Si qui
t’estima et fa plorar, la senyora Merkel no hi ha dubte que ens estima de debò,
als pobres “sudaques” d’Europa. Després de posar-nos a dieta durant tres anys i
escaig, ara es despenja dient que no treure’m el ventre de penes fins d’aquí a
cinc anys. La qüestió és saber si aguantarem tant de temps a base de purgues i
de dieta tova. Sobretot, considerant que la primera condició per superar una
crisi de qualsevol mena és no perdre l’esperança de sortir-se’n, i les
setmanals homilies calvinistes de la senyora Merkel predicant austeritat i disciplina,
no ajuden gaire a combatre el derrotisme entre aquells a qui només se’ls hi
deixa l’opció de parar la mà resignats, o de tirar pel camí del mig. L’Europa
de l’euro se’ns va vendre com la casa comuna dels països europeus, socis i
amics, on el benestar i la igualtat d’oportunitats fossin exemplars. Pocs anys
després, resulta que tots dos somnis s’han esfumat i cada dia que passa es fan
paleses les diferències entre els socis del nord i els del sud. I en quan a la
solidaritat, millor no parlar-ne mentre una part dels socis puguin finançar-se el
creixement a cost zero i l’altra hagi d’entrampar-se fins a les celles, per arribar
a fi de mes.
Si el recel del nord envers el sud es limités
a una picabaralla entre la gent austera i estalviadora del nord i la gent
imprevisora i amb les mans foradades del sud, encara tindria una justificació.
Si no fos que els rics de tota la vida del nord temptaven els nous rics del sud
a passar-s’ho tan bé com ells a la festa, finançant-los a tremuja tots els
capricis i negocis per inversemblants que fossin, a canvi d’uns interessos
suculents a mig i llarg termini. Tothom hi sortia guanyant! Però, quan va
arribar l’hora de tornar el crèdit no hi pogueren fer front perquè ningú els
havia ensenyat a estalviar, sinó només a gastar. Però tampoc no va passar res:
altra vegada els “mecenes financers” del nord varen refinançar el deute dels
del sud; això sí, cobrant-se a preu d’or el favor. Fins que un bon dia varen
dir prou!, i la bombolla va esclatar, esquitxant a tort i a dret. I els del
sud, que vivien tan feliços de manlleu es veieren constrenyits a pagar els
interessos d’aquell deute feixuc, i com que ningú els volia fiar, els mateixos
que els tenien agafats per les pilotes s’oferiren per a “rescatar-los”, que és la
forma fina de dir que els espremerien fins a la darrera gota de suc. De manera
que estan escurats i, a més a més, la senyora Merkel els hi escapça l’esperança. Com deia aquell, que no us
enganyin!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada