EL 25N HEM D'EVITAR FER EL PRÈSSEC

CARTA AL VENT

La gran manifestació de l’11 de setembre va canviar el pas dels ciutadans, però també va sorprendre amb el pas canviat bastants polítics que, com s’ha dit tantes vegades, al pontificar sobre l’encaix de Catalunya amb Espanya hi passaven de puntetes, fent la puta i la ramoneta. Però, davant l’evidència d’una gentada que va sortir pacíficament al carrer per dir prou de tentines!, a tothom li varen agafar les presses per moure fitxa. La llàstima és que massa partits ho van fer mirant-se el melic i llurs conveniències: la manifestació només els hi va servir d’excusa. Fem-hi, si us sembla, una repassada en el moment de tallar la cinta d’inauguració de la Fira electoral.

• CIU, el partit de govern, sabia que a penes dos anys d’encetar la legislatura, entre la crisi i el fracàs de les cataplasmes econòmiques “dels millors”, ja no els hi quedava corda al tenir les mans lligades per governar sense hipoteques. Aleshores se’ls hi va encendre la bombeta i, reclamant liderar el sentiment independentista expressat al carrer, varen apostar per convocar uns comicis dissenyats en clau de plebiscit, encegats per l’oportunitat d’aconseguir, aprofitant el rebuf encara calent de la manifestació, la majoria absoluta que els confirmés la seva pretensió de galls indiscutibles del galliner. El que passa, és que si les enquestes sobre intenció de vot l’encerten, tampoc aquesta vegada faran saltar la banca de la majoria absoluta, i tota la festa no haurà servit per res. Tanmateix, aquesta contrarietat a les urnes podria reviscolar les tensions internes entre els socis de la coalició, afegint més incertesa al panorama polític, enlloc de tranquil·litat i bons aliments.

• El PSC, precisament per les notòries desavinences entre famílies i ànimes, s’enfronta cada vegada més escandalosament amb les seves congènites contradiccions identitàries, per exemple marejant la perdiu fins a darrera hora sobre si s’afegien o no a la manifestació de la Diada, o més cap aquí sobre si engeguen o no a pastar fang als germans grans que els hi toquen el crostó des de Madrid, cada cop que gosen esgarriar-se de la doctrina predicada per en Rubalcaba i d’altres velles glories. Davant el cop d’efecte de CIU, han pretès quedar bé amb la vianda al plat per acontentar la parròquia catalanista traient del barret el conill del federalisme ranci, sense recordar-se’n que aquest és un plat rescalfat que, a més a més, des que es varen desempallegar d’en Maragall com a xef del seu establiment, ja no el posaven ni a la carta. D’altra banda, s’han muntat un embolic ben fastigós amb una interpretació força desafinada del dret a decidir; pagarà la pena de veure com el venen l’article i qui els hi compra, enmig d’aquest joc dels disbarats.    

• ERC, en veure tanta gent caminant il·lusionada darrera la bandera del soberanisme que ells havien arrossegat en solitari, a empentes i rodolons des de la transició, van fregar-se les mans convençuts que, finalment, traurien el ventre de penes amb la collita madura que tants de sacrificis els hi havia costat conrear, des de llaurar un erm fins a regar-lo i tornar-lo a sembrar sense defallir, malgrat les inclemències del temps no els hi varen posar gens fàcil.

• Els antics psuqueros d’ICV, camuflats de verds i oportunistes com sempre a la que salta la llebre, pensen que poden sucar el melindro fent la gara-gara als indignats i als desencantats a la deriva, amb una retòrica arnada de temps reculats.

• Els del PP i Ciutadans, a partir de la Diada es poden ensacar plegats, doncs malgrat discrepin en qüestions de detall i de matís per allò de marcar paquet propi, quan apareixen a dojo senyeres i estelades per tot arreu, toquen a rebato i comencen a disparar a tort i a dret, amb els vells trabucs de les guerres carlines, bales de por, de mentides i de vertadera mala bava.

I pareu de comptar, perquè no val la pena d’entretenir-nos amb la morralla de petites formacions independentistes, quins líders llepafils, repatanis i ressentits no  han estat capaços de la generositat patriòtica necessària per fornir una candidatura unitària, ni en uns moments en que s’hauria d’anar per feina i passar dels personalismes i tonteries de canalla malcriada.

Feta aquesta breu composició de lloc, m’agradaria pregar humilment als candidats que siguin prou responsables per a no fugir d’estudi en els mítings, deixant clar que allò que toca votar el dia 25, no és res més que si s’està o no d’acord amb que els ciutadans exerceixin el seu dret a decidir quin tipus de relació política volen amb l’Estat espanyol. Els candidats, doncs, no s’haurien d’embolicar amb llibres de cavalleria, perquè si d’allò que es tracta és de convocar quan més aviat millor un referèndum d’autodeterminació, convindria que una majoria aclaparadora hi donés suport. Ara no toca decidir si ens surt més a compte decantar-nos per la independència, pel federalisme o per deixar-ho tot tal com està: aquest serà el següent pas. Però, perquè no ens hi posin traves ni des de Madrid ni des de Brussel·les dependrà molt de si els resultats de les urnes són inequívocs o tebis. En teoria, si vivim en una democràcia, cap demòcrata pot discutir, enterbolir o oposar-se al dret a decidir; si algun partit s’hi atrevís a fer-ho hauria de quedar ben retratat. Per això cal que començant pels propis candidats, passant pels mitjans informatius i acabant en les tertúlies d’opinió, s’orienti bé l’electorat i no es vulguin fer jocs de mans, en uns moments tan delicats. El 25N no toca votar independència sí o no, simplement s’ha de votar pel dret a poder-ho fer demà passat i no fer més el préssec. 

PROPOSTA DE REFLEXIÓ SOBRE UNA HISTÒRIA INSIGNIFICANT

            De tant en tant truco a casa de la veïna del sisè, Berta, per saber com se troba i si li falta de res: em sembla que em pertoca com a president de l’escala. Berta és una velleta de vés a saber quants anys, perquè mai t’ho dirà, que viu sola perquè vol, si te l’escoltes a ella, però en realitat perquè no té cap altre remei: de parents ni amigues, si li’n queden la deuen engegar tot sovint a dida degut al seu caràcter sorrut i picallós. Si sabes que li acabo de dir “velleta”, no m’ho perdonaria pas i ja m’hauria tancat la porta als morros. Però com que no ho sabrà mai, m’ha rebut manyaga com sempre, només que avui m’ha fet entrar al pis, tota misteriosa: “passa, passa que tinc dispesers”. M’esperava qualsevol cosa, menys trobar-me una peixera damunt de la tauleta rodona que té davant de la tele. Aleshores m’ha explicat que és la mascota dels veïns del replà, que li han deixat perquè els hi cuidi mentre estaran fora de viatge. “Li farà companyia” – li han dit, al demanar-li el favor.

            M’he quedat parat perquè jo més aviat no sóc de mascotes, però és que a un peix, francament, no li veig la gràcia. En canvi Berta està encantada de la vida, és com si li haguessin tret de sobre un grapat d’anys: “ara tinc obligacions” - m’ha dit tota seria. Carai, quina feina!, he pensat quan m’ha dit que només li ha de tirar un grapadet de pinso a la peixera cada matí. M’ha explicat amb pèls i senyals com ha canviat la seva rutina des que fa quatre dies que té un dispeser. Fins i tot no es mira tant la tele, pendent de les evolucions del coi de peix. “Tot plegat, s’infla majestuós i em saluda” – m’ha assegurat. Li volia explicar que es tracta d’un simple efecte òptic, però m’ha semblat cruel treure-li la il·lusió. Ella que mai havia volgut tenir cap animal de companyia per estalviar-se de veure’ls morir, ara està penjada d’aquest peix. Tant n’està, que ja pensa anar-se’n a comprar un d’igual, quan els veïns tornin. Ja veieu, a part de la política i el futbol la vida també està plena de petites històries insignificants, però mereixedores d’una reflexió. Potser,si els polítics i manaires s’asseguessin a contemplar una senzilla peixera, potser retrobarien la serenitat per resoldre, sense crispacions ni estrès, la crisi amb que ens han complicat la vida a tots plegats.        

PROPOSTA DE REFLEXIÓ SOBRE LES CARTES DE L'IMSERSO

            Ja han arribat les esperades cartes de l’Imserso a les bústies i la gent gran ha començat a fer plans, com si no passés res, com si tot fos com sempre  encara que qui més qui menys té una rata passejant-se-li a la panxa. Però, gràcies a aquest invent del “turisme social” molta gent que se sent jove, malgrat li costi més esforç fer les coses que feia de jove, i que té claríssim que el temps passa volant, aquesta setmana tornarà a fer cua amb il·lusió davant les agències de viatges, per aconseguir plaça en algun dels destins més buscats. I als hotels que acullin aquesta eixam de turistes de temporada baixa, es farà realitat un altre any aquell estirabot d’en Pla: “el vell sembla gairebé mort, però encara és viu”. Les pistes de ball d’aquest hotels faran palès que una de les maneres més efectives d’envellir amb dignitat, és sentir-se jove i treure-li el suc a la vida que queda. La gent gran que s’apunta a l’Imserso no vol viure de records, sinó viure en present i pensar que hi ha futur.

Una de les coses importants quan ja es tenen uns quants anys és no deixar-se jubilar de la vida i, molt menys, fer-ho voluntàriament. No perdre mai la il·lusió per fer coses, deixant de banda les migranyes, els desenganys, les angoixes i les retallades. La gent gran ha de començar per no arronsar-se per les xacres, doncs la malaltia no és monopoli de la vellesa com no ho és estimar, de la joventut. La gent gran pot estimar i enamorar-se, si convé. Com deia el poeta Auden: “ només no hi ha vida sexual a la tomba”. Però, mentre hi ha vida hi ha esperança i el sexe també és vida. S’ha de trencar l’hipòcrita prejudici que veure una parella de vells amants fent-se un petó sigui quelcom escandalós o brut. D’altra banda, com deia un carca com Chesterton: “quan s’apaga la bombeta de baix, s’encén la de dalt”. És a dir, a les persones grans pel fet de ser-ho no se’ls hi ha acabat la corda i poden desenvolupar una activitat intel·lectual fecunda. El fenomen de l’Imserso certifica que queda molta energia per cremar en les cames i el cor de la gent gran. El que caldria, potser, es aprendre a no desfogar-la tota ballant a totes hores; però, a qui ho faci no cal mirar-se’l malament, almenys no està parat, ni sol, ni trist.       

PROPOSTA DE REFLEXIÓ SOBRE LA SOLEDAT

            Avui, al arrancar el full del calendari, el primer esforç del dematí, m’he adonat que era sant Lleonard, solitari. Ja s’ho devia tenir ben merescut aquest coi d’home que el fessin sant, perquè normalment dels solitaris ningú en fa massa cabal, malgrat en Nietzche pensava que “el valor d’un home es mesura en funció del feix de soledat que és capaç de traginar penjada a l’esquena”. En canvi en Rousseau era més pessimista i va empastifar l’imatge del tots els solitaris del món amb un anatema terrible: “només els malvats estan sols”. Per  sort pixava fora de test: fins i tot els condemnats a mort que esperen l’execució de la sentència tancats a pany i forrellat en el cèlebre passadís, no estan sols i es comuniquen per sorolls convinguts. I és que la soledat absoluta, pura, no existeix. És més, en un moment donat així com posar-se a dieta per aprimar-se pot ser necessari, si se n’abusa de voler estar sol es pot acabar malament. Pera  la única cosa que la soledat no fa nosa es per fer quelcom tan original com escriure, pintar o pensar. En general, en l’art, no es pot concebre una gran obra que no s’hagi gestat en solitari.

            Hi ha moments que vols estar sol i d’altres que t’estimes més estar acompanyat; però, vet-aquí que precisament de com s’administra l’equilibri entre ambdós estats d’ànim en depèn la convivència, ja sigui en l’àmbit quotidià familiar com en les reunions amb amics. Existeix la falsa impressió que quant més junts, millor; però, si bé sembla que és veritat, en general no és així, sinó a l’inrevés. Inclús enmig d’un grup ben avingut, per aficions i per ritmes, hi ha molts moments en que les persones necessiten estar soles per pura supervivència anímica. El que passa, és que la soledat espanta i només de parlar-ne ja fa un no què, i per a fugir-ne, per tenir companyia, a vegades es paguen preus massa cars. No sé que va fer en Lleonard perquè el fessin sant, però s’ha quedat sol al santoral: és l’únic que hi ha arribat per la seva condició de solitari. I és que quan t’hi acostumes, a la soledat, el pot passar igual que a ell: quedar-te sol com un mussol.         

PROPOSTA DE REFLEXIÓ: GRÀCIES SENYORA MERKEL PELS ÀNIMS

            Si qui t’estima et fa plorar, la senyora Merkel no hi ha dubte que ens estima de debò, als pobres “sudaques” d’Europa. Després de posar-nos a dieta durant tres anys i escaig, ara es despenja dient que no treure’m el ventre de penes fins d’aquí a cinc anys. La qüestió és saber si aguantarem tant de temps a base de purgues i de dieta tova. Sobretot, considerant que la primera condició per superar una crisi de qualsevol mena és no perdre l’esperança de sortir-se’n, i les setmanals homilies calvinistes de la senyora Merkel predicant austeritat i disciplina, no ajuden gaire a combatre el derrotisme entre aquells a qui només se’ls hi deixa l’opció de parar la mà resignats, o de tirar pel camí del mig. L’Europa de l’euro se’ns va vendre com la casa comuna dels països europeus, socis i amics, on el benestar i la igualtat d’oportunitats fossin exemplars. Pocs anys després, resulta que tots dos somnis s’han esfumat i cada dia que passa es fan paleses les diferències entre els socis del nord i els del sud. I en quan a la solidaritat, millor no parlar-ne mentre una part dels socis puguin finançar-se el creixement a cost zero i l’altra hagi d’entrampar-se fins a les celles, per arribar a fi de mes.

                Si el recel del nord envers el sud es limités a una picabaralla entre la gent austera i estalviadora del nord i la gent imprevisora i amb les mans foradades del sud, encara tindria una justificació. Si no fos que els rics de tota la vida del nord temptaven els nous rics del sud a passar-s’ho tan bé com ells a la festa, finançant-los a tremuja tots els capricis i negocis per inversemblants que fossin, a canvi d’uns interessos suculents a mig i llarg termini. Tothom hi sortia guanyant! Però, quan va arribar l’hora de tornar el crèdit no hi pogueren fer front perquè ningú els havia ensenyat a estalviar, sinó només a gastar. Però tampoc no va passar res: altra vegada els “mecenes financers” del nord varen refinançar el deute dels del sud; això sí, cobrant-se a preu d’or el favor. Fins que un bon dia varen dir prou!, i la bombolla va esclatar, esquitxant a tort i a dret. I els del sud, que vivien tan feliços de manlleu es veieren constrenyits a pagar els interessos d’aquell deute feixuc, i com que ningú els volia fiar, els mateixos que els tenien agafats per les pilotes s’oferiren per a “rescatar-los”, que és la forma fina de dir que els espremerien fins a la darrera gota de suc. De manera que estan escurats i, a més a més, la senyora Merkel els hi escapça  l’esperança. Com deia aquell, que no us enganyin!   

PROPOSTA DE REFLEXIÓ SOBRE LA JUBILACIÓ D'UN METGE

            Un metge de família ha estat homenatjat amb el nomenament de fill predilecte del seu poble, Santpedor. Ara ja en tenen dos: ell i en Pep. Si us en parlo és perquè aquest metge, el doctor Tena, després d’exercir la medicina durant 35 anys s’ha jubilat decebut del sistema de sanitat pública: “quan vaig començar encara podia fer la medicina que jo volia, és ara al final que ja no ho he pogut fer. I el malalt, doncs per ganes o per força, també s’ha vist obligat a canviar. No és el d’abans, que entrava i s’asseia i xerrava. Ara, la majoria estan mentalitzats que ha d’anar de pressa, gairebé els has de demanar que seguin, no hi ha diàleg i, a més a més, és clar, amb tota la informàtica encara tardes més. És a dir, enlloc de dornar-nos temps per als pacients ens el treuen, perquè l’has de dedicar a l’ordinador... I això trenca”. La conclusió de tot plegat és que malgrat als ambulatoris se’ls ha dotat de més tecnologia, a vegades dedicar deu minuts de propina al malalt sortiria més a compte.

            Després de llegir aquestes declaracions en un diari local, m’ha vingut a la memòria el comentari d’un amic, no fa gaires dies. En la fase preliminar d’una intervenció quirúrgica, durant els set o vuit minuts d’entrevista amb l’anestesista ni una sola vegada aquell metge va aixecar la vista de l’ordinador, fent les preguntes justes per omplir un formulari correctament. Només a l’hora de sortir li va fer una llambregada al meu amic, al lliurar-li uns papers. Em va confessar que va trobar a faltar una mica més de caliu humà en uns moments que anava perdut i un xic escagarrinat. Els protocols sanitaris, llevat de ben poques excepcions, s’apliquen amb una eficàcia sincronitzada i meticulosa, i es port dir que tot ho fan funcionar passablement bé. Però, els protocols no inclouen l’empatia en la recepta, aquesta li ha de posar cadascú si li ve de gust i no tothom ho fa, per manca de temps o de ganes. Per això, quan es troben metges o infermeres que no els hi vingui d’aquí fer-la petar, per dir-ho en termes col·loquials, és d’agrair. I la teràpia segur que hi surt guanyant.             

PROPOSTA DE REFLEXIÓ SOBRE ELS DANYS COL.LATERALS D'UNA VAGA

            Quan els sindicats declaren una vaga, pensen la manera de minimitzar els efectes – per no dir directament els danys, perquè no és matxuquin - col·laterals? En estricta aplicació dels principis democràtics, ningú hauria d’exercir els seus drets anorreant els drets dels altres. ¿Es té en compte això, quan es planifica una protesta? Per posar un exemple, la setmana passada ens varem lliurar d’una de grossa al metro de Barcelona, quan degut a la saturació dels vagons una allau podia haver acabat en tragèdia. Afortunadament no varen tenir de lamentar conseqüències irreparables perquè, esclar, no es compten com a danys col·laterals les angoixes, la distorsió de les rutines, haver de retallar el temps de descans per no fer tard a la feina o a gestions urgents? Aristòtil va pronosticar que la democràcia portada a l’extrem, és una tirania. Cap demòcrata pot estar a favor de suprimir o escantonar el dret de vaga, però la majoria dels ciutadans pensem, com el filòsof grec, que la llibertat portada a la darrera conseqüència pot esclafar moltes llibertats.

            El proper dia 14 els sindicats han amanit una segona vaga general, és a dir: intentaran paralitzar el país, que és el seu objectiu perquè ningú oblidi que els sindicats existeixen i se’ls tingui en compte. Perquè per poca cosa més servirà la vaga. I com que qui crida gent al carrer l’ha d’omplir, malgrat es negui i es digui que els que diuen el contrari pixen fora de test, la realitat és que els “piquets informatius” se’n foten d’aquell altre principi democràtic que diu que el fi no justifica els mitjans. Ara bé, per culpa d’aquesta convocatòria de vaga ja hi ha gent que tremola, per exemple malalts que desprès d’esperar setmanes hora per anar a l’especialista o per sotmetre’s a una operació no urgent, la tenen programada pel dia 14. Sense posar altres exemples, dels molts que s’hi podrien afegir, d’aquests efectes col·laterals algú se’n farà responsable? De garantir la llibertat de no fer vaga, instruint els piquets de fins allà on poden arribar per no convertir la llibertat democràtica en tirania democràtica, algú es prendrà la molèstia de fer-ho? Per incoherències com aquestes, tenim la democràcia esguerrada que ens mereixem. Mentre les persianes de les botigues no es baixin el dia d’una vaga general espontàniament i no per por, ningú pot assegurar sense que li caigui la cara de vergonya que el comerç ha secundat la protesta.  

