Em temo que costarà
molt de saber si les angunies que diu que passa el govern del meu país cada
final de mes, per complir les seves obligacions com a pagador de nòmines,
concerts i factures tutti quanti, responen a la crua realitat o, per rebuscats interessos
polítics, s’hi posa més pa que formatge. És cert que quan el portantveu del
govern es plany de que a la caixa només hi hagi teranyines, la seva cara és un
poema; però, com que el personal ja n’ha vist de tots colors, hi ha opinions
per a tots els gustos, els pobres que es queden empantanegats sense cobrar, no
ho veuen tan clar i estan cansats de parar la mà per si queda alguna engruna.
Hi hagué un moment que una majoria havíem quasi entomat resignats les
retallades, les taxes patriòtiques i la cargolada fiscal, amb l’esperança que estalviant
despesa es faria calaix almenys per anar fent la viu-viu.
Ara que fins i tot ens
escatimen l’esperança, i que el final feliç que es trobava creuant la meta de
la independència, també sembla que ens el van enterbolint, i que si és que hi arribem algun
dia, ens trobarem el més calent a l’aigüera, ens demanen que prenguem
paciència. Mentrestant, el personal es rossega els punys perquè la feina cada
cop escasseja més, els desnonaments per no pagar l’hipoteca no paren d’afegir
víctimes i els empresaris de bona fe, que tenen mig patrimoni pignorat per resistir-se
a tancar portes, no podran aguantar massa sense crèdits. S’ha de tenir una fe a
prova de bombes per entendre que després de tants de sacrificis, fets si us pla
per força, el país estigui pitjor que quan lligàvem els gossos amb llonganisses
i teníem les mans foradades. El personal, allavonces, té tot el dret de
preguntar on anat a parar els estalvis de les retallades, si el ròssec cada dia
és més gros. Ara bé, veient la borratxera d’euros que s’aboquen al pou sense
fons de la banca, el personal, que no es tonto, lliga caps. I està a punt
d’acabar-se-li la paciència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada