divendres, 2 de novembre del 2012

TREBALLAR MÉS HORES PER MENYS SOU NO ÉS LA SOLUCIÓ


TREBALLAR MÉS HORES PER MENYS SOU NO ÉS LA SOLUCIÓ

CARTA AL VENT

Em deixen parat amb alguns dels remeis que es proposen per acabar amb la crisi, sobretot quan qui els avala no és un descamisat qualsevol sinó experts de la Comissió Europea, del Banc Central Europeu i del mateix Fons Monetari Internacional. La dieta que els hi han receptat als nostres cosins germans grecs i portuguesos pretén flexibilitzar el mercat del treball, tirar per la finestra la setmana anglesa i acostumar-se amb passar com es pugui cobrant menys. I qui no hi estigui d’acord, ja sap que li toca: quedar-se sense subministra financer per pagar els interessos del deute acumulat que reclamen, sobretot, els creditors alemanys, holandesos i algun de francès. Aquesta teràpia, però, no té sentit si no garanteix que prenent-se les medecines i fent aquesta dieta al peu de la lletra, el malalt recuperarà la salut. I no ho garanteix perquè el càncer que consumeix els "sudaques europeus" no l’ha desencadenat que en aquests països es treballi poc, sinó que no se li tregui tot el suc a les hores que es treballen. És a dir, que la productivitat estigui en zona de mínims i que encara es cregui que el problema de l’atur s’arregla posant un ciri a sant Pancràs.

Grècia, precisament, és un dels països on les hores de presència teòrica al rengle és més destacada, al revés dels alemanys, dels francesos i dels holandesos. Per tant, si la recepta de treballar més hores anés a missa, els països que haurien de fer-s’ho mirar serien uns altres dels que ara ho passem magre, fent-se palès que el problema no és “quant” es treballa sinó “com” es treballa. Dit d’una altra manera: el que compta no és la “presència” sinó “l’eficiència”. Com s’aconsegueixen uns nivells de productivitat raonables en les actuals circumstàncies, són figues d’un altre paner. De moment, però, seria convenient no insistir més en receptar teràpies que no serveixen absolutament de res, i que no fan altra cosa que empitjorar l’estat del malalt. Els espanyols que d’ençà del maig del 2010, sigui qui sigui el capatàs de la finca, hem d’anar a toc de xiulet i fer la farina blana als “socis” rics del nord, sembla que hàgim de ser els primers de la classe aplicant allò que se’ns mana, i per aquesta raó tenim una reforma laboral dictada des de fora, que precisament està farcida de totes les receptes caducades de que parlaven abans. Per aquesta raó, la cataplasma laboral imposada per la camarilla d’en Rajoy , inspirada en la doctrina de la “troika”, la santíssima trinitat moderna, no ha servit per curar el refredat i quasi ens ha portat a les portes d’una pulmonia.

No calen gaires màsters per adonar-se que el carro no sortirà del pedregar sinó es desencalla primer el consum o es canvia radicalment de sistema econòmic. Si no tenim més alternativa possible que el capitalisme civilitzat, no hi ha volta de fulla que, en aquest marc, reactivar el consum és la mare dels ous perquè hi hagi creixement. Si la gent no compra, les fàbriques del que sigui o les empreses de serveis no vendran ni un clau. I si no venen, els primers que en paguen els plats trencats són els treballadors que tenen el pa en aquestes empreses. Mireu-vos-ho pel costat que vulgueu, però la teràpia encertada és així de senzilla. És pot adobar tant com es vulgui, però la fórmula magistral és la que és. A partir d’aquí, només queda pensar com s’aconsegueix que el consumidor s’atreveixi a sortir de l’armari. Al meu entendre, només hi ha una manera: que recuperi la confiança que dóna no anar just d’armilla i que les empreses s’engresquin a invertir comptant amb el coixí del crèdit. I aquí és quan topem amb la banca. ¿No s’hauria d’acabar d’una vegada aquesta comèdia de péixer diners a tremuja a bancs semiarruïnats pel seu mal cap, sense que se’ls demani responsabilitats i se’ls obligui a obrir l’aixeta del crèdit sense restriccions?
El “xoc laboral” que proposen els alemanys com a condició per seguir greixant les frontisses dels països que anem de gairell, no és aplicable a tot arreu perquè està dissenyat per a empreses grans i, per exemple, Espanya té un altre teixit empresarial: el 95% són pimes amb menys de 10 treballadors, que necessiten ser mimades i no pas sacsejades a toc de trompeta. Els resultats d’aplicar la reforma laboral fins ara, posen en ridícul l’anàlisi optimista que en fa el govern. La conseqüència més visible ha estat que davant l’amenaça d’un ERO la majoria de treballadors accepten jornades més llargues, menys vacances i, si us pla per força, trasllats de lloc de treball. Tots aquests sacrificis encara serien acceptables si, com a contrapartida, hi hagués més feina. Però la trista realitat és que l’atur ha crescut com mai, la precarietat arronsa el melic dels consumidors i les branques verdes del creixement s’han marcit. ¿Perquè, doncs, no es reacciona i es canvia la dieta i la teràpia? No vull creure’m que és perquè els que haurien de prendre la iniciativa, ja els hi va bé pels seus interessos com estem.  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada