Avui, els presidents de les comunitats autònomes,
reunides al Senat, segons sembla tenen ganes de torejar el president de
Catalunya, enlloc de raonar les seves reivindicacions. Serà la primera estació
del viacrucis que li espera i està per veure si en aquest camí del calvari, algú
li farà de cirineu. Com volem que els de poble respectem als qui tenen la
responsabilitat de governar, que s’han buscat tots solets, si no hi ha dia que
no ens vulguin aixecar la camisa amb esbroncades estèrils o histèriques? La Maria Aurèlia Capmany va escriure: “ser lliure consisteix en no haver de dir
mentides”. Jo, modestament, hi afegiria: i, sobretot, en no haver-ne
d’escoltar a tot drap. Avui, de pico
de picada, tothom acaba mentint sobre la crisi. I una família malavinguda que,
a sobre va justa d’armilla, perd els estreps quan veu que es va de mal en
pitjor i que els que manen enlloc d’asseure’s a parlar de solucions, es tiren
els plats pel cap.
S’ha escampat arreu el calfred i qui no té esgarrifances
de por, en té de butxaca. I enmig d’aquesta mala maror, cada pet a casa nostra fa
cent mil esquerdes a fora. Per tant, els
dirigents no s’haurien de permetre becaines, ni gracietes ni, encara molt
menys, espectacles com els que avui representaran a Madrid els presidents del
puzle autonòmic, a costa de qui volen estigmatitzar com l’enemic comú; així les
seves respectives parròquies s’entretindran descarregant tota la ràbia que porten
acumulada per la situació que ens està engrapant a tots, assenyalant Catalunya
com l’esca del pecat o com la rata que vol abandonar el vaixell, quan veu que aquest
va la deriva. El problema és que aquesta miopia ja ve de lluny i només falta
que algú encengui el misto, perquè tothom s’apunti a la festa d’empastifar a
tremuja. Potser quan les coses van tan mal dades, els que no volen perdre la
mamella prefereixen jugar a la contra, si convé posant-se una bena als ulls,
que no pas fer un esforç per escoltar i comprendre?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada