PROPOSTA DE REFLEXIÓ: ESTALVIEM NOMÉS PER PAGAR INTERESSOS?

            Enguany als ambulatoris les dosis de vacuna de la grip els hi serveixen en comptagotes: no els en falten, però s’han de reposar a diari. Potser direu: ja era hora que miressin prim! Sí, però, la llàstima és que allò que s’estalvia en base a criteris d’austeritat i de copagament, es malgasti en pagar interessos als especuladors. El Banc Central Europeu (BCE) no presta als Estats, sinó que aquests han d’anar a manllevar als mercats monopolitzats per tres agències qualificadores que actuen com un rellotge. El diferencial que es crea – l’anomenada prima de risc – entre el tipus al qual presta el BCE i al que ho fan els mercats, possibilita que els especuladors tinguin barra lliure; per això la crisi durarà el que ells vulguin, perquè els pobres països del sud, entrampats fins a les celles, per molt que s’hi escarrassin mai els hi quadraran els números. Els estalvis fets gràcies a les retallades i la pressió fiscal, se’ls poliran tornant els interessos del préstec. Fastigosa usura fina, legal gràcies a la llei de l’embut!

            Els interessos del deute ja representen la segona despesa més important dels pressupostos d’aquests països i, per aquesta raó, el seu dèficit corrent no para de créixer malgrat es retalli a tort i a dret la despesa pública, doncs quan més pobres són menys llàstima fan als depredadors financers, que encara els escanyen més amb l’excusa que corren molt de risc donant crèdit a uns perdularis. La penúria amb que es treballa, per exemple, als hospitals i als ambulatoris serà insostenible dintre de poc, i si no s’ha deteriorat ja la qualitat assistencial és gracies a l’esforç extra de molts de metges i infermeres, els quals no poden evitar, malgrat tot, que s’incrementin les llistes d’espera, cosa que pel que se sent no preocupa massa a una conselleria que entoma aquests “incidents” arxivant-los al calaix de les fatalitats. Total: que dintre de poc allarguin la vida útil dels aliments suprimint la sagrada data de caducitat, el ciutadà desenganyat i resignat potser pararà l’altra galta, a l’espera de la següent clatellada. Em temo, però, que això no pot durar sempre. I em fa por pensar què pot passar si s’ha de treure el Sant Cristo gros.