ens facin adonar que la història, amb més o menys matisos, sempre es repeteix per bé o per mal i que les pedres amb que ensopega la humanitat avui no són gaire diferents d'aquelles amb que ensopegava ahir.

Enceto aquesta petita entremaliadura amb una notícia econòmica que esdevingué durant les festes de Nadal de 1920, just ara fa cent anys: la fallida del Banc de Barcelona. Aquesta banca fundada l’any 1844, pionera de la banca espanyola, era la continuadora de la cèlebre Taula de Canvis o Banc dels Comuns Dipòsits. Va fer l’ànec degut a un forat de 1.543.527.675 pessetes. De totes les ressenyes que varen publicar-se a la premsa de època, he escollit precisament el glossari que el 30 de desembre de 1920 va escriure en Santiago Rusiñol, a la “l’Esquella de la Torratxa”. Per acabar-hi de trobar la gràcia i el petit sarcasme d’aquell escrit, cal tenir present que les referències que es fan al Banc de Barcelona com a la “Caixa dels senyors Esteve”, el que se’n fotia amb certa sornegueria del catacrac financer, era el mateix Rusiñol autor de la novel.la modernista de 1916, després popularitzada als escenaris de tot el país: “L’Auca del senyor Esteve”. El senyor Rusiñol glossà el catacrac bancari, amb aquestes paraules:

“... La sorpresa la degueren tenir el dilluns passat, d’endemà de sant Esteve, els senyors compte-correntistes, en assabentar-se que el més poderós, el més morigerat, el més acreditat dels Bancs de la nostra benvolguda Catalunya..., ai, que tinc!... ai, que tinc!... un gemec d’ànec quan fa l’ídem, i a suspendre pagaments, que és el més sagrat i reconsagrat que es pugui suspendre en aquest vall de suspensions, ara de garanties, ara de crèdits... El Banc de Barcelona, que era el caramull de l’austeritat, de la seriositat, de la garantia i de la solvència; després d’un segle d’ésser el parepedaç dels nostres aburgesats comerciants, ha caigut en el “faux-pas” d’una suspensió de pagaments, en una relliscada d’aquelles que encara que un hom se n’aixequi – quan se n’aixeca -, en resta consentit per tota la vida... Dilluns aparegueren en les façanes del Banc de Barcelona i sucursals corresponents, uns cartellets molt semblants que els que s’acostuma a fixar a les botigues: “cerrado por defunción, ect”, uns cartellets anunciant l’acord de la Direcció pres el dia abans, feliç diada de sant Esteve. Els cartellets deien: “Banco de Barcelona – Habiendo sido inútiles los esfuerzos realizados para contener la alarma inicia-da en nuestros cuenta-rentistas, el Banco de Barcelona se ve en la precisión de suspender sus operaciones de pago por algunos días, que serán únicamente los precisos para proceder a su reorganización y obtener los fondos necesarios que le permitan con plenitud de crédito y de disponibilidades, reanudar su normal funcionamiento” … Això ha passat en el Banc més “estevista” de Barcelona. Pobres senyors Esteves! I precisament el dia del seu sant”.

El tancament del Banc fou definitiu i la seva fallida va arruïnar moltes famílies, sobretot de petits i mitjans botiguers que, a diferencia dels accionistes i creditors tenien menys recursos per sortir-se’n. La desaparició del Banc de Barcelona, tanmateix, fou interpretada per tots els comentaristes polítics de l’època com a signe del fracàs de la burgesia catalana. Un segle després, el que en queda d'aquesta burgesia i les escorrialles de la menestralia passen per les mateixes angunies i encara que de botiguers amb mentalitat de “senyor Esteve” en queden pocs, el cas és que els comerciants i els autònoms – els “petits amos”, en deien fa cent anys, dels que gosaven després d’un llarg aprenentatge “plantar-se” per ells -, avui tornen a anar de bòlit estampits entre els estralls de la pandèmia, el consumisme globalitzat i manipulat pels "dotze apòstols", i les sortides d’estudi dels governants. La història d’avui ens fa adonar que les desgràcies no es poden allunyar cridant: tal dia farà un any!, perquè ni que en passin cent, la història sol repetir-se sempre, i el problema és que la gent enlloc d’haver escarmentat i aprés de l'experiència, sovint es deixen arreplegar amb els pixats al ventre. 

ELS ESCANYAPOBRES NO RESPECTEN MAI CAP TOC DE QUEDA

Em cansen els equilibris lingüístics als quals recorren darrerament no només els polítics i els comunicadors sinó també gent normal i corrent, per trobar paraules sense arestes ni complicacions que ajudin a no prendre mal. Un esforç de delicadesa que seria d’agrair si l’objectiu fos no ferir sensibilitats o no esverar galliners; però, malauradament, resulta que segons vaig observant molts dels que miren tan prim amb el vocabulari, en realitat només procuren no escaldar-se la llengua amb mots massa rescalfats o fins i tot roents. Per exemple, fa temps es va posar de moda emprar la formula “retallades a l’estat del benestar” com alternativa col·loquial endreçada, asèptica i menys escandalosa que parlar clar i qualificar, sense pèls a la llengua, d’escanyapobres els que no tenien manies per justificar l’austeritat pressupostària, encara que fos tan selectiva que era evident que els peixos grossos mai llepaven i sempre tocava el rebre a la morralla.

L’estat del benestar no és quelcom eteri, ni gairebé celestial, ni un retorn a ports pagats i com a fills pròdigs a aquell paradís terrenal del que tothom parla d’oïdes perquè no se sap del cert que ningú hi hagi viscut mai, però on s’especula que es respecten els drets de totes les persones pel sol fet de ser-ne, on tothom té garantida la igualtat d’oportunitats en totes i cadascuna de les circumstàncies de la vida, sense restriccions en funció de llurs capacitats. És a dir, que ni la sanitat, ni l’educació, ni trampejar les dificultats de la dependència, per exemple, en aquell paradís estarien condicionades pels recursos econòmics o per les influencies de que cadascú disposés, sinó que gràcies a una honesta, solidària i justa distribució de la renda tothom tindria accés a la seva parcel·la de benestar, partint de la base que aquells que més recursos tinguessin contribuirien proporcionalment més perquè els justos d’armilla poguessin sobreviure a les malalties i no estiguessin condemnats a vegetar en la misèria i a morir-se sense dignitat.

Considerant, doncs, l’estat del benestar com un dret i no com un favor, em semblaria just que a tombar de l’any 2020 deixéssim de parlar de “beneficiaris” per referir-nos als que han de repenjar-se o tibar per pura necessitat dels serveis socials, i que l’estat del benestar no acabés sent una trista repartidora d’obres de misericòrdia, porta a porta. I posats a escriure cartes als reis, que els que per no renunciar als seus privilegis de sobresous escandalosos com alts executius o a les seves minutes de professionals de moda entre l’establishment més selecte, o a ocupar rectories públiques sempre tan ben recompensades que són acaparades a dojo i amb cobdícia, els seus noms passessin a la història amb l’etiqueta d’escanyapobres estampada al front. Perquè, en definitiva, potser va sent hora de no deixar-nos desorientar per eufemismes hipòcrites i de conveniència, que només persegueixen tapar-se vergonyes. Els únics perjudicats sempre per les anomenades polítiques d’estalvi i d’austeritat, com les que ens esperen en quan enterrem el maleït virus, són els pobres i no només els de solemnitat que ja engreixen de temps ençà el cens de pelacanyes, sinó també i sobretot els que van en camí de convertir-se’n, de pobres, un cop siguin desnonats del llimbs més o menys confortable d’una classe mitjana devaluada.

I el que més tufeja és que tant els executors com els ideòlegs de les polítiques econòmiques en capella de ser aplicades en quan ens vegin una mica les orelles, obligaran els mateixos sectors de ciutadans indefensos i vulnerables que sempre tenen les de rebre, sigui per un virus o per una retallada, a estrènyer-se el cinturó, justificant-ho com una mesura assenyada, adequada i convenient pel “bé comú”. Avui mateix, per exemple, com que el Banc d’Espanya i els lobys de l’Ibex-35 remugaven que apujant el salari mínim s’empobriria la societat, el govern “d’esquerres” decidirà no tocar-lo; i des d’alguns cenacles de panxacontents s’està congriant sibil·linament i amb cinisme un estat d’opinió catastròfic envers el futur del sistema públic de pensions; i els mitjans d’informació col·laboracionistes es fan ressò dels desnonaments i de les ocupacions de finques des de la perspectiva del drama humà i de l’incivisme per commoure o seguir la beta el lector, però sense explicar, arribant fins al moll de l’os, perquè continuen passant aquests disbarats i quants escanyapobres hi ha al darrere movent els fils. Quan s’acabi la pandèmia em temo que els vulnerables i els indefensos, socialment parlant, continuarem estant a mercè dels escanyapobres de tota la vida, mentre tot plegat no giri com un mitjó. I per més pena, ja que "els novios" s'han quedat sense l’Armando Manzanero que els hi cantava un bolero tan edulcorat i fals com l'estat del benestar, ja que el virus l’ha convertit en la víctima no sé quants milions de la pandèmia.

 

POBRES INNOCENTS EN UN PAÍS ON ELS JUTJATS SEMBLIN CANGARLANDA

Cada vegada ens van quedant menys agafadors on arrapar-nos, quan dubtem de quina és la decisió encertada o d’on es troba la veritat. Un d’aquestes nanses prodigioses, de petit pensava que era la justícia perquè veia el compliment de la llei com una referència sagrada i segura per distingir entre el bé i el mal, el just de l’injust. Vés a saber si no estava influenciat per la llegenda o fantasia d’aquelles “taules de la llei” que Déu en persona confià a Moisés en forma de manaments gravats amb foc en una pedra, preceptes que eren taxatius, porfidiosos, sense interpretacions ni concessions possibles entre el blanc i el negre. Però quan vaig créixer i la vida va fer-me ensopegar de nassos amb la realitat, els pardals que durant la meva joventut m’ajudaren a somniar en un món feliç i endreçat, creient que allò que m’ensenyaven els pares i els mestres anava a missa, en fer-me gran i perdre en alguna cantonada la santa innocència dels infants, i de que em fugissin els pardalets del meu caparró, vaig descobrir de sobte que a la vida real no totes les parets estaven pintades de blanc o de negre, sinó que també n’hi havia moltes que combinaven grisos, blaus, verds i vermells. I algunes eren de color de gat quan fuig.

Quan vaig perdre o em varen rampinyar la innocència, com anava dient, també vaig comprendre que tampoc el concepte d’allò que era just o injust estava tan ben definit i escandallat, ni era tan estricte i encarcarat com em creia, mentre del món només n’havia vist un racó per un forat que donava a una claraboia de color rosa. Descobrir que en matèria de justícia, entre d’altres qüestions morals i delicades de la vida, tot depenia del color del vidre que hom fes servir per mirar, he de confessar que aquesta crua realitat em va fer un gran efecte i em va decebre profundament de les meves falòrnies d'innocent. Perquè quan era una criatura babaua era tan innocent que em creia que a tots els assassins, lladres, violadors, i gent dolenta, la llei els jutjava fent-los passar per un mateix adreçador, puix m’havien ensenyat que davant la llei tots érem iguals. Però en deixar de ser innocent, vaig aprendre que per la justícia sempre uns han sigut més iguals que d’altres. A partir de llavors. vaig pensar que els pobres innocents només érem iguals davant la mort. I encara!

Quan em va caure la bena dels ulls i vaig deixar d’anar amb un lliri a la mà, vaig descobrir que en la tipificació del delicte i la determinació definitiva del càstig a purgar “tot depenia” no dels fets pelats sinó de les habilitats dialèctiques dels fiscals i dels advocats defensors, en funció dels agreujants, atenuants o eximents que es poguessin treure de la màniga; en alguns casos, inclús, depenia de amb quin peu s’havia llevat el jutge de torn aquell matí o amb qui havia esmorzat, de l’alarma social creada a traves dels mitjans, o de si a les xarxes s’havien fet judicis paral•lels i dictat sentències; en resum, de tants i tants factors imponderables com la manca de mitjans de l’administració de justícia per instruir els procediments o gestionar les diligències, com l’oficina del Defensor del Pueblo va enumerar en un extens informe fa un parell d’anys, d’on es desprenia que els nostres jutjats eren tan lents que si no eren cangarlanda poc se’n faltava. Avui, dia dedicat als innocents, m’ha semblat adient recordar que molts innocents pateixen el que no està escrit per culpa d’una justícia lenta, feixuga, plena de trencacolls, davant la qual massa vegades els culpables se senten més com els peixos a l’aigua i els innocents van perduts.

EL DIA DE L’ESTRENA DE LA VACUNA QUE ENS POSARÀ A ROTLLO, APRENEM LA LLIÇÓ DEL PASSAT

El 23 d’octubre de 1918, a “La Vanguardia” es podia llegir aquesta crònica: “Siguen decreciendo, según datos oficiales, el número de infecciones por gripe, pero este descenso no continuó ayer en la cifra de la mortalidad, que sufrió un ligero aumento debido acaso al brusco cambio de tiempo. De las doce del día 21 a igual hora de ayer se recibieron en la Inspección de Sanidad los partes de 250 defunciones. Los registrados el día 21 en la oficina de Estadística Demográfica y Padrón Sanitario ascienden a 315. Durante el mismo día se efectuaron en los cementerios de Barcelona 273 enterramientos. (Fixeu-vos que els nostres avantpassats un segle enrere, tampoc s’aclarien pel que fa al número de morts diaris a causa de l’epidèmia. Per tant no siguem tan severs amb els governants actuals, al cap i a la fi repeteixen els mateixos “jocs de mans” estadístics). Segons la mateixa font periodística, “la inspección provincial de Sanidad ha publicado una circular donde pide a los inspectores que con el fin de “formar un juicio lo más exacto posible de la actual epidemia de la gripe y hacer una estadística completa de la misma”, notifiquen diariamente el número de atacados, destacando los casos más complicados”.

Si continuem llegint aquella crònica, comprovarem que també, com ara, els avantpassats anaven de corcoll amb allò que avui en diem “restriccions”: “Para mientras duren las actuales circunstancias sani-tarias, el gobernador ha prohibido reuniones, mítines i todos los actos públicos que supongan aglomeraciones de personas”. Ja veieu, doncs, que tot està inventat i que no podem der tants escarafalls cre-ien que els confinaments, tocs de queda i d’altres mortificacions son fruit de la ineptitud dels que ens governen: un segle enrere ja es queixava la gent per les mateixes raons i és molt possible que si tiréssim més enllà tampoc ens vidrien de nou com s’ho engiponaven els rebesavis per sortir-se’n d’atzucacs semblants. Manllevo un “esquellot” publicat el 18 d’octubre de 1918 a la satírica “Esquella de la Torratxa”, que em sona: “... normes higièniques contra “la passa”. El Servei d’Estudis Sanitaris de la Mancomunitat de Catalunya ha fet publicar una colla de consells higiènics per evitar la propaga-ció de l’epidèmia, assabentant-nos que s’ha decretat “el cierre de los cafés por las noches”. Fixin-s’hi bé: “por las noches”. Això vol dir que els microbis de la grip són gent de mal cap, que només surten de nit? No us sonen aquests retrets i befes de les prohibicions?

No em puc estar de reproduir, en aquesta memòria retrospectiva d’un passat no tan llunyà en que una altra epidèmia que ha passat a la història com “la grip espanyola” i que va deixar de cinquanta a cent milions de morts segons qui fes la comptabilitat, les recomanacions del metge psiquiatra Wifred Coroleu, publicades a “La Vanguardia” el dia 22 d’octubre de 1918, sota el títol; “Gripe e Higiene Pública” que en resum deia el següent: “Las circunstancias sanitarias actuales vuelven a poner sobre el tapete la cuestión de la gripe. Esta enfermedad infecciosa es en realidad una de las que con mayor frecuencia y de más antiguo ha sido causa de epidemia. Todo el mundo recuerda aún la famosa de 1889-1900, que tantos estragos causó. Hoy en día asistimos a una invasión de tipo parecido… La gripe es una enfermedad de todas las edades, padeciéndola así la niña como la anciana más decrépita. Igualmente apare-ce en todas las latitudes y no hay tampoco inmunidad alguna por cuestión de raza o nacionalidad… La prevención de la gripe es aún un problema de higiene. De aquí que deba combatirse indirectamente con el aislamiento de los enfermos, la desinfección de las habitaciones, de las ropas de cama, vestidos y utensilios, etc. Así, en el mismo sentido, deberán ponerse en contacto con el enfermo solamente los que deban cuidarlo… Se lavarán las manos con frecuencia con solución desinfectante y se vestirán blusas a propósito. Por lo demás, las precauciones generales de buena higiene no se olvidarán jamás, ya que por desgracia pasa con lo que con las tradicionales evocaciones a santa Bárbara”.

No us sona allò de que només ens recordem de santa Bàrbara quan trona? Doncs, ara trona fort i el que ens queda de tamborinada! Si resulta que no podrem cantar victòria fins que s’hagi vacunat d’un 70 a un 80 per cent de la població adulta, resulta que depenent d’un subministra de 16 mil dosis setmanals, d’acord amb la quota que li pertoca al territori català de les 350.000 dosis que rebrà l’Estat espanyol, per vacunar i revacunar uns cinc milions de catalans necessitem anar punxant braços durant fins passat l'estiu vinent. Feu quatre números i ho comprovareu. Per tant posem seny i paciència, que de mascareta en tenim per dies. I que tot plegat acabi bé, perquè malgrat l’eufòria d’avui donant a un grapat d’avis i àvies uns instants impagables de glòria, resem perquè aquest sainet que s’ha començat a representar avui no acabi en una tragèdia. Avui com abans, el més convenient és seguir les “instruccions” i no abaixar la guàrdia per res. Si els nostres avantpassats se’n varen sortir, nosaltres que som tan o més eixerits que ells, sobretot més "moderns", no podem perdre la moral. Però pensem que aquella experiència d'ahir va deixar, com a mínim, cinquanta milions de morts. Encara tenim molt de marge per córrer, doncs; no la caguem per pressa, per mandra o per tant se me’n fot refiant-nos que el darrer a sortir ja tancarà la porta i apagarà el llum.

SENYOR FISCAL, PERDONI’M, QUAN PARLA D’INDULTS CONFÓN LA GIMNÀSTICA AMB LA MAGNÈSIA.

 Miri, quin dia millor que l’endemà de Nadal per entaular aquest debat? Més que res perquè quan vostè parla d’indults ho fa pensant, suposo, en els presos polítics catalans que, per cert, no poden passar el Nadal a casa amb la seva família des de fa tres o quatre anys. Jo no sóc jurista, però em vanto de reflexionar planerament cada cosa abans de fer-me’n una opinió i, per tant, em considero amb tot el dret de dir-hi la meva a tot, una vegada he arribat a una conclusió definitiva després del xup-xup imprescindible en un bon brou de sentit comú. Jo sempre el faig servir molt el sentit comú a la vida, tant com el pebre o l’all a la cuina, perquè estic convençut que si l'utilitzéssim més sovint ens estalviaríem molts disgustos. Bé, el que li deia senyor fiscal: em sembla que quan vostè es refereix als indults generalitza massa i no destria el blat de la palla. És a dir, no distingeix entre delictes comuns i delictes polítics. Tot ho posa al mateix sac i, francament, penso que d’aquesta manera no anem bé.

 Ep! No dic pas que actuí amb malícia o amb astúcia calculada, sinó més aviat penso que com que el propi codi penal no distingeix entre una i altra casuística i vostè, per mandra o per obediència, creu que no li toca de distingir on la llei no distingeix, i per tant no fa el mimin esforç per matisar amb sentit comú les diferències, és a dir: que no és igual indultar a qui ha matat, robat o estafat (un delicte comú) que a qui ha defensat no amb cap arma als dits ni a cops de puny idees o sentiments, per exemple sobre l’organització de l’Estat en que viu (delicte polític). Vostè té tota la raó quan declara que no es pot concedir un indult a qui no es penedeix del delicte que ha comés, i jo hi afegiria que tampoc si no repara els danys i perjudicis causats a tercers. Però aquesta mateixa regla de tres no es pot fer servir, a la meva manera de veure, esclar, quan el presumpte indult afecta a delictes polítics. ¿Vostè creu legítim obligar ningú a que renegui de les seves conviccions polítiques o religioses, de les seves idees en definitiva, per tenir dret a un indult? ¿Una persona condemnada, per exemple, per defensar que una república és millor que una monarquia, o per creure honestament que el seu país prosperaria millor sent un Estat independent per prendre les seves pròpies decisions, creu ja no només possible sinó ètic exigir-li que es desdigui d’allò que ha pensat i defensat tota la vida? Pensi en precedents de condemnats `per les seves idees, com en Galileu: la història no parla de justícia sinó d'inquisició.

Jo sé, senyor fiscal, que vostè no és cap il·lús i sap tant bé com jo que demanar que hom es retracti de les seves idees no és ètic ni just. Com tampoc ho és, si estiréssim el fil de la troca, ésser condemnat per pensar diferent; però aquestes són figues d’un altre paner. El que jo mantinc i, amb tot respecte li retrec senyor fiscal en plenes festes de Nadal, és que vostè no pot informar en contra de tramitar un indult pels presos polítics catalans basant-se només en l’argument que van repetint a tort i a dret: que insisteixen que “ho tornarien a fer”. Abans de continuar, li voldria fer un aclariment que em sembla de pissarrí a aquesta altura del debat: diuen que ho tornarien a fer, però que jo sàpiga cap d’ells ha dit que “ho tornaria a fer igual”. Per tant, legítimament podríem especular si tal com han espetegat les coses a Catalunya no se’n penedeixen de com varen desenvolupar-se els esdeveniments, vés a saber si per precipitació, per passar-se de llestos o per menystenir la capacitat de resposta de l’adversari. El càstig per un delicte polític o ideològic, sense perjudicats materials ni físics, i que a sobre el resultat pràctic va fer figa perquè potser s’havien confós els bons desitjos amb les crues realitats, no es pot mantenir fins que s’hagin empassat la totalitat de la pena.

Senyor fiscal, de bon rotllo i com si ens preguéssim un cafè, li asseguro que dels delictes polítics s’ha de passar pàgina quan més aviat millor perquè en cas contrari es corre el perill que es podreixin i que cada dia que passin a la presó els condemnats per les seves idees exclusivament polítiques, sense cap taca de sang a les mans, converteixi els presidiaris en màrtirs i això no s’ho pot permetre cap règim, ni cap partit, ni cap tribunal. Un simple cop d’ull a la història, des dels temps més reculats als que vulgui remuntar-se, li farà palès que tinc raó. Miri que ha fet en Trump abans de plegar: indultar ex-amics que li varen fer la feina bruta per ajudar-lo a guanyar les eleccions. Tothom considera que és una conducta poc ètica, però no busquen més peus al gat perquè tenen clar que un “delicte polític” no es pot mesurar pel mateix raser que un de comú. Per tant, penso que vostè no s’hauria d’oposar a que els presos polítics de casa nostra puguin tramitar els seus indults. Ara bé, si realment fos tan intel·ligent i murri com hem penso que és, tampoc s’hauria d’oposar a la concessió d’una amnistia, perquè s’hi s’ha de passar pàgina val més fer-ho quan més aviat millor que no pas anar remenant la merda una mica cada dia. El pitjor que pot passar a un país quan no resolt políticament els delictes polítics, és que els ciutadans comencin a sospitar que no s’actua així per justícia sinó per venjança. I jo, senyor fiscal, no crec que vostè sigui d’aquest parer, perquè encara que a vegades sembli un malcarat, el considero en el fons una bona persona.

SOPAR DE LA NIT DE NADAL EN FAMÍLIA AMB UN SOLO DE VIOLÍ SENSE TREMPERA DE FONS

Un acudit que circula per la xarxa – en aquest país som la conya marinera improvisant ocurrències –, fa dir al virus que ens empaita pel coll: “no sóc tan dolent com diuen, gràcies a mi aquest Nadal cada ovella s’ha quedat al seu corral”. S’ha de reconèixer que alguns espontanis practicants de fotre-se’n del mort i de qui el vella tenen gràcia, però aquesta vegada s’han passat tres pobles i la brometa no en fa cap de gràcia, tenint en compte quantes ovelles aquest Nadal no han pogut anar a casa i han vist com el mot “família” ha quedat substituït barroerament pel de “bombolla”. Ahir vespre i avui per dinar al voltant de la taula no s’hi aplegaran famílies sinó bombolles i aquesta “nova normalitat” és tan trista que fins i tot les bombolles del cava aquest any estan de dol.

Ahir vespre i avui a l’hora del dinar, mirant que les bombolles no es barregin i que entre cadascuna corri l’aire, enyoràrem aquella cançó que de petits recitàvem encantats: “ara ve Nadal, matarem el gall, i a la tia Pepa li’n darem un tall. Ara ve Nadal, matarem el porc, i a la tia Pepa li’n darem un tros. Ara ve Nadal, menjarem torrons i amb una guitarra cantàrem cançons...” Deixant de banda que a moltes taules ni el gall, ni el porc, ni els torrons, hi podran arribar, el pitjor de tot és que moltes ties o iaies Pepa no s’asseuran a taula, o perquè com diu la consellera Vergés “han fet èxit”, o perquè el gall se l’hauran de menjar en la soledat de la seva bombolla, o en el millor dels casos compartint telemàticament la cuixa o el pit del gall amb la parentela de l’altra bombolla.

I enmig d’aquest panorama depriment, quan qualsevol bona notícia serveix per apujar la moral – inclús avui ens alegrem que la desgràcia del Brexit hagi acabat bé -, molta gent es refiava que el missatge del Rei posaria àrnica al dolor i al desbaratament que contamina, més que no pas la pandèmia, les llars del país; resulta que el senyor Borbó que presideix l’Estat, enlloc d’un missatge valent i encoratjador, que mitigués el sentiment de frustració de la ciutadania, va pretendre “encantar” l’audiència, que com mai estava pendent de les seves paraules, amb un “solo” de violí que els seus assessors li devien escriure tirant de viquipèdia, sense suc ni bruc, allunyat quatre pobles d’allò que la gent volia sentir ahir. Molts vàrem esperar fins a darrera hora per veure si “aterrava”, deixava de recitar la lliçó que li havien fet aprendre i feia un mínim gest d’empatia envers els que esperaven d’aquest concert quelcom més que retòrica i palades de palla perquè mentre no falti la palla hi haurà burros.

Per tant, amics i amigues que compartiu aquestes reflexions matinals, no ens fem il·lusions; ningú ens arreglarà res si cadascú de nosaltres no recobra el coratge de tirar endavant malgrat totes les dificultats, fent costat a aquells que enlloc de “prometre” sopars de duro es conformen “treballant” colze amb colze amb tothom que estigui disposat a treure el carro del pedregar amb honestedat, intel·ligència, sentit comú i prou humilitat per reconèixer que els que fan la feina son, en definitiva, bons capatassos que sàpiguen guanyar-se la confiança dels obrers que han de pujar parets. Si ens convencem d’una vegada per totes que d’allà on no n’hi ha no en rajarà, encara serem a temps de passar un bon Nadal i d’esperar que, no afartant-nos de palla, potser sí que l’any vinent serà millor. 

PERDONEU-LOS SENYOR, SI POSEN LA POTA NO ÉS PER MALÍCIA; ÉS QUE NO EN SABEN MÉS

Vagi per davant aquesta confessió: per molt que em paguessin, no voldria tenir la responsabilitat que no tenen més remei que assumir els que manen. Dit això, filem més prim perquè, en realitat, no som del tot sincers quan fem aquesta manifestació. Per dues raons: la primera, perquè pensem que algú té de prendre decisions arriscades en un moment donat i això els hi va en el sou; i en segon lloc, perquè des del moment que critiquem les decisions que prenen els que manen és perquè pensem que nosaltres seriem capaços de fer-ho millor. Per coherència intel·lectual, almenys, no podem negar cap de les dues anteriors afirmacions.

Que en un moment donat algú té d’agafar el bou per les banyes, sigui un bou noble o banyabaix, no té volta de fulla. Apanyats estaríem que quan pinten bastos els que han de prendre decisions es fessin el distret. La qüestió és si els que han de prendre aquestes decisions en funció del càrrec que tenen o de la responsabilitat que lliurement han assumit tiren pel dret o són capaços de reconèixer que no en saben prou i necessiten un cop de mà. O que, inclús encara que es considerin uns entesos en la matèria que sigui, a l’hora de decidir mai menystenen un consell. El problema, però, és que massa gent que mana no practica la sana virtut de la humilitat. O no sap de què coi li parlen quan surt aquesta paraula. Molts dels que manen han arribat al lloc on estan situats per mèrits propis, no se’ls hi pot pas negar; però, també és cert que un bon grapat han arrambat el poder a còpia d’empentes i cops de colze.

No només ara, amb la pandèmia, sinó des de molt abans per molt endarrere que mirem, mai els que han tingut de prendre decisions en moments crítics, hagin encertat o no, han estat compresos pels que han tingut d’obeir-les; massa sovint, inclús la reputació del manaire de torn s’ha vist bescantada o arrossegat pel carrer de l'amargura. Estar a dalt no és tan gratificant com pot semblar mirant-s'ho des de baix. Per això avui, vigília de Nadal, us voldria convidar a afluixar una mica la pressió i la crítica sistemàtica als que manen i, tanmateix, als que prenen decisions recomanar-los que glopegin unes quantes tasses d’humilitat desfeta en seny i sentit comú, per sinó amorosir les medecines almenys per compartir els diagnòstics. Els que hem tingut de prendre decisions difícils en algun moment de la nostra vida professional o inclús en la privada, sabem per experiència com n´és de difícil de passar el mal tràngol tot sols. De fet, qui té la última paraula, per molt acompanyat que estigui a l’hora de decidir, sap que la responsabilitat serà sempre seva. Però, imagineu-vos el calvari d’aquells que no volen escoltar ningú perquè tenen un rei al cos i creuen que poden fer allò que els rota, senzillament perquè per això els han escollit o designat per manar.

Durant la gestió de la pandèmia, com de les darreres crisis econòmiques amb que s’ha justificat el desmantellament de l’estat del benestar o de les polítiques per preservar el mediambient, els que han manat per desgràcia no han estar a l’altura de les circumstàncies i han pres decisions precipitades, compulsives i en alguns casos completament esbiaixades. Malgrat aquesta evidència, però, vull pensar que si han actuat com ho han fet no ha estat per malícia – llevat de en casos extrems de prepotència i supremacisme -, sinó per ignorància. Ara bé, de que hi hagi tanta gent poc preparada, o inclús que els hi falta un vull, en llocs on es tenen de prendre decisions complicades, hi ha uns responsables indiscutibles: els ciutadans que els escullen per manar. Sense el “tant se menfotisme” ciutadà a l’hora d’exercir el dret d’elegir diputats, la política no hauria caigut a cotes tan baixes d’eficàcia, d’honestedat i d’estupidesa. Dels autèntics tarats que dirigeixen el món en som còmplices tots plegats. I aquesta responsabilitat no la podem delegar, potser només podem estar més "al lloro" quan anem a votar. Per altra banda, aquells que es veuen incapaços de manar com cal quan pinten bastos, haurien de tenir la humilitat de reconèixer-ho i buscar consell, enlloc de fer callar tan sovint veus carregades de raó. O millor encara, que es dediquessin a una altra cosa.

L’EMPRENYEMENTA DEL MEU AMIC EN NINI I ELS COPS AMAGATS DEL REI

 En Nini és un romanès que porta treballant de cambrer en la mateixa empresa d’hostaleria des de fa quasi vint anys. I és amic meu. La nostra colla de jubilats – a vegades ens ajuntàvem més de vint -, fa quinze anys o potser més i tot que cada divendres anàvem a sopar al restaurant on en Nini feia d’encarregat. Hi vàrem anar just fins el divendres abans del primer confinament, el passat mes de març. Però a l’estiu, quan semblava que tothom ja es veia més les orelles, no vàrem gosar de reprendre les trobades per no temptar la sort, i els sopars amb tota la colla continuen interromputs sine die, esperant retrobar-nos quan ens deixin tots, sans i estalvis. Però en Nini ha continuat al peu del canó com sempre, ell i la seva dona que també treballa a l’hostaleria depenen del sou que guanyen servint taules per mantenir-se dignament. Són de Transilvània, a tocar del castell del conte Dràcula; una família encantadora integrada totalment al país que els ha acollit, respectuosos amb les seves costums i tradicions, Aquí s’hi troben bé i el seu fill, alt com un sant pau, hi vol estudiar una carrera i quedar-s’hi a viure per sempre. Però avui en Nini estava emprenyat: per primera vegada se sent estafat pel govern i m’ho ha fet pagar amb uns quants retrets.

Ell, que mai solia intervenir en les nostres barriles sobre política, avui se m’ha queixat amb sentiment de les darreres “restriccions” per la pandèmia: “Com se’ls hi ha pogut acudir d’imposar-nos als restauradors un horari tan absurd? Que potser després de les deu del mati o de les quatre de la tarda el virus “pica” més que a l’hora d’esmorzar o de dinar? Quan semblava que ens havíem refet una mica de la primera i segona patacada, just per anar fent la viu-viu no et pensis, després de passar-nos fa quatre dies un mes seguit sense donar cop, ara amb aquest horari tan bèstia que s’han inventat no en farem ni per pipes. I el més gros de tot, és que nosaltres encara no hem cobrat res del subsidi per estar parats i segons sembla va per llarg. De què hem de viure, mentrestant?...” En Nini no és un cap calent sinó que sempre ha estat un paio discret a l’hora d’expressar les seves emocions, però avui l’he vist enfadat de veritat. Que és el que passa quan es volen fer entrar els claus per la cabota o despullar un sant per vestir-ne un altre. Sobretot quan les prohibicions no respecten el sentit comú ni la proporcionalitat i, a sobre, resulten que fan mal al moll de l’os dels que estan obligats a patir-les, tant si els hi agrada com si no. En Nini avui té ganes de plorar, però el que em preocupa és que el mateix que ell em retreu podrien subscriure-ho un gavadal de persones que es troben en la mateixa situació: si es fa tancar el negoci que els dona de menjar se’ls hauria d’indemnitzar ràpidament per un estricte sentit de justícia, no de caritat ni de solidaritat.

I en aquestes, he sabut que el rei va venir abans d'ahir a Barcelona d’amagatotis; “en visita privada”, segons diuen els que li fan l’agenda, però de caràcter tan públic com lliurar al poeta Joan Margarit el premi Cervantes. El primer que se m’ha acudit és que en aquest episodi tan curiós, el rei s’estava amagant i que el murri poeta no tenia de què amagar-se. El poeta segur que serà objecte de sàtires i crítiques agres dels talibans de guàrdia, per haver-se prestat a “fer el paperot” davant el monarca i, sobretot, d’haver contribuït a mantenir en secret la visita reial, impedint que algun selecte escamot de benvinguda fes el numeret i espatllés la vetllada al rei d’incògnit, i de retop al poeta. A mi, francament, me la replantifa el viatge llampec i quasi clandestí del cap d’estat a territori considerat rebec; el que em molesta de veritat es que hagi vingut a Barcelona i no s’hagi preocupat pels Ninis que les estant passant magres. No sé si en el seu missatge de Nadal, la “Corona” demà rectificarà i tocarà els temes sensibles que preocupen la ciutadania. Tot dependrà, esclar, de qui li escrigui el discurs i, sobretot, de qui el passi pel sedàs. Estigueu al tanto avui que el discurs ja està escrit i potser fins i tot enregistrat, que no es filtri abans d’hora, com en les sentencies, per molt suprems i constitucionals que siguin els tribunals, o amb les diligències judicials sota secret de sumari, el que ens explicarà el monarca demà. Ja saben que els monarques constitucionals regnen però no governen, però si jo fos ell, és un dir, no sé si em rebaixaria tant com per acceptar, en una nit tan especial com la de Nadal, llegir el que m’haguessin escrit en un paper si no hi estigués d’acord. Que aquesta és una altra: per exemple, aquell missatge tan polèmic del rei, el 3 d’octubre de fa tres anys, ¿el va escriure ell de pe a pa o es va limitar a llegir allò que li havien escrit? Que no s’hi escarrassi a contestar: tots dos supòsits fan pena, indignes d’un monarca que aspiri a guanyar-se la confiança dels ciutadans que pensen com a republicans. En qualsevol cas, sàpiga el rei, per si em llegeix o algú li xerra el que penso, que demà vespre els Ninis, jo i molts més voldríem sentir que en el seu missatge diu quelcom diferent de la retòrica eixorca, paternalista i beneitona que li hem d'aguantar cada any quan se'ns cola al menjador de casa. 

COMERÇOS QUE TANQUEN PER SEMPRE I PAGESOS QUE JA NO PODEN MÉS

 

 Em semblaria important que algun valent de la classe dirigent es posés a reflexionar seriosament sobre les seqüeles que la pandèmia deixarà en el teixit comercial i en el camp, com a conseqüència directa de la modificació forçosa dels hàbits de consum. En la partida econòmica no hi ha empats. O guanyar o perdre. I ara, aquests darrers dies, es perd massa fort i massa sovint. Moltes comarques de Catalunya s’estan enfonsant a la cua de la classificació industrial i cada dia s’engendra, sense possibilitat de cap vacuna en aquest cas, més atur i més misèria subvencionada o l’espera d’uns ajuts que sempre arriben tard. No estaria de més, doncs, reforçar, mentre la industria fa una becaina, els dos puntals tradicionals de la prosperitat d’un país: el comerç i el camp.

 I potser també hauríem de mirar de no dependre tant de tercers, el dia que es decideixin a revifar ambdós sectors econòmics, practicant aquell antic refrany que feia: “quan acabis els diners o l’empenta, compte amb tu i amb ningú més”. Que una cosa porta a l’altra, no falla. Si allà on es bat, hi ha pols i on hi ha mainada hi ha soroll, de la mateixa manera qui va de manlleu, sigui un govern o un particular, es passa la resta de la vida raspallant els seus fiadors perquè li allarguin els terminis del deute encara que sigui a costa de collar-lo amb interessos més alts; sobretot quan des de l’Estat no es vetlla perquè els emprenedors facin negoci, sinó només perquè paguin impostos, abans inclús de generar beneficis. Per aquesta raó, seria el moment, quan es comenci a reconstruir el país, de mirar fins on podem arribar amb els nostres propis recursos, fent tots els esforços de flaquesa que calguin enlloc de refiar-nos dels subsidis que caiguin del cel, perquè ningú dona res de franc i tot el que ens deixin ho acabarem pagant doble o tiple, sinó amb diners en dinars.

 I per salvar el comerç, el camp o l'emprenedoria en general caldrà que es faci un pensament intel·ligent buscant els recursos propis que desaprofitem o que ens deixem prendre pels corbs i els vol-tors que es deixen veure tapant el sol sempre que oloren carronya. Els pagesos ja fa temps que venen avisant que el camp no pot continuar d’aquesta manera. La gent del camp deu fins la camisa que porta i aquells que no deuen la camisa, fa dies que porten els pantalons sargits i apedaçats perquè no se’n poden comprar de nous. Pobres pagesos! Al camp ja només s’hi troba migranya, desorientació, vells i impostos per pagar. Els desequilibris entre “entrades” i “sortides” han fet que les butxaques dels pagesos, com les dels botiguers i petits emprenedors, s’hagin anat esllanguint cada dia que passa. “El camp, el nostre camp – em deia un pagès de tota la vida -, segueix rebent les pitjors “verdelagues”. El camp s’ha anat rejovenint de maquinària, però els homes i dones dels masos hem envellit i estem decebuts perquè els que han provat de tot per sobreviure al terrós, que s’han jugat el patrimoni per aguantar una mica en espera que es fessin realitat les promeses dels polítics, veiem que el més calent està a l’aigüera. Que si vaques, que si porcs, que si gallines, que si pollastres, que si blat, que si userda, que si carbasses, que si soja... Res dona prou per treure’t un jornal decent avui dia...”

 El problema vés que no sigui que quan es parla de les penúries que es passen al camp o a les botigues, els setciències de l’establishment encara pensen que no cal còrrer perquè els pagesos, els botiguers i els petits burgesos amaguen sota el llit o darrera una rajola un mitjó ple de calers, i els governs, quan els pagesos, els botiguers o els autònoms aburgesats se’ls hi van a queixar, se’ls treuen del davant per ploramiques i exagerats després que a l’hora de passar comptes per determinar la quota fiscal només se'ls hi hagin tingut en compte les “entrades” i no n’hagi volgut saber res de les “sortides”. I que quedi clar, que de tot aquest panorama depriment per uns sectors cabdals per tirar endavant l’economia del país, no en té la culpa només la pandèmia: ja feia molt de temps que aquesta gent es barallava amb la mala peça que tenien al teler.

PER FAVOR, SENYORS GOVERNANTS: POSEU-VOS D’ACORD I MENGEU-VOS L’ORGULL

 Ja sé que hauria d’estar fent vacances, però des de març que vaig reprendre el blog per plantar cara anímicament a la pandèmia, cada vegada que he dit que faria una pausa per reposar n’ha passat alguna de grossa que m’ha fet tornar a la "feina" abans d’hora. No cal dir que el panorama que tenim avui al món és molt més caòtic que fa vuit dies i que si no anem amb compte, els que tinguin la moral prou rebregada s’ho passaran d’allò més malament comprovant que cada vegada aquest planeta s’assembla més a una casa de barrets sense mestressa que a una comunitat mundial ben endreçada que respon a una gran calamitat que la sacseja, fent front comú, agafats tots de bracet oblidant orgulls, greuges i punyeteries per superar tots units el gran repte.

Ja podeu mirar on vulgueu, que de governants amb seny en trobareu tant pocs que, francament, són més perillosos que el virus que haurien de combatre. No cal passar llista de les barbaritats, incoherències i estupideses que munten des dels pòndols respectius. Alguns d’aquests governants – posem per cas exemples tan cridaners de l’estupidesa i la prepotència com en Trump, en Bolsonaro, en Boris Jonhson i tot un reguitzell de petits comparses histriònics i negacionistes per sistema –, potser futures generacions consideraran les seves decisions i manifestacions en temps de pandèmia no només nefastes sinó fins i tot criminals o genocides. La incompetència i l'orgull de molts governants ineptes ha gestionat des del primer dia la pandèmia tan pèssimament que els ciutadans els hi hem perdut tan escandalosament el respecte i la confiança per culpa de les seves constants contradiccions que els incapaciten per fer creure ni per les bones ni per les males.

L’alarma que avui ha escampat el govern anglès sobre una nova soca del virus, amb tons gairebé apocalíptics matisats en canvi pels epidemiòlegs, fan palesa l’angunia de dependre d’uns dirigents tan miserables, carregats d’orgull i d’ignorància. Creieu-me, no us deixeu menjar la moral ni la capacitat de raonar amb sentit comú! Ara que està de moda parlar de bombolles, tanquem-nos dintre una bombolla de sentit comú per destriar el blat de la palla, que som animals racionals, no robots ni bens. Ja us vaig dir des del primer dia que per sobreviure aquest caos només ens podem refiar de nosaltres mateixos, de la nostra capacitat de resistència i de pensar pel nostre compte, sense deixar-nos enredar per quatre impresentables que no es mereixen ni que els escoltem. 

ARA QUE EUROPA PREM L’ACCELERADOR EN LA LLUITA CONTRA L’ESCALFAMENT GLOBAL...

 

Ara que sembla que Europa s’ha pres en serio aixecar la torxa ecologista, potser no sigui una ximpleria la reflexió que us proposo avui. Aprofitant el repunt de l’atur al nostre país, i que hi haurà un fotimer d’autònoms que s’hauran quedat sense negoci i sense ingressos, inclús tenint en compte el col·lectiu de migrats sense papers que busquen feina, ¿per què no en traiem un profit productiu per a tota la societat d’aquesta mà d’obra desaprofitada, per exemple, per netejar els boscos, lleres de rius i prevenir que el proper estiu tinguem una mala ratxa d’incendis forestals que provoquin una catàstrofe ecològica? Els anys que la climatologia adversa ha propiciat que milers d’hectàrees cremessin, de teories sobre suposades conxorxes especulatives ni ha hagut a carretades, totes utilitzant els mateixos arguments suats : que si quina casualitat que els llocs en que la vegetació esdevingué cendra eren molt llaminers urbanísticament parlant; que si l’ombra dels voltors de la industria paperera planava prop dels focs; que si eren els propietaris de bestiar que volien renovar les pastures; que si la caiguda de línies elèctriques malgirbades... El fet és que gairebé mai s’ha pescat ningú amb la teia als dits, i els pocs acusats de piròmans, els seus advocats d'ofici han intentat exculpar-los per imbècils.

A la meva manera de veure, doncs, penso que hauríem de ser formals i reconèixer que la majoria de les vegades el bosc crema per culpa de la negligència de qui el trepitja i no sap o potser no vol tractar-lo com es mereix. Esclar que si que alguna vegada la mà que li cala foc està pagada per gent desestabilitzadora que a canvi de xavalla, i d’això n’hi ha més que sospites, enreden quatre desgraciats sense escrúpols. Però el problema no s’acaba culpant els piròmans mercenaris o els pixapins, les administracions públiques - començant pels ajuntaments, passant pels consells comarcals i les diputacions i acabant en la mateixa Generalitat -, també podrien ser acusades amb tota raó de deixadesa alhora de mantenir els boscos i lleres dels rius nets i sense que s’hi acumulin autèntiques bombes de rellotgeria en forma de material fàcil d’actuar com a combustible. Dels estralls que els temporals d’aigua o neu han causat als boscos, quants encara esperen que algú esclarissi tot aquell desori? Sempre s’ha sentit a dir que la prevenció més eficaç contra els incendis forestals no s’ha de deixar per l’estiu sinó que quan toca bellugar-se és ara, a l’hivern.

¿ A ningú se li acut d’organitzar, potser també requerint la col·laboració dels propietaris, unes brigades de neteja contundents de boscos i de lleres dels rius, ara que tenim mà d’obra potencial de sobres cobrant de la caixa dels encantats o malvivint en assentaments clandestins? Per altra banda, no oblidem que els nostres boscos també es desequilibren ecològicament perquè les aigües negres de les urbanitzacions, que encara no compleixen la normativa, contaminen les deus de les aigües subterrànies. Enlloc de deixar els migrats que es deshumanitzin ocupant llocs miserables, ¿no seria una bona idea repoblar pobles de muntanya on pràcticament ja no hi queda ningú? A grans mals, grans remeis! Només s'hi ha de posar imaginació i coratge. És només una idea, però crec que caldria pensar-s'hi.

Avís: M’he proposat començar un període de descans des de demà fins l’endemà de Reis. Noto que ho necessito després de quasi un any de tornar a escriure cada dia, malgrat ja havia tancat la paradeta. Espero que aquestes “vacances” les podré fer sense sobresalts que m’obliguin a tornar-m’hi a posar abans d’hora. Però no me’n vaig tranquil. Encara que ahir ja us vaig desitjar que passeu aquestes festes el millor que pugueu i que l’any vinent arribi en so de pau, avui us ho torno a reiterar. Que no es perdi per ganes! I féu molta bondat...