PROPOSTA DE REFLEXIÓ EN CAPELLA DEL RESCAT INEVITABLE

Fixeu-vos que estem tan anestesiats sota els efectes de la crisi, que parlem del rescat de la nostra economia com si fos la cosa més natural del món, i gairebé fem apostes sobre si serà aquest cap de setmana, aprofitant que amb el derbi Barça-Madrid estarem distrets, o si ens l’endinyaran el dia de la patrona d’Espanya, perquè coincideixi amb una festa assenyalada per més inri. Potser pensem que un cop Europa ens abdueixi tot seran flors i violes? I si Europa no ens fa de dida, sinó més aviat de carceller o, segons com, de botxí? Si algú en té dubtes que això pugui passar, que faci una volta per Grècia o per Portugal, i veurà el pa que s’hi dona. Ells també s’ho creien, que posant-se en mans dels amics i socis del nord els problemes se’ls hi haurien acabat; però quan varen adonar-se del vesper on els havien ficat ja era massa tard; ja no tenien ni la llibertat de fer-se endarrere i la primera reacció desesperada fou tirar-se al carrer a cremar-ho tot.

 Però d’aquesta manera tampoc no se n’escaparen de seguir traient el fetge per la boca, perquè la bota que els esclafava el pit no els deixava ni respirar, i les esbravades de puntuals indignats se’ls hi permetien perquè després de cada protesta quedaven baldats i sense bleix durant una temporada. I és que un “rescat” en termes econòmics, no té res a veure amb un romàntic “salvament amistós”, ni molt menys es tracta d’una segona edició del generós pla Marshall. Rescatar un país, segons la doctrina teutona imperant a l’Europa comunitària, vol dir capar-li al rescatat tota la capacitat de decidir en endavant com organitzar-se la vida, en tots els sentits, preocupant-los només als misericordiosos rescatadors la devolució ràpida i a preu d’or del deute, abans que qualsevol altre prioritat social, inclosa una reactivació econòmica sostenible i sense sotracs, o el benestar bàsic de les persones. Per molt que ens vulguin  daurar la píndola des de la Montcloa el gallec i la seva camarilla, divagant sobre el dia i l’hora del tret de sortida, fent veure que depèn d’ells decidir-ho, quan fins i tot aquest detall tan important els ve imposat des de Brussel·les. I és que els rescats no són ni tous ni durs, simplement són rescats de merda i prou.