TREBALLAR MÉS HORES PER MENYS SOU NO ÉS LA SOLUCIÓ
CARTA AL VENT
Em deixen parat amb alguns dels remeis que es
proposen per acabar amb la crisi, sobretot quan qui els avala no és un
descamisat qualsevol sinó experts de la Comissió Europea
Grècia, precisament, és un dels països on les hores
de presència teòrica al rengle és més destacada, al revés dels alemanys, dels
francesos i dels holandesos. Per tant, si la recepta de treballar més hores
anés a missa, els països que haurien de fer-s’ho mirar serien uns altres dels
que ara ho passem magre, fent-se palès que el problema no és “quant” es
treballa sinó “com” es treballa. Dit d’una altra manera: el que compta no és la
“presència” sinó “l’eficiència”. Com s’aconsegueixen uns nivells de
productivitat raonables en les actuals circumstàncies, són figues d’un altre paner.
De moment, però, seria convenient no insistir més en receptar teràpies que no
serveixen absolutament de res, i que no fan altra cosa que empitjorar l’estat
del malalt. Els espanyols que d’ençà del maig del 2010, sigui qui sigui el
capatàs de la finca, hem d’anar a toc de xiulet i fer la farina blana als
“socis” rics del nord, sembla que hàgim de ser els primers de la classe
aplicant allò que se’ns mana, i per aquesta raó tenim una reforma laboral
dictada des de fora, que precisament està farcida de totes les receptes
caducades de que parlaven abans. Per aquesta raó, la cataplasma laboral
imposada per la camarilla d’en Rajoy , inspirada en la doctrina de la “troika”,
la santíssima trinitat moderna, no ha servit per curar el refredat i quasi ens
ha portat a les portes d’una pulmonia.
No calen gaires màsters per adonar-se que el carro no
sortirà del pedregar sinó es desencalla primer el consum o es canvia
radicalment de sistema econòmic. Si no tenim més alternativa possible que el
capitalisme civilitzat, no hi ha volta de fulla que, en aquest marc, reactivar
el consum és la mare dels ous perquè hi hagi creixement. Si la gent no compra,
les fàbriques del que sigui o les empreses de serveis no vendran ni un clau. I
si no venen, els primers que en paguen els plats trencats són els treballadors
que tenen el pa en aquestes empreses. Mireu-vos-ho pel costat que vulgueu, però
la teràpia encertada és així de senzilla. És pot adobar tant com es vulgui,
però la fórmula magistral és la que és. A partir d’aquí, només queda pensar com
s’aconsegueix que el consumidor s’atreveixi a sortir de l’armari. Al meu entendre,
només hi ha una manera: que recuperi la confiança que dóna no anar just
d’armilla i que les empreses s’engresquin a invertir comptant amb el coixí del
crèdit. I aquí és quan topem amb la banca. ¿No s’hauria d’acabar d’una vegada aquesta
comèdia de péixer diners a tremuja a bancs semiarruïnats pel seu mal cap, sense
que se’ls demani responsabilitats i se’ls obligui a obrir l’aixeta del crèdit
sense restriccions?
El “xoc laboral” que proposen els alemanys com a
condició per seguir greixant les frontisses dels països que anem de gairell, no
és aplicable a tot arreu perquè està dissenyat per a empreses grans i, per
exemple, Espanya té un altre teixit empresarial: el 95% són pimes amb menys de
10 treballadors, que necessiten ser mimades i no pas sacsejades a toc de trompeta.
Els resultats d’aplicar la reforma laboral fins ara, posen en ridícul l’anàlisi
optimista que en fa el govern. La conseqüència més visible ha estat que davant
l’amenaça d’un ERO la majoria de treballadors accepten jornades més llargues,
menys vacances i, si us pla per força, trasllats de lloc de treball. Tots
aquests sacrificis encara serien acceptables si, com a contrapartida, hi hagués
més feina. Però la trista realitat és que l’atur ha crescut com mai, la precarietat
arronsa el melic dels consumidors i les branques verdes del creixement s’han
marcit. ¿Perquè, doncs, no es reacciona i es canvia la dieta i la teràpia? No
vull creure’m que és perquè els que haurien de prendre la iniciativa, ja els hi
va bé pels seus interessos com estem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada