Mentre en aquest país de “savis” portem cadascú un rei al cos o un barret a cada cap, tenim mala peça al teler. Sense aprendre a respectar la veu de l’experiència i a ser disciplinats, poc pas reeixirem mai com a societat avançada. En el ben entès que ser disciplinats no vol dir obeir a cegues se’ns mani el que se’ns mani, com volen donar a entendre els que porten la rebequeria a la massa de la sang i només pensen com tocar els dallonses al poder. Cert que per obeir disciplinadament i sense protestar les lleis i els reglaments cal que qui mani hagui aprés també a guanyar-se la confiança dels ciutadans i s'hi esforci cada dia per aconseguir-ho.
Tanmateix,
passar-se la disciplina per l’arc del triomf no només consisteix en muntar manifestacions
de protesta més o menys espontànies, sinó que també són, a la meva manera de
veure, actes d'indisciplina i de desobediència a les lleis i les normes - una “indisciplina” més perillososa i fastigososa que la practicada pels aprenents de revolucionaris - aquells que s’aprofiten del caos i el pànic en èpoques de crisi per enriquir-se
indegudament, estafant a tort i a dret els pelacanyes que per sobreviure han d’anar
de manlleu contractant prèstecs d'usura; aquells que acaparen aliments, medicaments i articles de primera necessitat
per especular-hi; aquells que dinamiten els mercats financers perquè els petits inversors s’acabin d’arruïnar en profit d’uns quants depredadors institucionals; aquells que aprofiten les
temporades de vaques flaques per amortitzar mà d’obra experimentada però
improductiva a preu de saldo o aquells que reclamen a través de lobys
polítics rebaixes fiscals perquè qui més ric sigui pugui continuar tirant de
beta. I tots aquests “indisciplinats” i "desobedients" formen part de l’establishment,
que en alguns casos inclús considera a aquests pillastres un model d'honestedat a seguir. Això sempre ha estat i continua anant aixi. De nosaltres depèn que demà sigui diferent, però no me'n faig gaires pagues.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada