TOC, TOC, QUÈ HI SOU ELS DÉUS?

 

            No sé si els déus se’n parlen entre ells del merder que tenim a la terra. Dono per fet que de déus n’hi ha, encara que no se’ls senti piular massa, perquè no en tinc constància de que hagin presentat la dimissió formalment; però, em sap greu desconèixer si allà on s’estiguin – pari on pari i es digui com es digui el seu cau – s’han organitzat en alguna mena d’associació, club, gremi o sindicat com els seus avantpassats grecs i romans, amb Zeus de portantveu quan s’havien establert a l’Olimp. Creieu-me si us dic que pagaria el que fos per veure per un forat les tertúlies entre Alà, Crist, Buda, Kali, Jehovà, Xiva, Ganesha, Hanuman, Lakshmi i etcètera. Les xurriacades que afecten a la humanitat vull pensar que els preocupen perquè cap del seus parroquians se n’escapa de patir-les; per tant, tinc curiositat per saber si se’n parlen entre ells alguna vegada de tot plegat. Ja no m’atreveixo a preguntar si se’n senten d'alguna manera responsables, individualment o col·lectiva, de les plagues que balden els habitants de la terra perquè potser ja seria demanar un gra massa.

            En serio, m’agradaria saber si els déus n’estan al tanto de com les passem putes a la terra, tant justos com pecadors. I és que, francament, ja n’estic tip de veure com els déus permeten que invocant el seu nom s’atiïn guerres santes o renegades per massacrar “infidels” a preu fet, o que es practiquin genocidis sense precedents per motius religiosos, o que a l’Àfrica subsahariana les criatures morin com mosques perquè els diversos “senyors de la guerra” no mouen un dit per dona'ls-hi menjar. Si de totes aquestes desgràcies en té coneixement el déu de guàrdia i mira cap a una altra banda com un malparit, francament em fa vomitar. Ho saben els déus que dirigents mundials que es senyen o es piquen el pit cada dos per tres han dit barbaritats tan grosses com que es necessari que els vells la dinyem ràpid quan més aviat millor, i no acumulem anys improductius per deixar lloc als joves? Un home dels que ara se'n diuen “d’església” no fa pas gaire assegurava que ens passa el que ens passa perquè ens hem tornat uns descreguts. Francament, des del més profund sentiment d’orfandat i desempara, no m’agradaria que els déus no existissin, perquè fan falta; el que sí m’emprenya, i molt, és que des de fa temps no donin senyals de vida i responguin almenys a la gent que, de bona fe, s’hi agarra com a un ferro roent.