DESPRÉS DEL PARÈNTESI

            Dèiem ahir que em calia obrir un parèntesi per assimilar una situació personal complicada; però, no vaig dir tota la veritat: sovint el problema no són “les situacions complicades”, sinó la incapacitat de reacció serena, ràpida i freda davant, per exemple, d’un diagnòstic inesperat, difícil d’entomar o d’una notícia que et deixa fora de joc i, per tant, en aquesta primera reflexió després de tancar el parèntesi, permeteu-me que trascoli sense cap pretensió de donar consells a ningú quatre de les conclusions a que he arribat, després del meu inicial atac de pànic.

• Que a la vista del resultat i de que el desenllaç podia ser molt pitjor del que han sigut - si bé és veritat que la destresa dels cirurgians i el bon ull clínic dels metges són determinants -, per força també hi ha d’haver algun altre responsable de que moltes alarmes es quedin en un simple ensurt. Jo confesso que busco, desesperadament, saber de qui es tracta, per agrair-li-ho de tot cor.

• Que quan tot et sembla una muntanya, si es relativitza una mica hom s’adona   que, en molts de casos, allò que et paralitza les cames i el cervell és la por a la incertesa. Per a dissipar aquesta por inconscient, la millor teràpia seria “no tenir por a saber” i, sobretot, que qui t’ho expliqui tingui prou temps per perdre fins que ho entenguis i confiïs en ell.

• Que quan te’n surts d’un mal tràngol mai t’hauries de considerar un “supervivent” de res, sinó un lluitador en actiu. Sobreviure per inèrcia no té futur: simplement ajuda a endarrerir o emmascarar el desenllaç del que sigui. El que importa de veritat es “superar les proves” amb nota, i això només està en mans dels lluitadors nats. Mentre es lluita, no queda temps per empescar-te castells.

• Finalment, que una vegada més s’ha fet palès que malgrat la mala premsa que circula sobre les amistats virtuals a la xarxa, te les trobes sempre que les necessites per a donar-te suport. Gràcies a tots.

En fi, a partir de dilluns, ja tornarem a reflexionar altra vegada sobre aquest món que va de gairell; apostant, com sempre, que no té d’acabar pel camí del pedregar si no ens deixem portar ni per la rauxa ni per la depressió, sinó per l’enteniment.