UN VENT MOLT FORT (Conte)

UN VENT MOLT FORT

1

Es deu haver aixecat vent, perquè la finestra de la cuina s’ha tancat de calbot, i m’ha desvetllat.

Mentre m’esforço per recuperar en va un son esquerp, que no es deixa convèncer per cap tracamanya, em retruny a les temples el record empegueït d’una nit semblant, ja fa la tira d’anys.

És un record que m’ha sorprès, encara després de tant de temps, per la seva nitidesa i minuciositat, trasbalsat com estic pel sobtat desvetllament i per la desacostumada fressa d’un vent que aquí, a Barcelona, no sol bufar tan fort; és com si estigués revivint des de l’àtic del poble Nou estant, aquella meua primera experiència amb les rufagades. Durant una llarga temporada he de confessar, em van inquietar els fets viscuts aquella nit al mas dels avis, però a còpia d’emmagatzemar noves vivències ja me n’havia oblidat d’un malson tan amoïnador. Fins avui, esclar, que ha reviscolat, com si li haguessin donat corda o una empenta, des del racó del meu subconscient a on, com en un rebost atapeït, devia haver-se esgarriat.

No me’n puc estar de llevar-me i desempolsegar amb més precisió el que recordo d’aquella nit, doncs potser, deixant-t’ho anotat per escrit me’n desempallegaré per sempre.

2

La tramuntana feia un rebombori de ca l’ample. Redéu com bufava!

Al pondre’s el sol encès i flamejant d’un dia de tardor pansida, aquell temporal tan bèstia va donar la primera guitza d’advertiment, aixecant una polseguera colossal que arrossegava vés a saber d’on, rebolcant-se pels carrers del poble com una folla grenyuda i mal prenyada. Després foren les branques dels arbres, que podia espiar des de la finestreta de la cuina, les que varen vinclar-se malsofertes, forçades a obrir-se de cames per deixar passar, entremig de les seves masegades cuixes, l’embat irresistible dels espeternecs emesos pels esperits turmentats, que precedien la glopada.

Els carrers estrets del poble reptaven el vent a inflar més encara la seva formidable manxa, i els primers arpegis d’una mena de concert salvatge, interpretat per una orquestra de fantasmes o de fills del diable, espetegaven contra els murs de les cases que li feien nosa en la seva cursa desenfrenada, com ho feien contra l’escullera del port, algunes de les poques barques que es quedaven a la deriva durant una tempesta.

Finalment, el terrabastall prengué el caràcter patètic i torbador d’una bravata. I és que el corsecat i gasiu mestral, segons els romanços a la vora del foc que m’explicava la baba, quan es desploma histèric i amargat, serralada avall, no és un vent desbocat qualsevol, sinó que s’ha transformat en la germanastre dels huracans.

            Aquella nit, com tantes d’altres durant les meves periòdiques estades al mas dels avis, havent sopat vaig pujar a dormir a les golfes. Al mas m’hi estava de petit durant llargues temporades, perquè tenia de fer cures d’aigua de mar que m’havien receptat els metges, per mirar de desempallegar-me d’una emprenyadora malaltia de la pell que, per cert, aquelles remullades de salobre només van servir per alleugerar-ne els efectes, però, que encara avui em martiritza i m’estigmatitza de tant en tant.

El meu jaç preferit, en el magatzem de mals endreços en que s’havia convertit el sostremort de la masia, me l’havia engiponat en un d’aquells antics llits de canonge, molt alt i atrotinat, que devia venir de l’època dels besavis, o de temps més reculats i tot. Vaig reemplaçar-li el seu matalàs resclosit, per una màrfega en bon estat, farcida de tabissot de blat de moro que, al ajaçar-m’hi, escarritxava d’una manera tan sensual que em feia venir esgarrifances de voluptuositat, encara que no ho volgués.

Al rebolcar-m’hi aquella nit ventosa, sense que pogués enganxar el son, vaig sentir com la pell se’m posava de gallina, al percebre les fortes manxades filtrant-se xisclant per entre les teules i l’encavallada, just damunt del meu caparró d’infant. Us juro que aquella escandalera m’esgarrifava tant com, a la vegada, em seduïa.

Els udols del vent arrancaven de lluny, i la ventolera s’anava apropant a passes de gegant, esclafint en un sinistre espetec contra el primer obstacle que l’entrebancava; rebotant d’un costat a l’altre del carrer, ressonant contra els embussos que s’anava trobant pel camí, com si fossin cops secs de l’escopeta de l’avi, quan em portava a caçar llebres o perdius. Resguardat dessota dos o tres flassades, jo em regirava inquiet al llit, esmorteint els escarritxos de la màrfega en esforçant-me a passar desapercebut, perquè no em trobés aquell vent embogit.

La tramuntana havia tret el geni fins ben entrada la nit, posant a prova cada dos per tres la resistència de la teulada i de les parets del mas; però, de matinada, sota un cel net i brillant com una patena, seguia xiulant i bramant menys rabiosa i desesperada. Fent aquell temperi anit semblava, talment, un gegant esbravant-se la ràbia que li cremava les entranyes.

3

 Jo no vaig saber-ho fins a mig matí.

Quan anit tot just s’havia fet fosc, es veu que a la paret del soto dels Casadevall hi varen estampir a trets d’escopeta de caça, el cos d’un pobre home que ningú coneixia de res. Les terres dels Casadevall, que eren els potentats del poble, tocaven amb les més modestes des avis, partionades ambdues propietats pel rec del mal pas.

- Ha sigut algú emborratxat de vent i, de ben segur, amb algun trago de més. El que ho ha fet no ha pas mirat prim, el Déu que el pela i l’ha cosit a trets a aquell paio! - vaig escoltar com es desfogava l’avi, a la cuina, mentre feia una queixalada bo i dret, encès com una metxa. I la baba se l’escoltava entre cullerada i cullerada de la sopa de farigola, que era el seu esmorzar de tota la vida.

 – No sabria dir-te si la mort d’aquesta nit té res a veure amb aquella dona que fa dos mesos van estossar amb tanta manya, deixant-la mig morta a la creu de terme. Veritat que tampoc no se n’ha sabut res d’aquella noia?

- Prou que podria ser, i no crec pas que en Gori hi tingui res a veure, encara que els que sempre parlen massa van fer córrer la brama que aquella dona estava embolicada amb el seu hereu i que qui li havia donat una pallissa era el seu fulano.

- Déu me’n guardi d’aixecar falsos testimonis – va ficar-hi una altra vegada cullerada la baba, que era molt fantasiosa -, però, i si aquest paio que han mort avui tingués quelcom a veure amb aquella mossa?

- És molt estrany tot plegat, però el que no té volta de fulla és que qui li ha endegat els trets no és pas un gàngster, sinó algú de més a prop. Ja veig a venir que els del tricorni encara vindran a requisar i prendre mostres de les escopetes.

- Recony!, només faltaria això – va remugar la bava.

Escoltant aquells comentaris dels avis, vaig preguntar-me si l’enrabiada del vent, sobretot abans de mitja nit, no hi tindria alguna cosa a veure amb el miserable assassinat de que parlaven i que tanta poca gràcia els hi feia als meus avis. I ja mai més vaig poder treure’m del cap la creença que les emprenyades del vent, sempre tenien alguna relació amb malifetes dels homes, tan estúpides com la d’aquella nit.

Potser fos una criaturada de les meves, en aquella època que tot em semblava enigmàtic i misteriós, però ja us ben asseguro que quan em ve a la memòria tot plegat, sobretot quan sento bufar fort el vent durant la nit, em recargolo sota el llençol per fer-me passar les esgarrifances, esperant que qui l’hagi fet enfadar pari d’una vegada.  

            Havent dinat la tramuntana va anar de baixa i el sol escalfava prou, entre ratxa i ratxa, com per animar-me a sortir a fer un tomb. Desafiant les últimes espernegades del vendaval, em vaig posar a caminar en direcció a la tamariua, amb el propòsit de refugiar-me en un racó arrecerat, que ja tenia ullat per emparar-m’hi els dies rúfols i on m’hagués agradat d’anar-hi algun dia amb la Baldufa, sense que en Narcís ens fes d’espelma. Encara que us sembli que vull fardar, calia coratge a la meva edat, per sortir a passejar un dia de forta tramuntana, tot i que ja anés de capa caiguda.

l és que el vent, esvarant-se a estones, encara tenia prou esma per escombrar els corriols aixecant remolins que es retorçaven de ràbia, removent a la desesperada menudes brusques que, si badaves, se’t ficaven als ulls, esmunyint-se per entre les parpelles entrellucades.

Jo caminava donant-li l’esquena, tal com m’havia ensenyat l’avi, deixant-me empènyer suaument, refiant-me’n de la seva complicitat d’amic, malgrat de tant en tant em colpegés amb un capgirell enjogassat, i em fes trontollar. Al travessar per davant del soto de l’Armandet, ho recordo com si fos ara mateix, una lloca creuà l’era cloquejant com una esperitada. L’airot li havia arremangat el plomatge i ella, que potser era la darrera gallina pudibunda de l’espècie, buscava tota esvalotada l’aixopluc del corral.

            Encabat d’arribar al racó que m’havia fet meu a la platja, em vaig ajaure damunt la sorra i m’hi vaig quedar embadalit, mirant un cel enllustrat de blau, despullat de pèl a pèl de núvols, sense que ni una migranya de boira m’enterbolís la vista.

Mentrestant, per damunt del meu cap, sentia el vent esbufegar amunt i avall, com una fera engabiada, que s’anava amansint. Emparat darrera la panxa corcada d’una barcassa desballestada damunt l’arena des de qui sap quant, no m’arribava ni el més lleuger buf d’aire. Això d’estar tombat sense fer res, amanyagat per un sol de camí cap a la posta, i escoltant els darrers compassos d’una fabulosa simfonia venteguera, dirigida per una batuta misteriosa i compulsiva, és quelcom, que quan hi penso encara m’esborrona i m’omple d’una mena de luxúria assossegada, difícil d’explicar en poques paraules.

Una vegada vaig escoltar la baba renyant uns forasters que es queixaven que a aquell racó de l’Empordà sempre feia mal temps, sigui per naps o per cols.

 - Quan no fa el temps que té de fer, és quan fa mal temps; vet-ho aquí! – va sentenciar, deixant-los parats.

Vaig tardar anys a entendre el sentit d’aquell joc de paraules de la baba. I encara avui, no n’estic pas gaire segur que l’hagi capit del tot.

4

            La tramuntana, amb la que vaig aprendre a conviure-hi per força durant la meva infantesa i una bona part de la joventut, sempre que es retirava rabent, s’enduia mar endins la brutícia dipositada a terra i quatre deixalles lleugeres; desentenent-se, en canvi, d’altres andròmines més difícils d’arrossegar, tot i haver-les emborratxat amb el seu alè potent i de flagel·lar-les pels quatre cantons, intentant, en va, fer-les ballar al seu caprici. Un alè que no sé què tindria, però que entonava les ànimes de càntir com jo, i xurriaquejava les ments turmentades d’alguns fills d’aquella terra, amb espurnes de melangia i de lucidesa, que els ensibornava i estigmatitzava per sempre més.

-  No podem dissimular la subtilesa tan especial que tenim els que som d’aquí, en la manera de pensar, de camejar i en tot el posat en general. Els que no han estat sacsejats per la tramuntana des de les beceroles no ho comprendran mai i sempre confondran els nostres rampells, amb brots de bogeria – em va confessar una vegada l’avi, que tot sovint maldava per fer-me confidències amb orgull i murrieria. Però, jo era tan petit  que amb prou feines me’n feia càrrec del què em volia dir. És ara, després de tants anys, que puc començar a entendre-ho.

            Malgrat tingui arrel femella, sempre vaig estar convençut que la tramuntana era un vent mascle i garrut. De petit, a escola, el dibuixava com un tità, enfonyat darrera l’albera o traient el nas pel cantó del Paní. Però a mesura que me’n vaig fer amic, vaig adonar-me que després de bufar pels descosits, quan s’adormia exhaust arran de mar, a la gent l’envaïa una sensació de tranquil·litat, borda i exuberant  a la vegada. No em veig amb cor de trametre-la aquella sensació. O potser sí, llamp me mau: era com si en el blau del cel, el vent es fongués, tot d’un plegat, amb l’arc de sant Martí, calant-li foc pels quatre cantons, en un darrer cop de geni.