El primer símptoma que un polític va de capa caiguda
es manifesta quan la diu tan grossa que, per fanàtic que sigui, no pot ser que
es cregui allò que predica; però, si fos així, encara empitjoraria el diagnòsticr:
síndrome de “pobresa ideològica”. El peregrinatge de Sanchez Camacho arreu de
Catalunya, abocant sobre els col·lectius més vulnerables un sac d’amenaces
apocalíptiques, no es pot justificar en funció de cap estratègia política
ètica, sinó que si actua com ho fa i diu el que diu, és simplement per maldat.
I com que ella no és imbècil, s’ha de suposar que és plenament conscient del
mal que fa sembrant incertesa i angoixa a dojo entre quins no poden rebatre els
seus anatemes: en conseqüència, la pobra Alícia fa els últims espeternecs
polítics. Malgrat sembli un gall de panses i la reina del mambo, ja no pot
caure més baix. En política no tot s’hi val, i una de les coses que no
s’obliden ni es perdonen – inclús més que la corrupció - es un comportament tan
miserable com recórrer als espantalls de la por.
Escampar, a bastament,
entre els pensionistes en general i, en particular, entre la gent gran
depenent, acollida en residències de la tercera edat, que en cas de prosperar la independència de
Catalunya ja es poden anar oblidant de les pensions, és tant pervers com
retirar la respiració assistida a un malalt en vigilància intensiva. Si la
política s’entengués vertaderament com l’art d’entendre’s, en democràcia, els
que no pensen de la mateixa manera, l’aparell del partit ja hauria d’haver-la
desqualificat sense contemplacions. I si volgués regenerar del tot la seva
imatge pública, denunciar-la al jutjat de guàrdia per terrorisme verbal, al atemptar
contra l’estabilitat anímica d’un grapat de gent gran que s’empassa les
mentides que diu. Fins i tot, si fossin versemblants els seus pronòstics – que
no ho són - s’ho tindria de pensar dues vegades abans d’utilitzar-los d’una
manera tan barroera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada