SER FELIÇ EN TEMPS DE CRISI

CARTA AL VENT

Deia sant Agustí que saber fa feliç i els banquers panxacontents encara no fa quatre dies asseguraven que el diner obren de bat a bat la porta a la felicitat. Que una bona educació faci més felices les persones és una hipòtesis que està per demostrar; però, tampoc s’aguanta gaire més la tesi que als rics totes els hi ponen. Sobretot considerant que hi ha pelacanyes que, malgrat la misèria, no envegen res de ningú. Però em sembla curiós que, precisament ara que la crisi queixala la qualitat de l’ensenyament públic apareguin tants d’assajos ponderant que qui ha rebut una educació de categoria gaudeix de més bona salut, de més anys de vida, de més recursos, de millors relacions socials i, en definitiva, de més benestar. Al llarg dels anys, han estat milers els individus de totes les categories socials dels quals, en un moment donat, s’ha exigit des de totes bandes – enquestadors públics o privats, amb més o menys pretensions científiques – respostes vàlides, coherents i rellevants que valoressin el nivell de felicitat o de satisfacció amb la vida que portaven. A partir d’aquestes confessions, tothom que s’hagi tret un diploma d’expert en sociologia, s’ha vist en cor de parir les més peregrines elucubracions sobre com és determina i mesura el benestar i la felicitat.

Ara bé, la qüestió seria determinar amb absoluta certesa què ens fa feliços, però, d’això rai, no hi ha manera de treure’n l’aigua clara. Fins no fa pas tant, al món occidental el concepte felicitat anava de bracet amb conceptes com riquesa o poder,  i era quasi inconcebible que un poca-roba pogués tenir dret a ser feliç. És més, vantar-se’n de ser-ho podia ser considerat com una vertadera ofensa i falta de respecte per part d’aquells que anaven forts d’armilla. No en fem escarafalls! Hem mamat d’una societat que admet hipòcritament i amb la boca petita que el fet de tenir més diners no incrementa substancialment la felicitat, sabent que ningú es conforma a ser més pobre que ahir o que els seus veïns. Aquesta és la mare dels ous de la infelicitat: que els desitjos sovint van més enllà de la realitat, o per dir-ho sense embuts, que sempre es sospira pel que no es té. Els que hi entenen, diuen que l’ésser humà aspira a ser feliç, per sobre de qualsevol altra ambició, i que cadascú pensa que només en serà, de feliç, en la mesura que aconsegueixi el seu particular desfici; però, quan aconsegueix aquesta cosa ja no li troba la gràcia i necessita penjar-se d’una altra per seguir mantenint la il·lusió de que quan l’atrapi, sí que serà feliç del tot. Tindria raó Simone de Beauvoir quan va escriure que les persones felices no tenen història?

En el món dels que es dediquen a viure d’engiponar estadístiques que abonin els interessos de qui les encarrega, hi ha una autèntica fal·lera per com es comporta el PIB, això que mesura la riquesa econòmica produïda, perquè algun saberut l’ha posat com a referència infal·lible del progrés de la societat i del benestar de la població. Però, vet-aquí, que és una constatació força compartida que aquest únic indicador no és prou fiable per a definir la qualitat de vida de les persones, una qüestió amb tantes arestes com interpretacions possibles. La nostra qualitat de vida, el nostre benestar o la nostra felicitat en definitiva, són sensacions que les podem definir nosaltres mateixos sense haver de recórrer a setciències ni a oracles. En conseqüència, doncs, què ens fa feliços? Segurament vist el que hem vist, si poguéssim rebobinar les seqüències de la història recent i retornar a l’inici de tot plegat, una majoria important de persones s’aconformaria mantenint el seu estatus, sense aspirar a millorar-lo, mentre no es tinguessin de veure’s més pobres, perquè ara ja saben el pa que s’hi dóna i han tastat l’amarga sensació d’infelicitat.

I és que malgrat es digui el contrari, no és tan senzill adaptar-se a anar a menys i encara que arribi un moment en que sembli que sí, la veritat és que no.  S’han publicat experiències negatives en quan a la felicitat de gent amb estudis universitaris, simplement perquè s’havien creat unes expectatives que ara són impossibles de satisfer. Però la tragèdia no acaba aquí. És normal, per exemple, que les persones no s’adaptin a estar a l’atur, però la sorpresa és constatar que aquesta mala experiència afecta i influeix sobre la seva felicitat, fins i tot després de trobar una nova feina. De fet, estudis recents apunten que la capacitat d’adaptació de les persones a les privacions ha estat sobrevalorada i que si bé és cert que segons com es poden entomar de bon grat circumstàncies adverses mentre es creu que són passatgeres, com un refredat; quan no es troba ni per l’amor de Déu una unça d’esperança a l’horitzó, la felicitat s’escantona per sempre. Davant aquest panorama, cal desitjar-nos més sovint que siguem feliços.