TREBALLAR MÉS HORES PER MENYS SOU NO ÉS LA SOLUCIÓ

TREBALLAR MÉS HORES PER MENYS SOU NO ÉS LA SOLUCIÓ

CARTA AL VENT

Em deixen parat amb alguns dels remeis que es proposen per acabar amb la crisi, sobretot quan qui els avala no és un descamisat qualsevol sinó experts de la Comissió Europea, del Banc Central Europeu i del mateix Fons Monetari Internacional. La dieta que els hi han receptat als nostres cosins germans grecs i portuguesos pretén flexibilitzar el mercat del treball, tirar per la finestra la setmana anglesa i acostumar-se amb passar com es pugui cobrant menys. I qui no hi estigui d’acord, ja sap que li toca: quedar-se sense subministra financer per pagar els interessos del deute acumulat que reclamen, sobretot, els creditors alemanys, holandesos i algun de francès. Aquesta teràpia, però, no té sentit si no garanteix que prenent-se les medecines i fent aquesta dieta al peu de la lletra, el malalt recuperarà la salut. I no ho garanteix perquè el càncer que consumeix els "sudaques europeus" no l’ha desencadenat que en aquests països es treballi poc, sinó que no se li tregui tot el suc a les hores que es treballen. És a dir, que la productivitat estigui en zona de mínims i que encara es cregui que el problema de l’atur s’arregla posant un ciri a sant Pancràs.

Grècia, precisament, és un dels països on les hores de presència teòrica al rengle és més destacada, al revés dels alemanys, dels francesos i dels holandesos. Per tant, si la recepta de treballar més hores anés a missa, els països que haurien de fer-s’ho mirar serien uns altres dels que ara ho passem magre, fent-se palès que el problema no és “quant” es treballa sinó “com” es treballa. Dit d’una altra manera: el que compta no és la “presència” sinó “l’eficiència”. Com s’aconsegueixen uns nivells de productivitat raonables en les actuals circumstàncies, són figues d’un altre paner. De moment, però, seria convenient no insistir més en receptar teràpies que no serveixen absolutament de res, i que no fan altra cosa que empitjorar l’estat del malalt. Els espanyols que d’ençà del maig del 2010, sigui qui sigui el capatàs de la finca, hem d’anar a toc de xiulet i fer la farina blana als “socis” rics del nord, sembla que hàgim de ser els primers de la classe aplicant allò que se’ns mana, i per aquesta raó tenim una reforma laboral dictada des de fora, que precisament està farcida de totes les receptes caducades de que parlaven abans. Per aquesta raó, la cataplasma laboral imposada per la camarilla d’en Rajoy , inspirada en la doctrina de la “troika”, la santíssima trinitat moderna, no ha servit per curar el refredat i quasi ens ha portat a les portes d’una pulmonia.

No calen gaires màsters per adonar-se que el carro no sortirà del pedregar sinó es desencalla primer el consum o es canvia radicalment de sistema econòmic. Si no tenim més alternativa possible que el capitalisme civilitzat, no hi ha volta de fulla que, en aquest marc, reactivar el consum és la mare dels ous perquè hi hagi creixement. Si la gent no compra, les fàbriques del que sigui o les empreses de serveis no vendran ni un clau. I si no venen, els primers que en paguen els plats trencats són els treballadors que tenen el pa en aquestes empreses. Mireu-vos-ho pel costat que vulgueu, però la teràpia encertada és així de senzilla. És pot adobar tant com es vulgui, però la fórmula magistral és la que és. A partir d’aquí, només queda pensar com s’aconsegueix que el consumidor s’atreveixi a sortir de l’armari. Al meu entendre, només hi ha una manera: que recuperi la confiança que dóna no anar just d’armilla i que les empreses s’engresquin a invertir comptant amb el coixí del crèdit. I aquí és quan topem amb la banca. ¿No s’hauria d’acabar d’una vegada aquesta comèdia de péixer diners a tremuja a bancs semiarruïnats pel seu mal cap, sense que se’ls demani responsabilitats i se’ls obligui a obrir l’aixeta del crèdit sense restriccions?

El “xoc laboral” que proposen els alemanys com a condició per seguir greixant les frontisses dels països que anem de gairell, no és aplicable a tot arreu perquè està dissenyat per a empreses grans i, per exemple, Espanya té un altre teixit empresarial: el 95% són pimes amb menys de 10 treballadors, que necessiten ser mimades i no pas sacsejades a toc de trompeta. Els resultats d’aplicar la reforma laboral fins ara, posen en ridícul l’anàlisi optimista que en fa el govern. La conseqüència més visible ha estat que davant l’amenaça d’un ERO la majoria de treballadors accepten jornades més llargues, menys vacances i, si us pla per força, trasllats de lloc de treball. Tots aquests sacrificis encara serien acceptables si, com a contrapartida, hi hagués més feina. Però la trista realitat és que l’atur ha crescut com mai, la precarietat arronsa el melic dels consumidors i les branques verdes del creixement s’han marcit. ¿Perquè, doncs, no es reacciona i es canvia la dieta i la teràpia? No vull creure’m que és perquè els que haurien de prendre la iniciativa, ja els hi va bé pels seus interessos com estem.  

PROPOSTA DE REFLEXIÓ: ESTALVIEM NOMÉS PER PAGAR INTERESSOS?

            Enguany als ambulatoris les dosis de vacuna de la grip els hi serveixen en comptagotes: no els en falten, però s’han de reposar a diari. Potser direu: ja era hora que miressin prim! Sí, però, la llàstima és que allò que s’estalvia en base a criteris d’austeritat i de copagament, es malgasti en pagar interessos als especuladors. El Banc Central Europeu (BCE) no presta als Estats, sinó que aquests han d’anar a manllevar als mercats monopolitzats per tres agències qualificadores que actuen com un rellotge. El diferencial que es crea – l’anomenada prima de risc – entre el tipus al qual presta el BCE i al que ho fan els mercats, possibilita que els especuladors tinguin barra lliure; per això la crisi durarà el que ells vulguin, perquè els pobres països del sud, entrampats fins a les celles, per molt que s’hi escarrassin mai els hi quadraran els números. Els estalvis fets gràcies a les retallades i la pressió fiscal, se’ls poliran tornant els interessos del préstec. Fastigosa usura fina, legal gràcies a la llei de l’embut!

            Els interessos del deute ja representen la segona despesa més important dels pressupostos d’aquests països i, per aquesta raó, el seu dèficit corrent no para de créixer malgrat es retalli a tort i a dret la despesa pública, doncs quan més pobres són menys llàstima fan als depredadors financers, que encara els escanyen més amb l’excusa que corren molt de risc donant crèdit a uns perdularis. La penúria amb que es treballa, per exemple, als hospitals i als ambulatoris serà insostenible dintre de poc, i si no s’ha deteriorat ja la qualitat assistencial és gracies a l’esforç extra de molts de metges i infermeres, els quals no poden evitar, malgrat tot, que s’incrementin les llistes d’espera, cosa que pel que se sent no preocupa massa a una conselleria que entoma aquests “incidents” arxivant-los al calaix de les fatalitats. Total: que dintre de poc allarguin la vida útil dels aliments suprimint la sagrada data de caducitat, el ciutadà desenganyat i resignat potser pararà l’altra galta, a l’espera de la següent clatellada. Em temo, però, que això no pot durar sempre. I em fa por pensar què pot passar si s’ha de treure el Sant Cristo gros.  

PROPOSTA DE REFLEXIÓ SOBRE EL HALLOWEEN

            Torna halloween i, com cada any, avui es repetiran les discrepàncies entre els defensors de les carbasses, les calaveres, els vestits de bruixa i la sang a dojo, i els que pensen que es tracta d’una festa pagana que s’inspira  en l’espiritisme i en una concepció macabra de la mort. Però, a mes a més, molts integristes catòlics s’enfilen per les parets des que el papa Benet XVI la va considerar el halloween com un dels exemples més preocupants del secularisme i del relativisme moral. Tenen raó els que hi estan en contra, només en una cosa: els seus orígens pagans. En temps reculats, la festa celta del Samhain consagrava el final de l’estiu i l’arribada del fred i la foscor. Es creia que a la nit del primer de novembre els morts anaven d’excursió al món dels vius, i els celtes es disfressaven i penjaven naps en forma de calavera per allunyar els esperits malignes.

            Però, en canvi, no en tenen, de raó, els que la menyspreen perquè diuen que es tracta d’una tradició importada de nord-amèrica que arracona les tradicions pròpies. En el segle IX, molt abans que se’n sentis a parlar dels ianquis, l’església catòlica designà l’1 de novembre com Tots Sants per cristianitzar el ritu pagà. Precisament halloween significa vigília de tots els sants (all hallows eve). Tampoc en tenim, de raó, els catalans quan la titllem de tradició forana i, sense anar més lluny, que ho preguntin a la gent de la Cerdanya. Una àvia de Bellver, per exemple, explicava l’any passat en una carta al director d’un diari seriós, que “de petita recordo les dues carbasses que posaven a la porta del cementiri amb una espelma a dins, per tal de fer por a la mainada i protegir-la dels difunts”. També, es té constància que a tombar del segle XIX, es feien forats a les carbasses imitant carotes i les penjaven fora de les cases com a protecció. Tindrà el halloweeen arrels catalanes, com les que es busquen per a Cristòfol Colom? Tot pot ser, però el que importa és no fer-s’hi mala sang amb tot plegat, que la pobra carbassa no s’ho val.  

PROPOSTA DE REFLEXIÓ: HI HA "LLISTA LAGARDE" ESPANYOLA.

            L’actual directora general de FMI, Cristine Lagarde, quan era ministra de Finances de França va passar de sota mà al seu homòleg grec una llista amb 2000 noms de distingits ciutadans del país que va patentar la democràcia, que n’havien renegat precisament quan les coses anaven maldades, evadint a tremuja capitals a Suïssa. El ministre grec, que llavors era un socialista del govern Papandreu, va protegir aquella relació maleïda d’evasors com si fos un secret d’estat i, que consti, no va moure un dit per acabar amb aquella disbauxa ni quan el seu poble s’estava recargolant de mal de ventre, davant les primeres retallades de sous, pensions i estat del benestar. Aquesta llista, batejada com “llista Lagarde”, s’ha publicat íntegra en un diari grec de poca tirada, quin director ja han posat a la cangrí, per boques, després de negar per activa i per passiva, els actuals governants, que en tinguessin coneixement.

            Ja sé que aquí ens hem cansat de proclamar, des que estem al mateix sac que el grecs, que nosaltres no som com ells. Però, pel que hem anat veiem, si fa o no fa hem estat seguint els seus passos i encara que no es vulgui reconèixer per orgull, la nostra economia està tan intervinguda com la seva. Per tant, si no som germans som cosins, en tot cas som parents, i això em fa preguntar si al nostre ministre de finances de l’època no li va arribar, també, més o menys d’estranquis una “llista Lagarde” referida als il·lustres evasors de casa nostra, que no es pot pas negar que n’hi ha un bon tou, tenint en compte el ritme com els dipòsits de capitals han escampat la boira del país. Serà l’amnistia fiscal, l’estranya arma secreta del govern per sortir-nos-en, “recompensant” la insolidaritat dels capitals que han fet el salt al país quan més falta li feien, la manera de gestionar la versió espanyola de la llista Lagarde, en el cas que existeixi? No hi posaria pas les mans al foc per assegurar que no.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ SOBRE EL LLAST DELS CONSELLERS DE BANKIA

            La llufa financera que ha penjat Bankia a l’esquena de tots els innocents espanyols, és de campionat. Però la barra dels consellers que s’han assegut successivament a les poltrones de Caixa Madrid, Banc de València i més cap aquí al consell d’administració de la Bankia nacionalitzada, és una burla indecent. Segons les dades oficials que ha filtrat el propi FROB - la lloca dels bancs i caixes que fan l’ànec –, desprendre’s de 75 consellers per la porta falsa ha permès un estalvi de set milions i escaig d’euros. Casualment, el mateix import que les pèrdues confessades per l’entitat des de gener a setembre d’enguany. Com pot ser que aquests consellers pluriempleats, quasi tots emparentats d’alguna manera amb la classe política o amb l’administració pública, no tinguessin la decència de renunciar abans a uns ingressos que no eren més que “complements”, ja que tenien la menjadora a una altra banda?

            Algun dia, potser, es quantificarà el llast que va suposar per a moltes Caixes d’Estalvi tenir infiltrats polítics o destacats membres de l’establishment en els Consells d’administració. Encara estan tendres les vergonyoses declaracions en seu parlamentària de l’exministre Serra explicant, com si fos una gracieta, que quan va fer-se càrrec de la presidència de Caixa Catalunya va fer classes d’economia als membres del seu Consell d’administració. Com era possible que sense saber llegir una compte de resultats poguessin “aconsellar” res de profit? I el més emprenyador és que no hi estaven per amor a l’art, sinó que es treien un bon sobresou sense necessitar-lo, doncs ja es guanyaven la vida, i molt bé, en altres ocupacions. Potser perquè no els necessitaven per arribar a fi de mes, fa uns trenta i pico d’anys, molts consellers cobraven per assistir a consells d’administració a través d’aportacions “en espècie” a plans de jubilació, amb camuflatge d’assegurances de vida per allò de la desgravació fiscal, embutxacant-se al cap d’uns deu anys aquell “sou diferit”.      

PROPOSTA DE REFLEXIÓ: AUGMENTEN ELS SUÏCIDIS PER CULPA DE LA CRISI?

            Des que algú va suggerir que dels suïcidis millor no parlar-ne gaire, els mitjans no solen entretenir-s’hi i més aviat hi passen de puntetes. Només de tant en tant apareix algun informe fastigós que passa comptes, però de seguida s’oblida. No està escrit enlloc, penso, que als mitjans els casos de suïcidi s’hagin de tractar amb discreció, però a la professió es respecta com una regla de joc implícita. En canvi, en temps reculats, els estoics del suïcidi en feien llei de vida, durant el romanticisme llevar-se la vida per amor era quasi sublim, després de la revolució francesa els intel·lectuals el magnificaren com la llibertat superior de posar límit a la pròpia llibertat i a partir del crack del 29, es va posar de lamentable moda com el darrer recurs honrós dels que s’arruïnaven o fracassaven en els negocis, gest que els japonesos fent-se l’harakiri van convertir en símbol d’una cultura.

En resum, de gent que s’ha buscat la mort per la seva pròpia ma, en totes les versions possibles de fer-ho, n’hi ha hagut tota la vida, malgrat no sempre s’hagi reconegut per allò de salvar les aparences o no patir-ne els perjudicis socials i religiosos associats. Fa unes setmanes, però, el debat sobre la percepció del suïcidi està donant un tomb inesperat: enlloc de treballar en la definició del perfil psicològic del suïcida, ara preocupa més determinar la presumpta responsabilitat de tercers com a possibles inductors, des de darrera el canyer, de determinats suïcidis en èpoques de crisi. I aquest debat és evident que s’ha obert arran dels desnonaments. Desqualificar o menystenir una relació causa-efecte, dient que es fer demagògia, cau pel seu propi pes. Que una banca “salvada” amb els diners públics dels contribuents no tingui pietat dels que va entabanar – per pur afany de lucre – amb préstecs immorals, no té perdó de Déu, i per humanitat no s’hauria de tolerar un dia més. Això sol no aturarà la sagnia de suïcides, però evitarà que el capitalisme caigui més baix en l’escala de valors morals. 

PROPOSTA REFLEXIÓ: FER DISSABTE NO ES AMAGAR LA MERDA SOTA LA CATIFA

            Amagar sota la catifa la porqueria, no és una manera assenyada de fer dissabte en l’administració pública. Però encara és més escandalós muntar un ciri cada vegada que s’aixeca la catifa i es descobreix un merder, i veure com  els pòtols complicats en la potineria, al cap d’uns mesos d’entrar al llimbs de la “presumpta culpabilitat” se’n fotin del mort i de qui el vetlla. No es reforça gens la democràcia permeten que qui, des de dintre mateix del sistema, s’ha aprofitat del càrrec, de les influències o de la informació privilegiada per engreixar el compte corrent, no rebi un càstig immediat i exemplar. Donar prioritat als casos de corrupció o de simple delinqüència en que s’hi hagin untat els dits polítics o funcionaris, seria una manera de començar la regeneració de la justícia i de la recuperació de la credibilitat en la política i en l’administració pública.

            No cal ara fer el llistat dels escàndols que en un moment donat han acaparat les portades dels diaris i les redaccions de tots els mitjans de comunicació, i que després d’uns mesos ningú se’n recorda ni d’on paren. Amb una excepció curiosa i significativa: el cas del duc, que té un morbo especial per raons obvies. Però en la resta dels casos, sobretot quan no només la sospita del carrer, sinó la convicció del jutge d’instrucció i dels investigadors que s’han passat mesos vigilant la catifa fins enxampar in fraganti els xoriços de camisa blanca que hi amagaven la merda, sembla com si una boira espessa dilueixi amb l’ajuda del temps les responsabilitats d’aquesta genteta privilegiada. I encara resulta més depriment que quan els propis llops polítics es constitueixen en inquisidors dels del seu gremi, muntant una comissió investigadora de la qual mai en surt l’aigua clara perquè aquestes comissions no es creen en interès de la justícia, sinó per fer tanta sang com puguin a l’adversari. Si la bugada es fes ben feta i quan toca, potser la roba no faria tanta pudor i la indignació i les protestes que aquesta ferum desvetlla entre els ciutadans, s’apaigavaria un xic.       

SER FELIÇ EN TEMPS DE CRISI

CARTA AL VENT

Deia sant Agustí que saber fa feliç i els banquers panxacontents encara no fa quatre dies asseguraven que el diner obren de bat a bat la porta a la felicitat. Que una bona educació faci més felices les persones és una hipòtesis que està per demostrar; però, tampoc s’aguanta gaire més la tesi que als rics totes els hi ponen. Sobretot considerant que hi ha pelacanyes que, malgrat la misèria, no envegen res de ningú. Però em sembla curiós que, precisament ara que la crisi queixala la qualitat de l’ensenyament públic apareguin tants d’assajos ponderant que qui ha rebut una educació de categoria gaudeix de més bona salut, de més anys de vida, de més recursos, de millors relacions socials i, en definitiva, de més benestar. Al llarg dels anys, han estat milers els individus de totes les categories socials dels quals, en un moment donat, s’ha exigit des de totes bandes – enquestadors públics o privats, amb més o menys pretensions científiques – respostes vàlides, coherents i rellevants que valoressin el nivell de felicitat o de satisfacció amb la vida que portaven. A partir d’aquestes confessions, tothom que s’hagi tret un diploma d’expert en sociologia, s’ha vist en cor de parir les més peregrines elucubracions sobre com és determina i mesura el benestar i la felicitat.

Ara bé, la qüestió seria determinar amb absoluta certesa què ens fa feliços, però, d’això rai, no hi ha manera de treure’n l’aigua clara. Fins no fa pas tant, al món occidental el concepte felicitat anava de bracet amb conceptes com riquesa o poder,  i era quasi inconcebible que un poca-roba pogués tenir dret a ser feliç. És més, vantar-se’n de ser-ho podia ser considerat com una vertadera ofensa i falta de respecte per part d’aquells que anaven forts d’armilla. No en fem escarafalls! Hem mamat d’una societat que admet hipòcritament i amb la boca petita que el fet de tenir més diners no incrementa substancialment la felicitat, sabent que ningú es conforma a ser més pobre que ahir o que els seus veïns. Aquesta és la mare dels ous de la infelicitat: que els desitjos sovint van més enllà de la realitat, o per dir-ho sense embuts, que sempre es sospira pel que no es té. Els que hi entenen, diuen que l’ésser humà aspira a ser feliç, per sobre de qualsevol altra ambició, i que cadascú pensa que només en serà, de feliç, en la mesura que aconsegueixi el seu particular desfici; però, quan aconsegueix aquesta cosa ja no li troba la gràcia i necessita penjar-se d’una altra per seguir mantenint la il·lusió de que quan l’atrapi, sí que serà feliç del tot. Tindria raó Simone de Beauvoir quan va escriure que les persones felices no tenen història?

En el món dels que es dediquen a viure d’engiponar estadístiques que abonin els interessos de qui les encarrega, hi ha una autèntica fal·lera per com es comporta el PIB, això que mesura la riquesa econòmica produïda, perquè algun saberut l’ha posat com a referència infal·lible del progrés de la societat i del benestar de la població. Però, vet-aquí, que és una constatació força compartida que aquest únic indicador no és prou fiable per a definir la qualitat de vida de les persones, una qüestió amb tantes arestes com interpretacions possibles. La nostra qualitat de vida, el nostre benestar o la nostra felicitat en definitiva, són sensacions que les podem definir nosaltres mateixos sense haver de recórrer a setciències ni a oracles. En conseqüència, doncs, què ens fa feliços? Segurament vist el que hem vist, si poguéssim rebobinar les seqüències de la història recent i retornar a l’inici de tot plegat, una majoria important de persones s’aconformaria mantenint el seu estatus, sense aspirar a millorar-lo, mentre no es tinguessin de veure’s més pobres, perquè ara ja saben el pa que s’hi dóna i han tastat l’amarga sensació d’infelicitat.

I és que malgrat es digui el contrari, no és tan senzill adaptar-se a anar a menys i encara que arribi un moment en que sembli que sí, la veritat és que no.  S’han publicat experiències negatives en quan a la felicitat de gent amb estudis universitaris, simplement perquè s’havien creat unes expectatives que ara són impossibles de satisfer. Però la tragèdia no acaba aquí. És normal, per exemple, que les persones no s’adaptin a estar a l’atur, però la sorpresa és constatar que aquesta mala experiència afecta i influeix sobre la seva felicitat, fins i tot després de trobar una nova feina. De fet, estudis recents apunten que la capacitat d’adaptació de les persones a les privacions ha estat sobrevalorada i que si bé és cert que segons com es poden entomar de bon grat circumstàncies adverses mentre es creu que són passatgeres, com un refredat; quan no es troba ni per l’amor de Déu una unça d’esperança a l’horitzó, la felicitat s’escantona per sempre. Davant aquest panorama, cal desitjar-nos més sovint que siguem feliços.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ SOBRE EL COITUS INTERRUPTUS ENTRE HISENDA I ELS EVASORS DE CAPITALS

            L’amnistia fiscal, això que es va vendre per part de l’executiu central com la mesura estrella per quadrar els números a final d’any, va de mal borràs. Dels 2.500 milions d’euros que fent el compte de la lletera pensaven recuperar, un 10% dels capitals evadits, només n’han ingressat a caixa xavalla, una mica més de 50 milions. Qualsevol pagès comptant només amb els dits de la mà, titllaria aquest fracàs d’una vergonya, però el ministre Montoro que és tot un catedràtic d’hisenda té una altra teoria: no pensa que el problema sigui que els evasors que no es penedeixen de la seva insolidaritat, sinó que ell i els seus escolans no han sigut prou generosos amb l’esquer. Per aquesta raó, tornen a llençar l’ham amb carnassa més llaminera.

            Quan es denuncia que els grans patrimonis obren societats a l’estranger amb l’objectiu indiscutible de pagar menys impostos, de què estem parlant? Se suposa que darrere d’aquestes societats, a més a més dels hàbils enginyers i banquers que les han bastit, hi deu haver contribuents espanyols amb noms i cognoms. Hisenda ignora o no sospita qui són? O només fa veure que no ho sap, perquè són més dels que diuen i voldrien? És que són intocables o invisibles aquesta llei d’evasors? Francament, si jo fos el senyor Montoro, el que em trauria el son no seria l’estira i arronsa per repescar els capitals evadits els últims anys, sinó constatar que cada dia se’n fugen més per la porta del darrera, deixant en ridícul els inspectors que cobren per a impedir-ho. La majoria dels ciutadans no podem evadir res, perquè treballs tenim per arribar a final mes; per tant, la recerca queda limitada a un cercle selecte i molt determinat. Ara que sembla que inversors estrangers estan acaparant propietats immobiliàries no seria, per exemple, el moment de modificar a l’alça el règim fiscal als habitatges propietat de residents estrangers en països transparents en qüestions financeres, penalitzant als residents en paradisos fiscals?      

PROPOSTA DE REFLEXIÓ SOBRE LA NECESITAT DE RIGOR EN EL QUE ÉS DIU

            Fa l’efecte que sempre s’ha d’anar en compte amb com es diuen les coses, però sobretot s’hauria d’anar amb peus de plom quan una simple guspira pot encendre una foguerada. Ahir, en quasi tots els mitjans d’informació, i no parlem en les múltiples tertúlies que s’organitzen a la seva ombra, es va estripar pel dret i pel revés, com si fos la notícia més rellevant del dia, que als funcionaris que se’ls hi retallava una paga extra, per més befa, se’ls hi faria cotitzar a la seguretat social com si l’haguessin cobrada. Dit així, ni hi ha per tirar el barret al foc, ja que la primera reacció de qui ho escolta és que, a sobre de cornuts, als funcionaris els hi volen fer pagar el beure. Ara bé, qui ha fet córrer aquesta nova brama en un ambient prou sensible i calent és, com a mínim, un insensat, i qui ha ajudat a escampar-la sense passar-la primer pel sedàs de la cordura no té res al cap.

            Vet-aquí, un exemple més de la falta de rigor de moltes de les xerrameques que, avui dia, s’enceten amb massa frivolitat, afegint llenya al foc de la indignació. Jo no sé si és o no obligació dels polítics desactivar alarmes innecessàries, o és que hem arribat a un punt que tot s’hi val per fer bullir l’olla, i que saber encolomar garses per perdius s’ha de considerar un mèrit. Les cotitzacions a la seguretat social, tant pels funcionaris com per tota classe de treballadors, es composen de dos conceptes bàsics: els ingressos reals de cada mes i el prorrateig de les pagues extres. Aquesta prorrata és constant durant tot l’exercici, per raons obvies. Només seria susceptible de reducció, en l’actual sistema de càlcul de la base reguladora, si les pagues extres es suprimissin per sempre. Per desgràcia, són moltes les empreses privades moroses en matèria de pagues extres als seus treballadors i mai s’ha plantejat com un greuge la cotització. Que potser seria més just eliminar la prorrata i cotitzar, com en el cas de les retencions fiscals, per l’import exacte de la nòmina? Evidentment que sí, però aquesta és la feina que han de fer els polítics i que no fan, malgrat cobren per fer-la.     

PROPOSTA DE REFLEXIÓ SOBRE LA PACIÈNCIA

            Em temo que costarà molt de saber si les angunies que diu que passa el govern del meu país cada final de mes, per complir les seves obligacions com a pagador de nòmines, concerts i factures tutti quanti, responen a la crua realitat o, per rebuscats interessos polítics, s’hi posa més pa que formatge. És cert que quan el portantveu del govern es plany de que a la caixa només hi hagi teranyines, la seva cara és un poema; però, com que el personal ja n’ha vist de tots colors, hi ha opinions per a tots els gustos, els pobres que es queden empantanegats sense cobrar, no ho veuen tan clar i estan cansats de parar la mà per si queda alguna engruna. Hi hagué un moment que una majoria havíem quasi entomat resignats les retallades, les taxes patriòtiques i la cargolada fiscal, amb l’esperança que estalviant despesa es faria calaix almenys per anar fent la viu-viu.

            Ara que fins i tot ens escatimen l’esperança, i que el final feliç que es trobava creuant la meta de la independència, també sembla que ens el van  enterbolint, i que si és que hi arribem algun dia, ens trobarem el més calent a l’aigüera, ens demanen que prenguem paciència. Mentrestant, el personal es rossega els punys perquè la feina cada cop escasseja més, els desnonaments per no pagar l’hipoteca no paren d’afegir víctimes i els empresaris de bona fe, que tenen mig patrimoni pignorat per resistir-se a tancar portes, no podran aguantar massa sense crèdits. S’ha de tenir una fe a prova de bombes per entendre que després de tants de sacrificis, fets si us pla per força, el país estigui pitjor que quan lligàvem els gossos amb llonganisses i teníem les mans foradades. El personal, allavonces, té tot el dret de preguntar on anat a parar els estalvis de les retallades, si el ròssec cada dia és més gros. Ara bé, veient la borratxera d’euros que s’aboquen al pou sense fons de la banca, el personal, que no es tonto, lliga caps. I està a punt d’acabar-se-li la paciència.   

PROPOSTA DE REFLEXIÓ: ELS ÚLTIMS ESPETERNECS DE L'ALÍCIA

            El primer símptoma que un polític va de capa caiguda es manifesta quan la diu tan grossa que, per fanàtic que sigui, no pot ser que es cregui allò que predica; però, si fos així, encara empitjoraria el diagnòsticr: síndrome de “pobresa ideològica”. El peregrinatge de Sanchez Camacho arreu de Catalunya, abocant sobre els col·lectius més vulnerables un sac d’amenaces apocalíptiques, no es pot justificar en funció de cap estratègia política ètica, sinó que si actua com ho fa i diu el que diu, és simplement per maldat. I com que ella no és imbècil, s’ha de suposar que és plenament conscient del mal que fa sembrant incertesa i angoixa a dojo entre quins no poden rebatre els seus anatemes: en conseqüència, la pobra Alícia fa els últims espeternecs polítics. Malgrat sembli un gall de panses i la reina del mambo, ja no pot caure més baix. En política no tot s’hi val, i una de les coses que no s’obliden ni es perdonen – inclús més que la corrupció - es un comportament tan miserable com recórrer als espantalls de la por.

            Escampar, a bastament, entre els pensionistes en general i, en particular, entre la gent gran depenent, acollida en residències de la tercera edat,  que en cas de prosperar la independència de Catalunya ja es poden anar oblidant de les pensions, és tant pervers com retirar la respiració assistida a un malalt en vigilància intensiva. Si la política s’entengués vertaderament com l’art d’entendre’s, en democràcia, els que no pensen de la mateixa manera, l’aparell del partit ja hauria d’haver-la desqualificat sense contemplacions. I si volgués regenerar del tot la seva imatge pública, denunciar-la al jutjat de guàrdia per terrorisme verbal, al atemptar contra l’estabilitat anímica d’un grapat de gent gran que s’empassa les mentides que diu. Fins i tot, si fossin versemblants els seus pronòstics – que no ho són - s’ho tindria de pensar dues vegades abans d’utilitzar-los d’una manera tan barroera.  

DESPRÉS DEL PARÈNTESI

            Dèiem ahir que em calia obrir un parèntesi per assimilar una situació personal complicada; però, no vaig dir tota la veritat: sovint el problema no són “les situacions complicades”, sinó la incapacitat de reacció serena, ràpida i freda davant, per exemple, d’un diagnòstic inesperat, difícil d’entomar o d’una notícia que et deixa fora de joc i, per tant, en aquesta primera reflexió després de tancar el parèntesi, permeteu-me que trascoli sense cap pretensió de donar consells a ningú quatre de les conclusions a que he arribat, després del meu inicial atac de pànic.

• Que a la vista del resultat i de que el desenllaç podia ser molt pitjor del que han sigut - si bé és veritat que la destresa dels cirurgians i el bon ull clínic dels metges són determinants -, per força també hi ha d’haver algun altre responsable de que moltes alarmes es quedin en un simple ensurt. Jo confesso que busco, desesperadament, saber de qui es tracta, per agrair-li-ho de tot cor.

• Que quan tot et sembla una muntanya, si es relativitza una mica hom s’adona   que, en molts de casos, allò que et paralitza les cames i el cervell és la por a la incertesa. Per a dissipar aquesta por inconscient, la millor teràpia seria “no tenir por a saber” i, sobretot, que qui t’ho expliqui tingui prou temps per perdre fins que ho entenguis i confiïs en ell.

• Que quan te’n surts d’un mal tràngol mai t’hauries de considerar un “supervivent” de res, sinó un lluitador en actiu. Sobreviure per inèrcia no té futur: simplement ajuda a endarrerir o emmascarar el desenllaç del que sigui. El que importa de veritat es “superar les proves” amb nota, i això només està en mans dels lluitadors nats. Mentre es lluita, no queda temps per empescar-te castells.

• Finalment, que una vegada més s’ha fet palès que malgrat la mala premsa que circula sobre les amistats virtuals a la xarxa, te les trobes sempre que les necessites per a donar-te suport. Gràcies a tots.

En fi, a partir de dilluns, ja tornarem a reflexionar altra vegada sobre aquest món que va de gairell; apostant, com sempre, que no té d’acabar pel camí del pedregar si no ens deixem portar ni per la rauxa ni per la depressió, sinó per l’enteniment.    

UN VENT MOLT FORT (Conte)

UN VENT MOLT FORT

1

Es deu haver aixecat vent, perquè la finestra de la cuina s’ha tancat de calbot, i m’ha desvetllat.

Mentre m’esforço per recuperar en va un son esquerp, que no es deixa convèncer per cap tracamanya, em retruny a les temples el record empegueït d’una nit semblant, ja fa la tira d’anys.

És un record que m’ha sorprès, encara després de tant de temps, per la seva nitidesa i minuciositat, trasbalsat com estic pel sobtat desvetllament i per la desacostumada fressa d’un vent que aquí, a Barcelona, no sol bufar tan fort; és com si estigués revivint des de l’àtic del poble Nou estant, aquella meua primera experiència amb les rufagades. Durant una llarga temporada he de confessar, em van inquietar els fets viscuts aquella nit al mas dels avis, però a còpia d’emmagatzemar noves vivències ja me n’havia oblidat d’un malson tan amoïnador. Fins avui, esclar, que ha reviscolat, com si li haguessin donat corda o una empenta, des del racó del meu subconscient a on, com en un rebost atapeït, devia haver-se esgarriat.

No me’n puc estar de llevar-me i desempolsegar amb més precisió el que recordo d’aquella nit, doncs potser, deixant-t’ho anotat per escrit me’n desempallegaré per sempre.

2

La tramuntana feia un rebombori de ca l’ample. Redéu com bufava!

Al pondre’s el sol encès i flamejant d’un dia de tardor pansida, aquell temporal tan bèstia va donar la primera guitza d’advertiment, aixecant una polseguera colossal que arrossegava vés a saber d’on, rebolcant-se pels carrers del poble com una folla grenyuda i mal prenyada. Després foren les branques dels arbres, que podia espiar des de la finestreta de la cuina, les que varen vinclar-se malsofertes, forçades a obrir-se de cames per deixar passar, entremig de les seves masegades cuixes, l’embat irresistible dels espeternecs emesos pels esperits turmentats, que precedien la glopada.

Els carrers estrets del poble reptaven el vent a inflar més encara la seva formidable manxa, i els primers arpegis d’una mena de concert salvatge, interpretat per una orquestra de fantasmes o de fills del diable, espetegaven contra els murs de les cases que li feien nosa en la seva cursa desenfrenada, com ho feien contra l’escullera del port, algunes de les poques barques que es quedaven a la deriva durant una tempesta.

Finalment, el terrabastall prengué el caràcter patètic i torbador d’una bravata. I és que el corsecat i gasiu mestral, segons els romanços a la vora del foc que m’explicava la baba, quan es desploma histèric i amargat, serralada avall, no és un vent desbocat qualsevol, sinó que s’ha transformat en la germanastre dels huracans.

            Aquella nit, com tantes d’altres durant les meves periòdiques estades al mas dels avis, havent sopat vaig pujar a dormir a les golfes. Al mas m’hi estava de petit durant llargues temporades, perquè tenia de fer cures d’aigua de mar que m’havien receptat els metges, per mirar de desempallegar-me d’una emprenyadora malaltia de la pell que, per cert, aquelles remullades de salobre només van servir per alleugerar-ne els efectes, però, que encara avui em martiritza i m’estigmatitza de tant en tant.

El meu jaç preferit, en el magatzem de mals endreços en que s’havia convertit el sostremort de la masia, me l’havia engiponat en un d’aquells antics llits de canonge, molt alt i atrotinat, que devia venir de l’època dels besavis, o de temps més reculats i tot. Vaig reemplaçar-li el seu matalàs resclosit, per una màrfega en bon estat, farcida de tabissot de blat de moro que, al ajaçar-m’hi, escarritxava d’una manera tan sensual que em feia venir esgarrifances de voluptuositat, encara que no ho volgués.

Al rebolcar-m’hi aquella nit ventosa, sense que pogués enganxar el son, vaig sentir com la pell se’m posava de gallina, al percebre les fortes manxades filtrant-se xisclant per entre les teules i l’encavallada, just damunt del meu caparró d’infant. Us juro que aquella escandalera m’esgarrifava tant com, a la vegada, em seduïa.

Els udols del vent arrancaven de lluny, i la ventolera s’anava apropant a passes de gegant, esclafint en un sinistre espetec contra el primer obstacle que l’entrebancava; rebotant d’un costat a l’altre del carrer, ressonant contra els embussos que s’anava trobant pel camí, com si fossin cops secs de l’escopeta de l’avi, quan em portava a caçar llebres o perdius. Resguardat dessota dos o tres flassades, jo em regirava inquiet al llit, esmorteint els escarritxos de la màrfega en esforçant-me a passar desapercebut, perquè no em trobés aquell vent embogit.

La tramuntana havia tret el geni fins ben entrada la nit, posant a prova cada dos per tres la resistència de la teulada i de les parets del mas; però, de matinada, sota un cel net i brillant com una patena, seguia xiulant i bramant menys rabiosa i desesperada. Fent aquell temperi anit semblava, talment, un gegant esbravant-se la ràbia que li cremava les entranyes.

3

 Jo no vaig saber-ho fins a mig matí.

Quan anit tot just s’havia fet fosc, es veu que a la paret del soto dels Casadevall hi varen estampir a trets d’escopeta de caça, el cos d’un pobre home que ningú coneixia de res. Les terres dels Casadevall, que eren els potentats del poble, tocaven amb les més modestes des avis, partionades ambdues propietats pel rec del mal pas.

- Ha sigut algú emborratxat de vent i, de ben segur, amb algun trago de més. El que ho ha fet no ha pas mirat prim, el Déu que el pela i l’ha cosit a trets a aquell paio! - vaig escoltar com es desfogava l’avi, a la cuina, mentre feia una queixalada bo i dret, encès com una metxa. I la baba se l’escoltava entre cullerada i cullerada de la sopa de farigola, que era el seu esmorzar de tota la vida.

 – No sabria dir-te si la mort d’aquesta nit té res a veure amb aquella dona que fa dos mesos van estossar amb tanta manya, deixant-la mig morta a la creu de terme. Veritat que tampoc no se n’ha sabut res d’aquella noia?

- Prou que podria ser, i no crec pas que en Gori hi tingui res a veure, encara que els que sempre parlen massa van fer córrer la brama que aquella dona estava embolicada amb el seu hereu i que qui li havia donat una pallissa era el seu fulano.

- Déu me’n guardi d’aixecar falsos testimonis – va ficar-hi una altra vegada cullerada la baba, que era molt fantasiosa -, però, i si aquest paio que han mort avui tingués quelcom a veure amb aquella mossa?

- És molt estrany tot plegat, però el que no té volta de fulla és que qui li ha endegat els trets no és pas un gàngster, sinó algú de més a prop. Ja veig a venir que els del tricorni encara vindran a requisar i prendre mostres de les escopetes.

- Recony!, només faltaria això – va remugar la bava.

Escoltant aquells comentaris dels avis, vaig preguntar-me si l’enrabiada del vent, sobretot abans de mitja nit, no hi tindria alguna cosa a veure amb el miserable assassinat de que parlaven i que tanta poca gràcia els hi feia als meus avis. I ja mai més vaig poder treure’m del cap la creença que les emprenyades del vent, sempre tenien alguna relació amb malifetes dels homes, tan estúpides com la d’aquella nit.

Potser fos una criaturada de les meves, en aquella època que tot em semblava enigmàtic i misteriós, però ja us ben asseguro que quan em ve a la memòria tot plegat, sobretot quan sento bufar fort el vent durant la nit, em recargolo sota el llençol per fer-me passar les esgarrifances, esperant que qui l’hagi fet enfadar pari d’una vegada.  

            Havent dinat la tramuntana va anar de baixa i el sol escalfava prou, entre ratxa i ratxa, com per animar-me a sortir a fer un tomb. Desafiant les últimes espernegades del vendaval, em vaig posar a caminar en direcció a la tamariua, amb el propòsit de refugiar-me en un racó arrecerat, que ja tenia ullat per emparar-m’hi els dies rúfols i on m’hagués agradat d’anar-hi algun dia amb la Baldufa, sense que en Narcís ens fes d’espelma. Encara que us sembli que vull fardar, calia coratge a la meva edat, per sortir a passejar un dia de forta tramuntana, tot i que ja anés de capa caiguda.

l és que el vent, esvarant-se a estones, encara tenia prou esma per escombrar els corriols aixecant remolins que es retorçaven de ràbia, removent a la desesperada menudes brusques que, si badaves, se’t ficaven als ulls, esmunyint-se per entre les parpelles entrellucades.

Jo caminava donant-li l’esquena, tal com m’havia ensenyat l’avi, deixant-me empènyer suaument, refiant-me’n de la seva complicitat d’amic, malgrat de tant en tant em colpegés amb un capgirell enjogassat, i em fes trontollar. Al travessar per davant del soto de l’Armandet, ho recordo com si fos ara mateix, una lloca creuà l’era cloquejant com una esperitada. L’airot li havia arremangat el plomatge i ella, que potser era la darrera gallina pudibunda de l’espècie, buscava tota esvalotada l’aixopluc del corral.

            Encabat d’arribar al racó que m’havia fet meu a la platja, em vaig ajaure damunt la sorra i m’hi vaig quedar embadalit, mirant un cel enllustrat de blau, despullat de pèl a pèl de núvols, sense que ni una migranya de boira m’enterbolís la vista.

Mentrestant, per damunt del meu cap, sentia el vent esbufegar amunt i avall, com una fera engabiada, que s’anava amansint. Emparat darrera la panxa corcada d’una barcassa desballestada damunt l’arena des de qui sap quant, no m’arribava ni el més lleuger buf d’aire. Això d’estar tombat sense fer res, amanyagat per un sol de camí cap a la posta, i escoltant els darrers compassos d’una fabulosa simfonia venteguera, dirigida per una batuta misteriosa i compulsiva, és quelcom, que quan hi penso encara m’esborrona i m’omple d’una mena de luxúria assossegada, difícil d’explicar en poques paraules.

Una vegada vaig escoltar la baba renyant uns forasters que es queixaven que a aquell racó de l’Empordà sempre feia mal temps, sigui per naps o per cols.

 - Quan no fa el temps que té de fer, és quan fa mal temps; vet-ho aquí! – va sentenciar, deixant-los parats.

Vaig tardar anys a entendre el sentit d’aquell joc de paraules de la baba. I encara avui, no n’estic pas gaire segur que l’hagi capit del tot.

4

            La tramuntana, amb la que vaig aprendre a conviure-hi per força durant la meva infantesa i una bona part de la joventut, sempre que es retirava rabent, s’enduia mar endins la brutícia dipositada a terra i quatre deixalles lleugeres; desentenent-se, en canvi, d’altres andròmines més difícils d’arrossegar, tot i haver-les emborratxat amb el seu alè potent i de flagel·lar-les pels quatre cantons, intentant, en va, fer-les ballar al seu caprici. Un alè que no sé què tindria, però que entonava les ànimes de càntir com jo, i xurriaquejava les ments turmentades d’alguns fills d’aquella terra, amb espurnes de melangia i de lucidesa, que els ensibornava i estigmatitzava per sempre més.

-  No podem dissimular la subtilesa tan especial que tenim els que som d’aquí, en la manera de pensar, de camejar i en tot el posat en general. Els que no han estat sacsejats per la tramuntana des de les beceroles no ho comprendran mai i sempre confondran els nostres rampells, amb brots de bogeria – em va confessar una vegada l’avi, que tot sovint maldava per fer-me confidències amb orgull i murrieria. Però, jo era tan petit  que amb prou feines me’n feia càrrec del què em volia dir. És ara, després de tants anys, que puc començar a entendre-ho.

            Malgrat tingui arrel femella, sempre vaig estar convençut que la tramuntana era un vent mascle i garrut. De petit, a escola, el dibuixava com un tità, enfonyat darrera l’albera o traient el nas pel cantó del Paní. Però a mesura que me’n vaig fer amic, vaig adonar-me que després de bufar pels descosits, quan s’adormia exhaust arran de mar, a la gent l’envaïa una sensació de tranquil·litat, borda i exuberant  a la vegada. No em veig amb cor de trametre-la aquella sensació. O potser sí, llamp me mau: era com si en el blau del cel, el vent es fongués, tot d’un plegat, amb l’arc de sant Martí, calant-li foc pels quatre cantons, en un darrer cop de geni.

FAIG UNA TREVA

Bon dia a tothom. Per atendre assumptes familiars m'he demanat una excedència d'un parell de setmanes, durant les quals no penjarè res de nou al blog. Espero que una vegada recuperada la tranquil.litat d'esperit podrè continuar donant-vos la tabarra altra vegada amb l

es meves reflexions i cartes al vent. Només es tracta d'una curta treva o d'un parèntesi. Gràcies una vegada més per a la vostra fidelitat. I el que està escrit, escrit queda.

INSPECCIONS DE TREBALL A MANRESA, A L'HORA BRUIXA

CARTA AL VENT

Dissabte passat, els botiguers de Manresa varen assajar un experiment per a desvetllar un comerç ensopit: Shopping Night se’n diu d’aquesta fórmula dinamitzadora, importada d’altres indrets on ha donat resultat. Manresa és una ciutat històricament reeixida des de temps reculats com una plaça forta del comerç, en una extensa zona d’influència a la Catalunya central. Per aquesta raó els seus botiguers hi tenen el cul pelat trampejant periòdicament èpoques de vaques flaques, de les quals sempre se n’han sortit a copia de geni, murrieria, sacrifici i seny. Possiblement sigui la crisi actual una de les pitjors que li ha tocat viure al comerç; però, malgrat passar-les magra, els botiguers encara no pensen tirar la tovallola per molt que se’ls hi arronsi el melic veient el panorama. Alguns d’aquests que no volen rendir-se són segones o terceres generacions d’aquells comerciants de tota la vida, que havien après a subsistir empescant-se totes les iniciatives de l’auca i fent sempre bona cara, seguint l’exemple, entre d’altres, del vell i incombustible senyor Jorba que no permetia que cap client marxés del seu magatzem desenganyat, per no haver trobat el que volia comprar. Això del Shopping Night – no tancar fins a mitjanit, oferint espectacle al carrer i ofertes interessants a l’interior -, semblava una bona idea i, de fet, s’hi varen adherir un centenar d’establiments situats al rovell de l’ou de la ciutat.

El temps no va acompanyar gaire perquè va ploure tot el dia i la temperatura era desplaent; no obstant això, els botiguers es varen quedar al peu del canó i no baixaren les persianes seguint el guió previst, i els consumidors de mica en mica varen omplir botigues i carrers per participar de la festa. Fins i tot Sant Pere va donar-los un cop de mà, admirat pel seu entusiasme i va manar els núvols que estronquessin la pluja i deixessin que la vetllada transcorregués en pau. Tot anava, doncs, sobre rodes fins que als vols de mitjanit van aparèixer inspectors de treball disposats a aixecar acta de possibles infraccions en la contractació de dependents. Quan me’n vaig assabentar, la primera reacció davant tanta diligència va ser felicitar-me de tenir al servei de la legalitat, un cos d’inspecció tan eficient i eixerit que vetlla les 24 hores que ningú es passi les normes pel forro. Ja ho va dir el president Mas, quan formava el seu govern, que nombraria per ocupar les conselleries “als millors”; a fe de Déu que el conseller Mena fa a consciència la seva feina, enviant una eixam d’inspectors a empaitar, si convé de matinada, presumptes infractors amb les mans a la massa. És la manera d’enxampar economia submergida in fraganti. Tot plegat em semblaria bé, si no fos que en concret el numeret de la inspecció a Manresa fa pudor de socarrim.

Els dirigents dels botiguers, esclar, no entenen pas que la visita dels zelosos inspectors fos un bon exemple d’eficiència administrativa, sinó més aviat una gratuïta demostració de “mala bava”. I, és clar, quan hi penses detingudament també arribes a la conclusió que no feia falta passar el rasclet al comerç manresà, precisament en una nit tan especial, quan els botiguers pretenien fer un acte d’afirmació de la seva autoestima i de resistència activa enfront de la crisi; en definitiva, una crida valenta al optimisme amb la complicitat dels ciutadans consumidors que, sense tenir-ne cap necessitat d’anar a comprar a aquelles hores de la nit, varen sortir al carrer per donar suport a una colla d’emprenedors que es resistien a entonar el gori-gori, malgrat els hi caiguin garrotades a tort i a dret. Francament, els inspectors se’l podien estalviar el numeret d’aixafar la guitarra tan inoportunament. Suposo que anaven per lliure i es tractava d’una actuació espontània, perquè si el conseller Mena n’estava informat de la cacera, ja ni hauria per llogar-hi cadires!

Són recurrents les queixes, formulades des de tots els àmbits de la societat civil, reproduïdes sovint amb tot el ressò mediàtic per polítics de primera fila, sobre la discriminació positiva entre la pressió inspectora – fiscal i laboral – que han de suportar les empreses i comerços catalans, en comparació amb els d’altres bandes del territori que em callo, per allò de no senyalar amb el dit que és tan lleig. La repassada nocturna a Manresa el passat cap de setmana palesa que potser quelcom hi ha de veritat en aquestes denuncies de persecució recaptatòria. I no dic que no s’hagi d’actuar amb picardia en aquesta feina d’inspecció per obtenir resultats, però no sempre el fi justifica els mitjans i, sobretot, s’ha de tenir el senderi d’adonar-se quan es pixa fora de test.      

PROPOSTA DE REFLEXIÓ EN CAPELLA DEL RESCAT INEVITABLE

Fixeu-vos que estem tan anestesiats sota els efectes de la crisi, que parlem del rescat de la nostra economia com si fos la cosa més natural del món, i gairebé fem apostes sobre si serà aquest cap de setmana, aprofitant que amb el derbi Barça-Madrid estarem distrets, o si ens l’endinyaran el dia de la patrona d’Espanya, perquè coincideixi amb una festa assenyalada per més inri. Potser pensem que un cop Europa ens abdueixi tot seran flors i violes? I si Europa no ens fa de dida, sinó més aviat de carceller o, segons com, de botxí? Si algú en té dubtes que això pugui passar, que faci una volta per Grècia o per Portugal, i veurà el pa que s’hi dona. Ells també s’ho creien, que posant-se en mans dels amics i socis del nord els problemes se’ls hi haurien acabat; però quan varen adonar-se del vesper on els havien ficat ja era massa tard; ja no tenien ni la llibertat de fer-se endarrere i la primera reacció desesperada fou tirar-se al carrer a cremar-ho tot.

 Però d’aquesta manera tampoc no se n’escaparen de seguir traient el fetge per la boca, perquè la bota que els esclafava el pit no els deixava ni respirar, i les esbravades de puntuals indignats se’ls hi permetien perquè després de cada protesta quedaven baldats i sense bleix durant una temporada. I és que un “rescat” en termes econòmics, no té res a veure amb un romàntic “salvament amistós”, ni molt menys es tracta d’una segona edició del generós pla Marshall. Rescatar un país, segons la doctrina teutona imperant a l’Europa comunitària, vol dir capar-li al rescatat tota la capacitat de decidir en endavant com organitzar-se la vida, en tots els sentits, preocupant-los només als misericordiosos rescatadors la devolució ràpida i a preu d’or del deute, abans que qualsevol altre prioritat social, inclosa una reactivació econòmica sostenible i sense sotracs, o el benestar bàsic de les persones. Per molt que ens vulguin  daurar la píndola des de la Montcloa el gallec i la seva camarilla, divagant sobre el dia i l’hora del tret de sortida, fent veure que depèn d’ells decidir-ho, quan fins i tot aquest detall tan important els ve imposat des de Brussel·les. I és que els rescats no són ni tous ni durs, simplement són rescats de merda i prou.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ SOBRE LA CONVENIÈNCIA DE BUIDAR EL PAP SOVINT

            Guardar-se les opinions, els retrets, les “coses” en general a dintre, sembla que no és aconsellable ni per a la salut, ni per a l’equilibri. Aquelles persones que tot allò que els dol o els hi suposa un greuge s’ho guarden al pap, a la llarga acumulen un racó de ressentiments que acaba agrejant-los el caràcter. Hi ha gent, tots en coneixem algun exemplar, que es vanten de mossegar-se la llengua abans de debatre una opinió, un gest o un capteniment que no els hi agrada o els ofèn, i que n’estan convençudes d’actuar com cal resignant-se a no aclarir mai allò que els molesta. I això passa en tots els àmbits de la vida quotidiana, en la feina, en les estones de lleure amb els amics o amb la pròpia parella. Però aquestes actituds discretes no sempre obeeixen a timidesa o submissió, que dintre de tot encara es podria dispensar. El problema són aquelles persones que d’aguantar-se el que pensen, encara que es morin de ganes d’expressar-ho, en fan virtut; no adonant-se que en comptes de sentir-se millor estan farcint un racó que els consumeix per dintre i que, quan el vomitin esquitxarà tothom que es trobi a la vora, hi tingui o no res a veure.

            Per aquesta raó, jo sóc dels que defenso que cal aprendre a buidar el pap sempre que convingui, sense fer-ne un gra massa. Manifestar la disconformitat amb allò que es diu o es fa i que ens molesta, és un exercici d’higiene i una aposta per a la bona convivència, sempre que les discrepàncies no s’expressin a tall d’arrancar naps o a batzegades. He observat que molta de la gent que no parla quan toca, no poden amagar un posat de frustració, per molt que vulguin emmascarar-la o dignificar-la creient-se que es tracta d’una tècnica d’autocontrol o, simplement, de posar en pràctica la mortificació cristiana. Estic convençut que posant-se un tap a la boca per sistema, per allò de no discutir, en realitat palesen una personalitat insegura que, en el fons, es retreu per por que els seus arguments a favor o en contra “cantin” o no siguin prou brillants. Si creéssim de veritat que parlant la gent s’entén, no buidaríem el pap més sovint i amb tota naturalitat?         

PROPOSTA DE REFLEXIÓ SOBRE LA QUE LI ESPERA A MAS A MADRID

Avui, els presidents de les comunitats autònomes, reunides al Senat, segons sembla tenen ganes de torejar el president de Catalunya, enlloc de raonar les seves reivindicacions. Serà la primera estació del viacrucis que li espera i està per veure si en aquest camí del calvari, algú li farà de cirineu. Com volem que els de poble respectem als qui tenen la responsabilitat de governar, que s’han buscat tots solets, si no hi ha dia que no ens vulguin aixecar la camisa amb esbroncades estèrils o histèriques?  La Maria Aurèlia Capmany va escriure: “ser lliure consisteix en no haver de dir mentides”. Jo, modestament, hi afegiria: i, sobretot, en no haver-ne d’escoltar a tot drap. Avui, de pico de picada, tothom acaba mentint sobre la crisi. I una família malavinguda que, a sobre va justa d’armilla, perd els estreps quan veu que es va de mal en pitjor i que els que manen enlloc d’asseure’s a parlar de solucions, es tiren els plats pel cap.

S’ha escampat arreu el calfred i qui no té esgarrifances de por, en té de butxaca. I enmig d’aquesta mala maror, cada pet a casa nostra fa cent mil esquerdes a fora.  Per tant, els dirigents no s’haurien de permetre becaines, ni gracietes ni, encara molt menys, espectacles com els que avui representaran a Madrid els presidents del puzle autonòmic, a costa de qui volen estigmatitzar com l’enemic comú; així les seves respectives parròquies s’entretindran descarregant tota la ràbia que porten acumulada per la situació que ens està engrapant a tots, assenyalant Catalunya com l’esca del pecat o com la rata que vol abandonar el vaixell, quan veu que aquest va la deriva. El problema és que aquesta miopia ja ve de lluny i només falta que algú encengui el misto, perquè tothom s’apunti a la festa d’empastifar a tremuja. Potser quan les coses van tan mal dades, els que no volen perdre la mamella prefereixen jugar a la contra, si convé posant-se una bena als ulls, que no pas fer un esforç per escoltar i comprendre?  

PROPOSTA DE REFLEXIÓ SOBRE EL QUE TOCA FER QUAN TOCA

            De petit em van ensenyar que no deixés per demà, allò que podia fer avui; però, es veu que la lliçó no tothom la va trascolar massa bé, i més aviat ganduleja a l’hora de fer allò que toca, quan toca. I és que fer el que convé quan toca, generalment és incòmode, desagraït i no satisfà tant com marejar la perdiu. Per aquesta raó, tantes vegades hem de lamentar no haver pres la decisió adequada en el moment just. Quantes coses ens haurien anat d’una altra manera si, sobretot els que podien prendre decisions amb el poder a les mans, no haguéssim fet el ronsa per comoditat o per covardia? Per desgràcia, la història que tot ho relativitza, palesa com n’és de difícil refer-se de les conseqüències de no haver actuat sense contemplacions quan era necessari. Sense anar més lluny, si sobre la bombolla immobiliària i la crisi financera que va originar després, s’hagués dit tota la veritat des de bon principi, s’hi hauria trobat remei enlloc de trampejar la situació amb mentides i cataplasmes.

            Quan volem esbrinar les causes de la manca de reflexos i de múscul d’alguns governants, dispersos en moments clau, sempre ens topem amb la mateixa evidència: dient la veritat crua i nua es corre el perill de perdre el poder, la menjadora i el prestigi social. De manera que resulta més fàcil emborratxar la parròquia amb frases fetes i jocs de mans enrevessats, per amagar la trista realitat. Això no pot passar ara, en el gran debat que ha encetat la manifestació de l’11 de setembre. Perquè mai el somni nacionalista ha estat més a prop de ser possible que ara, la història tractaria molt malament els líders que haguessin deixat perdre aquesta oportunitat, enterbolint la realitat per l’ànsia de declarar la independència sense perdre pistonada. Per tant, el que toca es explicar al poble que el dia després no tot seran flors i violes, i que els sacrificis no s’hauran acabat. Perquè si això no es diu ara, que és quan toca, demà no hi haurà gent disposada a no arronsar-se i seguir endavant per superar tots els trencacolls que ens trobarem pel camí.