NO ES POT PATIR PER TOT

 

Qui pateix per tot, la majoria de les vegades segons s’expliquen els que en saben d’aquestes coses, és conseqüència de que hom no té prou domesticats els pensaments desmoralitzats, de no haver aprés a estacar el pessimisme mòrbid i d’estar convençut de que tots els coloms de la ciutat venen a cagar-se a l’ampit de la seva finestra. En definitiva, de que es tenen tots els números perquè les coses s’esgarriïn de mala manera. No és qüestió de pensar massa o de tenir molta imaginació delirant per covar mals pressentiments que, en definitiva, fan patir. Tenir imaginació esbojarrada pot ésser fins i tot positiu i gratificant: “imaginar” no necessàriament “fa patir”, en tot cas levitar d’eufòria. El que ja és més fotut és quan hom té tendència a donar massa importància als mals pressentiments, puix de seguida que aquests s’emperpalen com serps al cap, l’angoixa, la por o la desesperació que inoculen poden jugar males passades a la moral i àdhuc a l’autoestima. Aleshores, el simple retard injustificat de la parella o dels fills un vespre, un diagnòstic mèdic que s’endarrereix sospitosament o la triga d’una notícia que s’espera amb candeletes, pot provocar una tragèdia en una persona pusil·lànime.

D’això que parlo avui és més serio del que podeu pensar, ja que sovint la distància entre les cabòries patidores i un quadre depressiu pot ésser tan fina com un paper de fumar. Per tant, aquell que digui que “no cal amoïnar-s’hi perquè controla el patiment compulsiu pel què pot passar”, es fa trampa al solitari. El problema és que la seva preocupació neix contaminada per la basarda de que allò que “pot passar” sempre serà negatiu, un desastre. A la meva manera de veure, encara que buscar ajuda externa per superar-ho no es pot menystenir en casos greus, quan la tendència a veure l’ampolla mig buida es comença a manifestar crec que el principal revulsiu consisteix en tenir la força de voluntat per negar-se a “patir per tot”. Potser també ajuda carregar-se de paciència i de confiança en la bona sort o en la intervenció de la divina providència; però, jo diria que la vida ens la mirem amb ulleres de vidres negres o de color de rosa només depèn de nosaltres mateixos. A més, entre el negre i el rosa queden un fotimer de tons. I com deia aquell escriptor que en fer-se gran començà a patir de restrenyiment: “no patiu els vells per si aneu o no de ventre, que la naturalesa acaba fent sempre el seu curs”.  

 

 

CAL FER-HO BÉ EN POLÍTICA I EN LA VIDA EN GENERAL

 

Ser honest no consisteix només en saber què està bé, sinó en combinar el creixement del que està bé amb fer-ho bé. I és que quan es tenen responsabilitats s’ha de tenir clar que cal actuar d’acord amb allò que més convé a tothom, no només a allò que interessa a uns quants, per molt col·legues que siguin. Actuar d’aquesta manera suposa tenir valentia i integritat. Quan se sap allò que més convé a un col·lectiu perquè vagi bé, i no es té el coratge d’actuar en conseqüència, hom es condemna per sempre més a viure arrossegant els peus com si fos un mort que encara camina. Per desgràcia de la humanitat, no només a casa nostra sinó arreu del món, hi ha massa dirigents que són uns cadàvers vivents des que se’ls en fot que les seves accions només beneficiïn els de la seva corda, malgrat perjudiquin descaradament els que no ho són.

Molts governants, per exemple, als quatre dies d’arrapar el mànec de la paella per girar la truita com els hi roti, solen oblidar-se d’allò que van prometre quan pidolaven la confiança del “poble”, sense fer cas de les queixes d’una part del “poble” que s’ha quedat a l’oposició. Mirant-se amb fàstic les protestes de la gent que surt al carrer per escridassar-los. ¿No us en recordeu de la patxoca d’aquell ministre, conseller o alcalde que davant la cridòria dels opositors, des del carrer o des de les mateixes institucions, no tingui res més a dir que malgrat els insults, crits i rebombori el govern no pensa fer un pas enrere? ¿Què cony li costaria al ministre, conseller o alcalde d’un govern constituït democràticament replicar als manifestants del carrer o als diputats i regidors en seus parlamentàries, que pren nota del seus rebutjos i que estudiarà les seves propostes de reforma, procurant l’interès general? Però, ca! Encara se’n vanten de la seva prepotència i mandra per dialogar. A la meva manera de veure, però, malgrat tenim l’escenari polític que tenim i que ens dona la impressió que no se’n pot esperar gaire més d’aquesta trepa de bocamolls, animem-nos pensant que anar a millor sempre és possible, encara que massa sovint ens sembli que empitjorar sigui el més probable. I després de llegir aquesta reflexió d’avui, qui se senti frare que prengui candela!

 

MASSA LLEIS O MASSA MANDRA PER FER-LES COMPLIR?

 

N’hi hauria per a llogar-hi cadires, veient com moltes de les lleis, ordenances i reglaments tutti quanti que basteixen els legisladors, o bé arriben a misses dites als ciutadans o bé tenen més forats que un colador, convidant els aprofitats de tota mena a revifar la cançó enfadosa de: “feta la llei, feta la trampa”. I això no només passa amb les lleis d’alta volada que necessiten llargues sessions d’estires i arronses al Congrés dels Diputats, sinó que àdhuc les més modestes o casolanes que afecten a la política domèstica d’un ajuntament o d’una comunitat autònoma, amb l’agreujant que una bona part de les lleis que a empentes i rodolons s’arriben a parir, a l’hora de la veritat no s’apliquen quan toca ni com toca. A més a més, en alguns casos per mandra de treure el sant cristo gros. És a dir: per manca d’autoritat. Quantes vegades els ciutadans rasos no hem denunciat que no fan falta més lleis, sinó que les que tenim es facin complir al peu de la lletra?

Per exemple, per aconseguir en matèries tan sensibles com garantir el descans nocturn, el civisme en general, escarmentar els petits traficants de merda caldria que, d’acord amb la llei, les garjoles servissin d’una vegada per totes per reinserir els aprenents de delinqüents enlloc de perquè es treguin un màster com a camells professionals o en extorquidors, violadors i pistolers. N’hi hauria prou aplicant les lleis que ja tenim, sense miraments, contemplacions ni hipòcrites invocacions al bonisme més mesquí dels que després de tirar la pedra s’amaguen la ma per pura covardia. D’aquí ve que amb tantes lleis i normes com tenim, quan uns veïns reclamen una cosa tan simple com que es respecti el seu dret a dormir tranquils a casa o que a passejar-se pels carrers a l’hora que sigui sense por, han de passar sovint mesos perquè l’autoritat competent posi fi a les disbauxes al bar de la cantonada o al pis turístic de sota de casa. O perquè certs desguitarrats esvalotadors no s’atreveixin a imposar “la seva llei” al carrer a partir de quan es fa fosc. O que els ciutadans complidors de la llei es meravellin de que no sigui possible, amb tantes lleis, que un delinqüent reincident dotzenes de vegades no acabi a la cangrí fins que se li empassin les ganes de tocar la pera.     

 

 

EL GAT OKUPA

 

 Conseqüent amb allò que us deia ahir de passar de comentar la rabiosa actualitat, mentre m’ho pugui permetre per no agafar un empatx de depressions i de males llets, avui us miraré d’entretenir amb la història del gat que es va fer okupa, relat que potser algun dels meus antics seguidors del blog ja m’haurà sentit explicar. El cas és que la Mei vivia sola, de lloguer, compartint amb el seu gat Horaci un pis d’escassos quaranta metres quadrats. La Mei treballava al jutjat com agutzil i, pràcticament, no parava a casa des dos quarts de vuit del matí fins a darrera hora del vespre. Per tant, l’Horaci se les campava com podia, i quan es cansava de xafardejar tots els racons del pis i de rebolcar-se damunt el llit de la seva mestressa per fer-li la punyeta, es deixà temptar per l’aventura d’anar a inspeccionar les voltants del pis aprofitant la finestra que la Mei sempre deixa entreoberta perquè respirés. L’Horaci, de fet, ja sabia que tenia prohibit d’escarxofar-se sobre el llit de la Mei o d’anar-se’n a fer el bandarra al carrer, però és que eren les dos úniques rebequeries que es podia permetre per fer palès a la mestressa quan tornava a tres quarts de quinze, que no li agrada fer solitaris. Però, vet-aquí que la Mei ho tenia complicat per passar més hores a casa, ja que en plegar del jutjat i després de fer un mos al bar dessota, enfilava la carretera cap a Barcelona per anar a l’acadèmia on preparava oposicions per guanyar una plaça de secretaria. De manera que quan tornava al pis ja no li quedava esma per jugar amb l’Horaci, abans de posar-se a clapar. Això sí, li permetia a la mascota que pugés al llit per escalfar-li els peus.

Al costat del bloc on viu la Mei hi ha un parell de cases de planta baixa que estaven tancades, pendents d’enderrocament per construir-hi pisos. Bé, tancades és un dir perquè s’hi havien ficat okupes i l’Horaci, en una de les seves rondes se n’havia fet amic; i, sorprenentment, també de dos gossos que de tant en tant treien de polleguera els veïns amb les seves bordades. Ja és un misteri digne d’estudi que un gat s’entengui amb gossos, però com que és veritat deixem per un altre dia esbrinar les causes de tan insòlita convivència. El cas és que el pobre Horaci es va curar de la tristor i de l’enyorament d’una mestressa tan ocupada que no tenia temps per fer-li companyia. En principi, la Mei no se’n va adonar de les escapades del seu gat perquè quan tornava sempre el trobava miolant al costat de la porta, esperant una carícia que cada vegada era més escadussera i per compliment; per tant, dos o tres setmanes després de fer amistat amb els okupes i els seus gossos, el gat va decidir quedar-s’hi a viure per sempre. La Mei el va buscar per tot arreu fins que va descobrir que el seu Horaci no li havia fet el salt, sinó que uns pocavergonyes pollosos l’havien segrestat. Armant-se de valor, doncs, va anar a veure els okupes que, en conèixer el motiu de la seva queixa, li van deixar ben clar que ells no en tenien cap culpa que l’animal hagués decidit mudar-se a la comuna i que, en tot cas, era ben lliure de tornar a casa d’ella quan volgués. La Mei, aleshores va cridar l’Horaci, que després de fer-se pregar una mica se li va acostar tot desdenyós, i després de mirar-se-la amb cara de pillo, va girar cua posant-se a fer festes als seus nous col·legues. Envistes del panorama, la Mei li va dir a l’okupa que li baixaria tot l’aixovar del gat, ja que preferia estar-se allà baix com un pòtol que no pas viure com un rei al seu pis. Es va descuidar d’afegir: fotent-se de fàstic tot el sant dia. L’okupa es va arronsar d’espatlles i se’n tornà cap a dintre, com dient: ja vos ho fareu! Però l’Horaci, vés que no sigui el primer gat okupa de la història, ja ni es va dignar a sortir per acomiadar-se de la Mei.

,

 

FENT DISSABTE DELS LLIBRES

 

Ja sé que avui s’escauria més parlar de l’actualitat – Gaza, Ucraïna o del darrer capítol del serial sobre l’amnistia – que no pas d’una qüestió domèstica, com ara dedicar el matí a desempolsegar la meva modesta biblioteca. Però, és que, francament, de l’actualitat ja n’estic una mica fart perquè per molt que paris l’orella a tertúlies o a noticiaris, no en treus l’aigua clara de res perquè em dona la impressió, i no m’hauria de venir de nou, que cadascú tira l’aigua cap al seu molí. Per tant, em passaré el dia treient pols als meus llibres, no perquè en tinguin gaire d’acumulada, sinó perquè amb l’excusa de remenar-los sé que retrobaré algun vell amic de joventut que potser ni me’n recordava conservava i que, sens dubte, en fullejar-lo em portarà records entranyables. La meva no és una biblioteca particular d’aquelles amb solera, heretades de pares a fills, sinó una habitació on en prestatgeries muntades a base de bricolatge amateur s’acumulen els llibres que han passat per les meves mans al llarg de la vida, des que vaig començar de ben jove a experimentar el morbo d’afegir-hi un nou exemplar, sobretot si l’havia aconseguit a preu de ganga aprofitant les ofertes de llibreries – recordeu la mítica Cervantes, del carrer de la Canuda? – que saldaven estocs, o entre el repertori de llibres de butxaca amb que les editorials inundaven el mercat per fomentar l’afició a la lectura.

Fa poca estona que he tingut a les mans el primer llibre que vaig comprar – “Climes”, de l’Andre Maurois – que el meu professor de francès a Figueres, l’enyorat Pallach, va recomanar-me per practicar l’idioma. Quan amb vint-i-cinc anys estrenats de tot just vaig traslladar-me amb tots els patracols de Figueres a Manresa, vaig arrossegar dins un “mundo” – així s’anomenaven els baguls que servien per traginar l’aixovar de la família quan es viatjava en vaixell – tots els llibres que havia arreplegat fins llavors. Després, vaig continuar ampliant la biblioteca seguint els mateixos criteris d’austeritat en el preu i de qualitat en el contingut, sobretot gràcies als bons consells d’un llibreter vocacional com el senyor Oliveras, de can Xipell de Manresa. Quan vaig canviar de pis, fa uns quants anys, em vaig veure obligat a esporgar les existències per no fer tan carragós el trasllat, i els llibres desnonats – prop d’un miler – els vaig regalar a l’Associació de Veïns del meu barri de Valldaura. Tanmateix, al cap de poques setmanes ja tornava a reincidir en omplir forats a les prestatgeries, fins fregar altre cop els tres mil i escaig, als quals ara estic desempolsegant per matar l'aranya, aprofitant que no puc sortir a caminar perquè estic passant un petit atac de vertigen. Mentre ho faig, em pregunto quan jo falti, on aniran a parar tots aquets llibres? Qui sap si el seu destí serà un cementiri de parracs o de residus de paper imprès per reconvertir-los en paper reciclat. Bé, almenys estaran nets i polits!  

 

CAMINADES URBANES, PERÒ TAMBÉ SALUDABLES

 

Fa temps vaig plegar d’anar a caminar pel bosc en companyia d’una colla, i cada mati surto a escampar la boira tot sol, per una ruta urbana envoltada d’arbres més o menys bons dosificadors d’oxigen. A peu pla, a pas lleuger i amb uns auriculars penjats de les orelles per seguir les noticies. Durant un parell d’hores que equivalen a uns sis quilòmetres, segons l'aplicació que porto al móbil. No és igual que caminar pel bosc, esclar; però, tanmateix és una caminada saludable que, a copia de repetir-la fent si fa o no fa el mateix itinerari cada dia, podria fer el monòton recorregut quasi d’esma si no fos per l’entretingut joc que m’he inventat per a distreure’m mentre camino. Es tracta de prendre nota de totes les coincidències amb que m’ensopego, mirant s’hi esbrino alguna diferència d'un dia per altra. Per exemple, quasi sempre em topo amb una noia molt jove ben arreglada, que surt de casa atrafegada tibant alhora el cotxet d’una criatura, arrossegant un gos per la corretja i una bossa de racó que llença al contenidor de la cantonada. Encara que sembli una rucada, trobar-hi a aquesta rutina alguna diferència veureu que no és cap ximpleria, sinó un bon entreteniment.

Una mica més enllà, he de fer marrada perquè quasi sempre hi trobo estacionada en doble fila la furgoneta d’un repartidor de pollastres i ous, davant una botiga de comestibles. El primer dia que em va desllorigar la marxa li vaig maleir els ossos; però, ara si algun dia no me l’ensopego fent nosa el trobo a faltar i em miro l’hora per comprovar si m’he endarrerit o avançat. No hagués dit mai que hi hagi gent tan rutinària que fins i tot s'asseu al mateix banc cada dia; suposo que ells deuen pensar el mateix de mi quan em veuen passar com estaquirot, ni passejant ni corrent... Quan tombo la cantonada del supermercat que hi ha al final del passeig, ara ja vaig en compte de no fotre’m de lloros contra una pidolaire que, asseguda a terra com si estigués agenollada, para la ma a tothom que passa per un lloc tan estratègic per demanar caritat. He observat que hi ha dones que quan surten de la botiga – mai quan hi entren, no sé per què – li deixen caure alguna moneda al paneret, també em sembla que per pura rutina ja que fan l’almoina i passen de llarg. Poques sento que li preguntin, per exemple, com ha passat la nit... Tanmateix, trobo gent que en prou feines conec de vista, però des que ens creuem a la mateixa hora acabo saludant... Totes aquestes rutines, amb una mica d’esforç, ajuden a trencar la monotonia d’una passejada en solitari. L’altre dia em vaig proposar una mena de treball de camp: un recompte de les parelles que pel carrer van de bracet, agafades de la mà o simplement una al costat de l’altre. Repartides per edats. Quan tingui resultats no sé a quines conclusions arribaré, però com mínim m’hauran servit perquè el temps de caminada saludable per la ciutat, entre una cosa i l’altra em passi volant.   

PRIORITZAR NO ÉS TAN SENZILL COM SEMBLA

 

            Està molt bé com a bon propòsit, però a l’hora de la veritat, quan hom s’encara amb la mare dels ous d’haver de triar “què fer”, resulta que allò que semblava tan fàcil de resoldre en teoria, a la pràctica representa un dilema difícil de resoldre, sobretot quan es tenen diverses opcions o estratègies davant del nas. Tothom té clar, en fase empírica, que per anar bé a la vida s’ha d’aprendre a prioritzar; però, qui es veu obligat a tirar cap aquí o cap allà aprèn una lliçó inesperada: que no és el mateix establir prioritats pensant amb el “que convé” en comptes de amb el “que interessa”. Per posar un exemple ben fresc:  la cançó enfadosa de l’atac “per terra, mar i aire” a la franja de Gaza, amb que l’exercit israelià amenaça els palestins i mareja la perdiu des de divendres. ¿Per quins set sou està ajornant incomprensiblement - cada vegada que van a pixar els que han de decidir posar en marxa la màquina de trinxar-ho tot – l’hora zero? En el fons, a la meva manera de veure, rau en el fet que no es posen d’acord en què els hi convé de cara a la galeria i què els interessa de portes endintre. No tinc cap dubte que els interessos i els sentiments dels jueus assedegats de venjança, consisteixen en arrasar Gaza i tallar el coll a tot palestí que no pugui demostrar que no té res a veure amb Hamas. Però, els hi convé de cara a l’exterior prioritzar l’acció de càstig a sang i foc?

            Quan Aznar, per “figurar” com amic incondicional i llepaculs dels EE.UU., perquè el president americà li deixés posar els peus a la taula del despatx de la Casa Blanca, va contribuir a fer empassar al món la guatlla de les “armes químiques” iraquianes, ¿ho va decidir en funció dels seus “interessos” personals o es va plantejar de veritat si escampar una colossal mentida “li convenia” al seu país? Perquè prioritzar no vol dir altra cosa que decantar-se per una cosa o per altra. Els exemples que he posat tenen a veure amb la política i les relacions internacionals, però es poden aplicar a qualsevol circumstància de la vida, sigui política, professional o domèstica. Prioritzar degudament no té cap altre inconvenient que triar entre allò que ens interessa i allò que ens convé. És tan elemental com això. I si hi reflexioneu una mica, us adonareu que no sempre tenint en compte el “què interessa” s’encerta la jugada. Ara mateix, en plena negociació per investir pels pèls un president del govern d’Espanya, si no es vol cometre un altre immens error històric, unes i altres parts negociadores caldria que prioritzessin entre el “que interessa” als que poden fer decantar la balança en un moment donat, i allò “que convé” al conjunt del país, per posar un bon persistent pedaç a la convivència en pau.            

 

 

EL MÓN, DE MOMENT, NO S’ACABA; PERÒ POTSER JA N’ESTÀ FART DE QUE L’ANEM MATANT A PESSICS.

 

            Ja he perdut el compte de les vegades que els aprenents de bruixot han profetitzat que el món feia figa. Però, afortunadament, encara remenem la cua i tots els mals auguris dels il·luminats de torn en cada època, s’han anat dissolent com bolados. Malgrat això, sempre queden hiperventilats que els motiva més el morbo d’un món abocat a l’apocalipsi que no pas la tranquil·litat de viure en un planeta sostenible i segur, si no fem més el boig. Qui sap si aquest “morbo” és el mateix amb que provocava l’Herman Melville per ajudar a vendre “Moby-Dick”: “alguna vegada has sentit l’emoció d’enfilar-te al llom d’una gran balena blanca”? Penso que perquè certes brames, que no s’aguanten ni amb pinces semblin versemblants, es deu a que a la bona gent l’atrau aquella dosi de morbositat que portem al cos de naixement, la qual per sort alguns rebutgen per raons culturals, religioses, estètiques o, simplement, científiques.

            A la meva manera de veure, no cal amoïnar-se tant per la fi del món a l’engròs i estar més a l’aguait de les apocalipsis servides a la menuda, que cada dia varies parts d’aquest món pateixen a causa de guerres, catàstrofes naturals, pandèmies, sequeres o fam. Són finals del món individualitzades que passarien desapercebudes si no fos que avui dia les noticies no tenen fronteres ni aturadors, en part gràcies a la gent que arrisca desinteressadament la pell per escampar-les com fan, per exemple, les ONG o els freelance de la informació. La llàstima és que en ambdós exemples, els que esbomben les misèries perquè tothom sàpiga en el món que viu, es fan més savis que rics. No obstant això, la magnitud de totes aquestes tragèdies quotidianes semblen no impressionar els establishments dipositaris del poder, perquè per molt que el món s’esmicoli a l’Orient Mitjà, a Ucraïna o a dotzenes d’indrets més per causa de guerres o del mal tracte mediambiental, mentre el món no s’ensorri del tot ni s’immuten, convençuts que estan per sobre del bé i del mal. Qualsevol pagès de casa nostra, però, els hi podria donar un bon consell, a aquests malparits: “Allà on no hi ha mida, ella mateixa s’hi posa”     

MALAMENT RAI QUAN LA INTRANSIGÈNCIA IMPOSA LA LLEI

 

            En definitiva, en què consisteix la intransigència? Senzillament, en no baixar mai del burro ni que em matin. Tant li fa si les raons dels altres van a missa, encara que només sigui una mica; l’intransigent és del “tot o res”. És a dir: d’aquella mena de sords que no és que no hi sentin, sinó que no volen escoltar. L’intransigent no serveix per debatre perquè li agrada massa discutir, que és una cosa molt diferent. Debatre sempre és sa i fins i tot necessari per arribar a una entesa; en canvi, les discussions la majoria de les vegades acaben en trencadissa. I no només es nota pel to de veu emprat, que cadascú té la seva manera d’expressar-se, amb més o menys vehemència; tanmateix, és pot debatre a crits o sense que se senti una paraula més alta que altra; qui enreda sempre la troca és la intransigència.

En definitiva, en què consisteix "enraonar" (m’agrada més aquest mot perquè és més planer i proper que no pas "dialogar")? A la meva manera de veure, però, per enraonar cal asseure’s a la cadira de l’altre i calar-se el seu barret. Com es poden comprendre les raons de l’altre, si no ens posem a la seva pell i mirem de palpar la seva sensibilitat sense prejudicis? Partint de la base que, per cert, només els intransigents neguen que la raó pugui estar repartida, les enraonades sinceres haurien de servir no pas únicament per posar en relleu les discrepàncies, sinó sobretot per valorar les coincidències. Per tant, les enteses duradores només poden empar-se en acords de conveniència, que contemplin generosament les raons més sentides de cada part. En conseqüència, els polítics i els mediadors en general haurien de saber que si no és enraonant, escoltant i ponderant la força de les raons llegítimes de tothom per consensuar una solució de conveniència, mala peça tindrem al teler. Pretendre guanyar els conflictes o els debats per golejada no és només una pretensió que va lluny d'osques, sinó un immensa equivocació estratègica. En temps de tantes negociacions polítiques com les d'ara, potser caldria reflexionar-hi una mica en això que escric, perquè els bons acords no es “pasteregen” sinó que es broden i, si convé, es sargeixen sobre la marxa els estreps, abans no es facin més grans i no sigui possible d'apedaçar-los.

NO ES POT PERMETRE QUE NINGÚ ES FACI AMO DELS CARRERS

 

            Els que diuen defensar el dret a que tots els ciutadans puguin expressar públicament les seves simpaties o discrepàncies, haurien de recalcar que emparant-se en la llibertat d’expressió, ningú pot apropiar-se del carrer – com en altres temps va fer en Fraga sense caure-li la cara de vergonya - i pretendre monopolitzar-lo en el seu benefici exclusiu, trepitjant la mobilitat, la tranquil·litat i la seguretat dels altres ciutadans. És a dir: els carrers no poden ser només propietat d’uns quants, simplement perquè facin més gresca, cridin més fort, portin garrotes o diguin que la fan més llarga, perdoneu l’expressió. Si em permeteu que ho digui - i que consti que ho faig amb la mà al cor - cremar cotxes o contenidors, trencar vidres, embrutar les façanes de les cases o violar el descans dels veïns cansats o malalts que simplement volen dormir no ajuda gens al civisme ni a la convivència pacífica. I encara menys, esclar, deixar que les omplin els fanatismes.

No obstant això, cada dia els carrers d'arreu són protagonistes dels abusos i les provocacions d’uns quants ximples hiperventilats, a vegades a sou de vés a saber quines crides i consignes. D’un en un aquests individus serien incapaços d’aixecar la veu ni de tirar una pedra, però en ramat s'envalentonen. Sense anar més lluny, per exemple, quan el jovent torna a casa de matinada en ramat o el botellón d'aquella nit no s’estan de desvetllar el veïnat, ni de pixar-se als portals com si fossin gossos marcant el terreny, ni de premer els timbres de les cases per “fer una gràcia”. És, evindetment, delinqüencia o incivisme de baixa intensitat; no tracta de posar bombes, ni de calar foc o saquejar botiques però tot es començar. Ara bé, el que escou de tot plegat al ciutadà és que les autoritats, llevat de en comptades excepcions, mentre no en surti algú malparat físicament d’aquestes diguem-ne “alteracions habituals” d’uns quants drets de la ciutadania prefereixen quedar-se quiets parats, “per no empitjorar més les  coses”. Però el més fotut de tot, no és que els carrers – també llevat d’unes quantes excepcions – no els okupen anarquistes o feixistes, sinó una colla de mal educats pipiolos aprenents de violents. I arribats a aquest punt, si volem resoldre el problema, potser que comencem a admetre que qui ha de treure les castanyes del foc, pacificant els carrers no és la polícia - amb arguments dissuasius tan impresentables, a vegades, com els dels mateixos agressors - sinó uns programes de reeducació cívica sistemàtica en que s’hi impliquin tant les llars com les escoles. Sense que recuperin l’autoritat i posin seny pares i mestres, els carrers continuaran estan en mans dels que només els volen per imposar per la força els seus rampells rebecs o, en alguns casos, per venjar-se d’una societat que no es cansa de mirar-se el melic, ignorant d'on plora la criatura.     

SENTIR-SE EMPOBRIR UNA MICA CADA DIA

 

            Això de la pobresa més que quelcom tangible i mesurable, al meu parer és un “estat d’ànim”, inclús potser una simple percepció; és a dir: les persones no són pobres perquè traspassin en un moment donat una línia vermella de dependència més o menys vergonyant, o la cota ridícula d’un convencional nivell d’ingressos. Si hom “se sent” pobre és en funció d’unes concretes circumstàncies molt personals i intransferibles, en les quals, com cadascú entengui el concepte “dignitat”, hi juga un paper clau. I això que escric, per desgràcia avui esdevé més cert que mai; perquè precisament és avui quan hom s’adona que molta gent rossola el risc de caure en la indigència per qualsevol imponderable que ell no controla, que perdre la dignitat de resistir com sigui és una possibilitat a tenir en compte. Per tant, el que hauria de preocupar als serveis socials en general no és si una persona reuneix o no totes les condicions objectives per treure’s el carnet de pobre oficial – si és que de credencials d’aquesta mena se’n donessin –, sinó si aquesta persona pateix el síndrome de percebre que li minva la dignitat i l`autoestima, deixant-se anar per la pendent. 

            Recalco la importància de "sentir" que es perd la dignitat i l’autoestima, perquè és a partir de quan això passa que qui està en capella d’acabar com un pelacanyes, però més o menys trampeja la situació mantenint les aparences fent tots els equilibris del món, pot acabar sentint-se un perdulari; i de perdre l’autoestima a caure en la marginació només hi ha un pas. Aquesta reflexió crec que no és baldera ni inoportuna avui, perquè encara que s’intenta dissimular amb obstinació i justament per dignitat - vés per on! - inclús una part preocupant de l’establishment panxacontent que es creia immune a l'empobriment, s’ha adonat amb gran sorpresa de l'encariment descarat de la vida i de que amb la retallada dels crèdits bancaris ja costa més refiar-se d’anar de manlleu per arribar a fi de mes i no cridar l'atenció. No ens en volem adonar, qui sap si perquè mentre hi ha vida hi ha esperança i no hi ha mal que cent anys duri, que una part massa considerable de la societat – incloses les romanalles d’aquella classe mitjana dels nostres pares – s’està empobrint cada dia que passa. Tanmateix, a la meva manera de veure, el que em treu de pollaguera és que els governs - i també la societat civil més compromesa en "salvar el món" encara que no sigui la seva competència directa ni en tingui obligació - enlloc d'agafar el toro per les banyes pretèn combatre la pobresa bastint més o menys sibil·linament xarxes de protecció en base a la solidaritat i el voluntarisme, les quals només serveixen per escaldufar i cronificar el problema. Repartir cops de mans més o menys disfressats de subsidis, com si es tractés d’un acte de justícia i no pas de caritat descarada, és un gest altruista molt discutible – vingui de qui vingui, incloses les confessions religioses – almenys mentre allò que es reparteixi no sigui part del que “es poseix” sinó del que “sobra”, del que ja no es fa servir perquè ha passat de moda o perquè ha caducat. La dignitat d’una persona no s'alimenta fent-li caritat, sinó establint les condicions perquè tots els ciutadans tinguin dret a dormir sota un sostre segur i a guanyar-se la vida dignament treballant. Em sap greu, però algú les ha de recordar aquestes veritats de tant en tant, enlloc de fer volar coloms i predicant que qui dies passa anys empeny.         

DEPRESSIÓ I SUICIDI

 

            Avui, dia dedicat a la salut mental potser sigui el més indicat per utilitzar dues paraules que fins fa poc, i encara avui, fa un “no se què” emprar amb normalitat a les converses i s’hi fan encaixar amb calçador. Segur que no és tot el que caldria, però almenys els mots maleïts s’han normalitzat. I gràcies a parlar-ne de la salut mental sense fer-ne escarafalls, com si es tractés d’una patologia més, la societat ha pres consciencia de que una persona angoixada si acaba rendint-se a la depressió, per exemple, està en perill de tornar-se eixorca i perdre la capacitat d’estimar i, sobretot, de sentir-se estimada. Puix que intoxicada l’ànima per la depressió, les persones s’aïllen i pensen que entre elles i la resta del món s’ha obert un estimball. Estan convençudes que els ponts de comunicació amb els altres s’han esberlat i que a ningú, entre tanta boira embulladora, se li acudirà mai d’intentar treure-les del pou tibant-les de la mà. I que si l’isolament i la percepció de pèrdua de referents en qui arrapar-se per no caure abatudes esdevingués absoluta, seria quan podrien deixar-se festejar per la temerària temptació del suïcidi, com a única sortida viable i lógica.

            Des de fa mesos, la sanitat pública internacional i la nostra, com sempre a remolc, han admès almenys amb la boca petita que des de les àrees d’assistència primària és essencial detectar, a temps d’evitar la tragèdia, persones que estiguin potencialment covant el síndrome dels que rumien estripar la baralla a mitja partida. Tothom hi està d’acord que s’ha d’anar per aquest camí, però, a la meva manera de veure, penso que no deu ésser tan senzill com podria semblar sobre el paper en que estan escrits els bon propòsits i les teories, entrellucar entre tanta boira baixa que enterboleix a les persones atrapades per l'angoixa i la basarda anímica la vista del sol i del cel blau, aquelles que incuben “mals pensaments”, ja que segons diuen els experts les persones que s'avenen a les primeres de canvi a parlar-ne del que els hi passa pel cap, segurament poc tindrien mai prou pebrots per llevar-se la vida. Els perillosos de veritat, diuen els qui entenen, són els que per molt que se’ls grati la pell es tanquen en banda i dissimulen la tristesa crónica o repentina. Tanmateix, per gratar a fons i amb èxit la pell de l'anima faria falta disposar de més temps i de molts recursos materials i econòmics. I com que en la nostra societat bòrnia i materialista, en el fons la preocupació per entomar la salut mental obeeix més que a evitar patiments als malalts i a les seves famílies, a protegir l'establishment panxacontent dels que tenen símptomes de no girar rodons del tot, el temps per curar aquestes patologies costa diners i massa  recursos no se'ls pot permetre una sanitat pública fregant la fallida tècnica. Pensem-hi avui, que és el dia de la salut mental, mentre assistim perplexos a l'espectacle de que les fàbriques d’armes no donen abast a les comandes de míssils i d’altres eines de destrucció massiva de vides, de vivendes i d'esperances.      

QUANTA, QUANTA GUERRA!

 

    Jueus i palestins s’han declarat la guerra. Vivim en una llei de món en que sembla que les males noticies s’han convertit en el pa nostre de cada dia. Les tragèdies de tota mena acaparen la quotidianitat i quasi semblaria que estiguem més habituats a parlar de la mort i la desgràcia que no pas de la vida i de l'alegria de viure; però, malgrat un panorama tan depriment, resulta que la vida no s’ensorra ni es rendeix i enmig de les pitjors calamitats els brots verds d’esperança i d’il·lusió superen les llàgrimes, els dols feixucs, les nits solitàries i tenebroses i les devastacions més salvatges. Potser sigui degut a un miracle: el miracle de quan els miracles són possibles, encara que ningú ja hi cregui en miracles. Després d’una gran catàstrofe, natural o provocada per ma de l'home, per brutal que hagui estat la desolació escampada, fixeu-vos que a l'hora de fer balanç el protagonisme no se l’enduen els cadàvers, sinó els supervivents.

         Encara que us pugui parèixer una afirmació sorprenent o absurda, potser fins i tot estrafolària o esperpèntica, penseu-hi una mica i us adonareu que s’ajusta puntada per puntada a la realitat. Costa d’assimilar-ho quan els morts i les ruïnes s’amunteguen, i sembla que els arbres i les flors mai més floriran. O que de les fonts mai més brollarà aigua. Però, inclús enmig de les guerres més cruentes, neixen i es desenvolupen noves vides, s’embasten nous i ambiciosos projectes i la festa no para, en un indret o altre, perquè els supervivents no es poden passar les hores plorant i lamentant-se pels morts que s'han deixat enrere per força. El problema o la llàstima de tot plegat, és que una gran majoria d’aquests supervivents no hagin escarmentat i no aprofitin les experiències viscudes per apostar decididament per la vida i, en canvi, que s’entrenin i es preparin per continuar matant i destruint amb armes cada vegada més sofisticades i cares. Tan cares, que si hi renunciessim del tot esborrariem del planeta la fam, la miseria i l'odi.  

 

EUROPA PASSA D’ESQUITLLADA SOBRE LA IMMIGRACIÓ.

 

          Tot i que la capacitat de les instal·lacions semi-carceràries de l’illa de Lampedusa, a Itàlia, o de l’illa de Hierro, a Espanya, estan més que sobrepassades de clientela, els capgrossos europeus de visita de cap de setmana a Granada han mirat per enèsima vegada cap a una altra banda i s’han “descuidat” d’incloure als patracols de conclusions de la trobada, una sola referència al problema de la immigració, incloses derivades com els milers d'ofegats sense nom al mare-nostrum. No obstant s’ha d’admetre que, com passa en totes les societats, hi ha forasters que cauen més simpàtics que altres, de la immigració gairebé ningú a aquestes altures en vol sentir a parlar. Al veí Marroc, per exemple, és públic i notori que no són ben vistos els immigrants “negres”, que els magrebins estigmatitzen com “africans” a tall de malnom. Més enllà de l’anècdota, però, si en general els països receptors de les riuades de refugiats establissin protocols de control de la invasió assenyats i respectuosos amb les persones – és a dir: criteris sostenibles d’acollida, seleccionant els forasters en funció de les seves necessitats, la seva capacitat de guanyar-se la vida i, sobretot, d'una voluntat sincera d’integració en les costums de les societats acollidores respectant els drets i deures obligatoris per a qualsevol que vingui de fora – el desembarcament de refugiats potser deixaria de veure’s com un perill i un factor de desastibilització social.

            La immigració fou vista per les societats industrials de la mitja meitat del segle vint, en ple desenvolupament, com una oportunitat dinamitzadora de la raquítica demografia europea, “donant facilitats” a una mà d’obra forastera barata i dócil que fes més competitives les empreses. Però, a mesura que el degoteig de refugiats s’escampà com una taca d’oli enmig d'un clima d’eufòria i d'improvisació injustificables, la crisi econòmica va agafar tothom – a forasters i als de casa inclosos – amb els pixats al ventre, i va precipitar una descompensació social brutal. La patacada més severa, com a conseqüència d’una política immigratòria desguitarrada com la tolerada des de governs de tots colors i tendències, va estampir fort sobre les costelles d’una joventut europea que veié estroncar-se el futur de raonable prosperitat que els prometia un neoliberalisme envalentit per  la calculada ambigüitat d’una socialdemocràcia panxacontenta, tot fent volar coloms. Part d’aquesta joventut europea, en veure’s acorralada davant la necessitat de “buscar-se la vida” a l'empar del mileurisme, l’economia submergida i les engrunes de la nova cultura del subsidi tapaforats, va reaccionar espontaniament entre la insubmissió i la revolta. El problema és que aquelles noves condicions de vida que denunciaven els joves europeus cada dia més allunyades dels seus deliris de grandesa, malgrat la seva precarietat no desanimava els miserables forasters que les acceptaven amb la resignació dels que no tenen on caure morts, perquè eren conscients que no les podien ni somniar en els seus països d’origen. A la meva manera de veure, però, quan a tres de cada quatre forasters – i segurament amb quedo curt – els europeus els hi deneguem sistemàticament el permís de residència i de treball dintre la legalitat, s’afegeix llenya a una caldera a punt d’explotar després de passar de l’eufòria bonista d’acollir "tots els pobres de la terra", a sentir la necessitat de defensar-se’n dels refugiats com s'hi fossin una plaga d'insectes xucladors de sang i de vida. I aquesta Europa que no es cansa de mirar-se el melic, dorm amb una bomba de rellotgeria activada sota el llit totes les nits, i una vegada més - aquesta per més inri sota la presidència de torn d’una Espanya dessagnada per una immigració indiscriminada - es fa l’orni de tot plegat i s'encomana a no se sap qui.       

ENTERANYINATS A INTERNET

 

            Des que va esclatar-nos als morros l’episodi Snowden, em vaig preguntar si realment allò que anomenem amb subtilesa “la xarxa”, és una garantia de seguretat per a les dades que s’hi confien i, sobretot, de discreció sobre tot allò que s’hi aboca de bon rotllo. Cada vegada més experts semblen coincidir en l’opinió que utilitzar els smartphones i d’altres eines sofisticades, quin nom ni sé com pronunciar, comporta un risc del qual l’única manera segura de protegir-se’n consisteix no només en desconnectar aquests aparells tan espavilats sinó en trinxar-los. Perquè cada vegada tinc més clar que allò que perilla a la xarxa no és únicament la privacitat de les persones que la converteixen en còmplice, sinó també la seva moral. Ho vaig tenir més clar que l’aigua després de llegir un comentari de la catedràtica d’ètica, Victoria Camps: “l’anonimat a internet tempta els usuaris habituals i els xafarders ocasionals a no donar importància a l’insult gratuït, a la falta de respecte a les persones o a la calumnia, invocant la llibertat d’expressió com excusa de que a la xarxa tot s’hi val, encara que s’atempti contra els drets humans fonamentals”.

            A  la meva manera de veure, doncs, gràcies o per culpa d’internet, els ciutadans del món tenim cada vegada més la sensació que la societat d’aquí a quatre dies – ara ja pertanyo al col·lectiu dels que els dies se'ns esmunyen dels dits massa de pressa – haurà de trampejar entre dues realitats tecnològiques: una d’absolutament digital, dominada esclar de cap a peus per les noves generacions quasi des de les beceroles avui els néts ja passen la mà per la cara als avis; i una altra de diguem-ne tradicional (analògica) quina clientela està cada dia més esparverada i en avançat procés cap a l’haraquiri col·lectiu com a usuaris d’una tecnologia superada i en absoluta decadència. No m’hi giro d’esquenes a la intel·ligència artificial, però ningú em farà callar la meva opinió que en colonitzar  l’administració pública i la pràctica totalitat de la gestió econòmica i comercial del món, aquell valor afegit que els de la meva generació anomenàvem sentimentalment “toc humà”, estarà més mort que els morts del cementiri. A partir de la conquesta dels serveis en general, de la logística i de les cadenes de producció del que sigui, l’aportació de les persones al tinglado productiu i fins i tot intel.lectual serà igual que un zero a l’esquerra. Els nostres néts, per desgràcia, el veuen aquest futur tamb esperança enlloc de amb preocupació. Naturalment és llei de vida, des que el món va començar a evolucionar. La pregunta, però, és si de tant estirar la corda aquesta s’acabarà trencant i caurem atrapats com titelles sense ànima dintre la immensa teranyina d’internet.     

LA MERDA, QUAN MÉS ES REMEMA MÉS PUT

 

            Em fa gràcia que una cadena de radio privada – Rac-1 - hagi “fitxat” l’escòria de les clavegueres de l’Estat i de la policia patriòtica – el comissari Villarejo – per augmentar els seus índexs d’audiència i, de passada, fer-li un gol informatiu a la seva competidora pública – Catalunya Radio -, en plena polèmica sobre si és ètic o no que una cadena pública admeti publicitat a dojo, fent competència descarada per trobar anunciants amb una cadena privada. La mare dels ous de la qüestió, rau en si és lícit que un mitjà informatiu que mama dels pressupostos generals de la Generalitat, disputi el pinso publicitari amb una cadena privada que només compta amb els anunciants per finançar-se. I és entremig d’aquesta guerra oberta entre dues competidores a repartir-se l'hegemonia informativa, que em descol·loca i em grinyola el protagonisme que se li dona a un personatge tan repulsiu i amoral com el comissari dels pebrots. Per molt que es vulgui disfressar de boom informatiu, a la meva manera de veure poca cosa – des d’un estricte punt de vista noticiable – pot subministrar a l'audiència un mentider compulsiu i corrupte tan fastigós que durant anys tant se li’n donà destrossar irreparablement, sense cap mena d’escrúpols, la reputació de persones totalment innocents a més d'indefenses davant un Estat que no feia res per ajuda-les a treure's de sobre la merda amb que els havia enllardat impunenent personatges sinistres com el comissari i uns quants Fernàndez-Diaz des de les seves cloaques que gestionaven per delegació del mateix Estat..

             Suposo que la cadena que utilitza "els serveis" del comissari per aixecar cap i aconseguir un ressò mediàtic sorprenent, es justificarà dient que allò que importa a la vida són els resultats i que per aconseguir pujar la quota d’audiència, per exemple, també tot s’hi val. I potser fins i tot els promotors d’aquesta iniciativa afegiran en el seu descàrrec que no es pot privar l’audiència d’assabentar-se de primera mà d’unes quantes trapacèries indecents, covades des d'aquelles cloaques. Però aquest raonament seria molt discutible, tant des d’un punt de vista ètic com pràctic, per una simple i elemental raó de pes: les "confidències" enverinades del personatge es mereixen vertaderament un mínim de credibilitat? És evident que el comissari se sent com peix a l’aigua removent femers que coneix com el palmell de la seva mà, aprofitant el safareig que li han muntat a la radio per esquitxar a tort i a dret, per embolicar més la troca de la convivència. Les "revelacions" del comissari  no ajuden a recosir cap ferida ni a enriquir els coneixements d’una audiència cansada de xarlatans i tòxics, malgrat per allò del morbo no pot evitar parar bé l'orella, per si de cas. És mereixen personatges com el comissari altaveus mediàtics gratuïts per seguir furgant en la merda? Tanmateix, com s’han prestat personatges emblemàtics i referents com l’Artur Mas o Pablo Iglesias a fer de comparses en aquesta pallassada? Si, a sobre, la participació del comissari en el xou no ha estat a benefici d’inventari sinó que facturarà a tant l’hora la seva dosi d'intoxicació, ja podem tirar el barret al foc. Creieu-me senyors de Rac-1, la merda quan més es remena més put i tard o d'hora se'n paguen les conseqüències de no pensar-se dues vegades segons quines decisions.               

 

EL VENT AVUI BUFA A FAVOR DE LES DONES, PERÒ…

 

            La política etiquetada de progressista ha fet més visibles les dones, però no us enganyeu: queda molt de camí per córrer. Ara bé, inclús sense sortir d’occident i no diguem si repassem què passa a la resta del món, la dona continua sent sinó un zero a l’esquerra o una cosa pitjor, en el millor dels casos se la tracta com un pitxell per fer goig o per satisfer la “quota” del convencionalisme bonista. I la majoria de les vegades això passa sota la benedicció de la capellanada del color que sigui, com queda palès retraient sovint a segons quines confessions religions que tinguin un capteniment tan restrictiu respecte de les dones, sobretot a les influïdes per l’islamisme. Tanmateix, cal no oblidar que, precisament, les diverses versions del cristianisme tampoc porten la cara neta, ja que el respecte per a la dona comença a anar de gairell quan sant Pau, cartejant-se amb els Corintis, aconsellava els seus deixebles que no deixessin badar boca a les dones en cap reunió pública, I una altra patum, com sant Agustí, deu segles després del cop de roc del filòsof Aristòteles – “s’ha de considerar la condició femenina com una anomalia” - afegia més llenya al foc predicant una barbaritat tal com: “considerada aïlladament, la dona al contrari de l’home, no està feta a imatge de Déu”.

            I a setciències com l’Erasmus de Rotterdam, no els tremolà la mà escrivint poca-soltades com aquesta: “les dones sempre seran dones, és a dir: tocades del bolet”. Fins i tot el cristià Lutero, deixant-se arrossegar per la seva retòrica rebel, va ficar-hi cullerada amb una sentència força salvatge: “encara que les dones s’esllomin, treballant o morint de part, és el que toca: el seu destí és treballar i parir”. I aquell il·luminat d’en Nietzsche, que uns quants dels intel·lectuals que el citen com si fos la bíblia només per fardar perquè no se l’han llegit mai a fons, el mateix que passa amb Cervantes i el Quixot, en la seva obra de més renom, Zaratrusta, escriu quelcom que ens fa caure la cara de vergonya: “si t’acomboies amb dones, no et descuidis de les xurriaques”. I aquella “delicada floreta” que va passar a la història literària com Lord Byron, retratava el paper de la dona en la societat victoriana: “les dones s’han d’ocupar de la feina de casa; se les ha d’alimentar i vestir perquè facin goig, això sí, però no cal que tinguin cap responsabilitat social d’importància”. Finalment, l’excels Shakespeare podria rematar aquest recull de bestieses dedicades a les dones, amb un consell d’urbanitat no gaire civilitzat: ”qua una dona et parla li heu de somriure, però no cal fer-li cas”. És cert que s’ha avançat molt, però desenganyem-nos: la “paritat” que avui els polítics diuen que han aconseguit a segons quins països no és més que un miratge, per no dir un escarni de l’autèntica igualtat entre homes i dones. I fins aquí puc escriure!      

TOTHOM QUE PARLAVA AHIR DE DEMOCRÀCIA, SABIA DE QUÈ PARLAVA?

 

            Si donem un cop d’ull als països que confessen acceptar la democràcia com el sistema d’organització social menys deficient, comprovarem que hi ha interpretacions del concepte “democràcia” per triar i remenar; però, també ens adonarem que aquesta paraula en general encaterina més que com un “valor” que imprimeix caràcter com un “mètode” per garantir-se aconseguir el poder civilitzadament, sense necessitat de tallar caps i de governar enraonant i no pas cridant. Ara bé, el problema d’avui dia és que malgrat cada matí ens llevem mig convençuts de viure-hi (en una democràcia), massa sovint ens adonem en arribar el capvespre que més aviat estem davant d’un miratge. Per exemple: ¿si la democràcia fos una simfonia què en pensaríem si cada music que participés en el concert interpretés la partitura al seu aire, sense importar-li desafinar mentre la seva “claca” aplaudeixi amb les orelles? Doncs, aquesta sensació és la que es desprèn en acabar una sessió parlamentària, des de fa molt de temps. Sense anar més lluny ahir mateix, a Barcelona o a Madrid. Potser li hem de donar la raó a aquell polític que ahir va comparar la sagrada seu parlamentària amb un “club de la comèdia?

            Si realment visquéssim en una democràcia genuïna i seriosa cada music (polític) s’hauria d’esforçar en posar els cinc sentits en ajustar els seus “solos” a una partitura pactada entre quants més millor, que impedís caure en un orgue de gats, alguns mesquers i rabiosos, interpretant fins a la darrera nota de la partitura electoral procurant consensuar les diverses sensibilitats. Potser sí que sóc un il·lús pensant d’aquesta manera; però, ja us ben asseguro que la democràcia que ens espera i sobretot la que heretaran els nostres fills cada cop serà més esquizofrènica i no servirà absolutament per res al poble. No em puc estar de referir-me a un polític assenyat com en Ramon Trias Fargas quan ens avisava, en plena eufòria després de la dictadura franquista, que “una democràcia serveix per evolucionar, no pas per revolucionar”. Ni per crispar, afegiria jo, a la meva manera de veure.    

SABER RESPECTAR I OBEIR

 

            Mentre en aquest país de “savis” portem cadascú un rei al cos o un barret a cada cap, tenim mala peça al teler. Sense aprendre a respectar la veu de l’experiència i a ser disciplinats, poc pas reeixirem mai com a societat avançada. En el ben entès que ser disciplinats no vol dir obeir a cegues se’ns mani el que se’ns mani, com volen donar a entendre els que porten la rebequeria a la massa de la sang i només pensen com tocar els dallonses al poder. Cert que per obeir disciplinadament i sense protestar les lleis i els reglaments cal que qui mani hagui aprés també a guanyar-se la confiança dels ciutadans i s'hi esforci cada dia per aconseguir-ho.

Tanmateix, passar-se la disciplina per l’arc del triomf no només consisteix en muntar manifestacions de protesta més o menys espontànies, sinó que també són, a la meva manera de veure, actes d'indisciplina i de desobediència a les lleis i les normes - una “indisciplina” més perillososa i fastigososa que la practicada pels aprenents de revolucionaris - aquells que s’aprofiten del caos i el pànic en èpoques de crisi per enriquir-se indegudament, estafant a tort i a dret els pelacanyes que per sobreviure han d’anar de manlleu contractant prèstecs d'usura; aquells que acaparen aliments, medicaments i articles de primera necessitat per especular-hi; aquells que dinamiten els mercats financers perquè els petits inversors s’acabin d’arruïnar en profit d’uns quants depredadors institucionals; aquells que aprofiten les temporades de vaques flaques per amortitzar mà d’obra experimentada però improductiva a preu de saldo o aquells que reclamen a través de lobys polítics rebaixes fiscals perquè qui més ric sigui pugui continuar tirant de beta. I tots aquests “indisciplinats” i "desobedients" formen part de l’establishment, que en alguns casos inclús considera a aquests pillastres un model d'honestedat a seguir. Això sempre ha estat i continua anant aixi. De nosaltres depèn que demà sigui diferent, però no me'n faig gaires pagues.   

TOC, TOC, QUÈ HI SOU ELS DÉUS?

 

            No sé si els déus se’n parlen entre ells del merder que tenim a la terra. Dono per fet que de déus n’hi ha, encara que no se’ls senti piular massa, perquè no en tinc constància de que hagin presentat la dimissió formalment; però, em sap greu desconèixer si allà on s’estiguin – pari on pari i es digui com es digui el seu cau – s’han organitzat en alguna mena d’associació, club, gremi o sindicat com els seus avantpassats grecs i romans, amb Zeus de portantveu quan s’havien establert a l’Olimp. Creieu-me si us dic que pagaria el que fos per veure per un forat les tertúlies entre Alà, Crist, Buda, Kali, Jehovà, Xiva, Ganesha, Hanuman, Lakshmi i etcètera. Les xurriacades que afecten a la humanitat vull pensar que els preocupen perquè cap del seus parroquians se n’escapa de patir-les; per tant, tinc curiositat per saber si se’n parlen entre ells alguna vegada de tot plegat. Ja no m’atreveixo a preguntar si se’n senten d'alguna manera responsables, individualment o col·lectiva, de les plagues que balden els habitants de la terra perquè potser ja seria demanar un gra massa.

            En serio, m’agradaria saber si els déus n’estan al tanto de com les passem putes a la terra, tant justos com pecadors. I és que, francament, ja n’estic tip de veure com els déus permeten que invocant el seu nom s’atiïn guerres santes o renegades per massacrar “infidels” a preu fet, o que es practiquin genocidis sense precedents per motius religiosos, o que a l’Àfrica subsahariana les criatures morin com mosques perquè els diversos “senyors de la guerra” no mouen un dit per dona'ls-hi menjar. Si de totes aquestes desgràcies en té coneixement el déu de guàrdia i mira cap a una altra banda com un malparit, francament em fa vomitar. Ho saben els déus que dirigents mundials que es senyen o es piquen el pit cada dos per tres han dit barbaritats tan grosses com que es necessari que els vells la dinyem ràpid quan més aviat millor, i no acumulem anys improductius per deixar lloc als joves? Un home dels que ara se'n diuen “d’església” no fa pas gaire assegurava que ens passa el que ens passa perquè ens hem tornat uns descreguts. Francament, des del més profund sentiment d’orfandat i desempara, no m’agradaria que els déus no existissin, perquè fan falta; el que sí m’emprenya, i molt, és que des de fa temps no donin senyals de vida i responguin almenys a la gent que, de bona fe, s’hi agarra com a un ferro roent.