dilluns, 5 de novembre del 2012

PROPOSTA DE REFLEXIÓ: GRÀCIES SENYORA MERKEL PELS ÀNIMS


            Si qui t’estima et fa plorar, la senyora Merkel no hi ha dubte que ens estima de debò, als pobres “sudaques” d’Europa. Després de posar-nos a dieta durant tres anys i escaig, ara es despenja dient que no treure’m el ventre de penes fins d’aquí a cinc anys. La qüestió és saber si aguantarem tant de temps a base de purgues i de dieta tova. Sobretot, considerant que la primera condició per superar una crisi de qualsevol mena és no perdre l’esperança de sortir-se’n, i les setmanals homilies calvinistes de la senyora Merkel predicant austeritat i disciplina, no ajuden gaire a combatre el derrotisme entre aquells a qui només se’ls hi deixa l’opció de parar la mà resignats, o de tirar pel camí del mig. L’Europa de l’euro se’ns va vendre com la casa comuna dels països europeus, socis i amics, on el benestar i la igualtat d’oportunitats fossin exemplars. Pocs anys després, resulta que tots dos somnis s’han esfumat i cada dia que passa es fan paleses les diferències entre els socis del nord i els del sud. I en quan a la solidaritat, millor no parlar-ne mentre una part dels socis puguin finançar-se el creixement a cost zero i l’altra hagi d’entrampar-se fins a les celles, per arribar a fi de mes.

                Si el recel del nord envers el sud es limités a una picabaralla entre la gent austera i estalviadora del nord i la gent imprevisora i amb les mans foradades del sud, encara tindria una justificació. Si no fos que els rics de tota la vida del nord temptaven els nous rics del sud a passar-s’ho tan bé com ells a la festa, finançant-los a tremuja tots els capricis i negocis per inversemblants que fossin, a canvi d’uns interessos suculents a mig i llarg termini. Tothom hi sortia guanyant! Però, quan va arribar l’hora de tornar el crèdit no hi pogueren fer front perquè ningú els havia ensenyat a estalviar, sinó només a gastar. Però tampoc no va passar res: altra vegada els “mecenes financers” del nord varen refinançar el deute dels del sud; això sí, cobrant-se a preu d’or el favor. Fins que un bon dia varen dir prou!, i la bombolla va esclatar, esquitxant a tort i a dret. I els del sud, que vivien tan feliços de manlleu es veieren constrenyits a pagar els interessos d’aquell deute feixuc, i com que ningú els volia fiar, els mateixos que els tenien agafats per les pilotes s’oferiren per a “rescatar-los”, que és la forma fina de dir que els espremerien fins a la darrera gota de suc. De manera que estan escurats i, a més a més, la senyora Merkel els hi escapça  l’esperança. Com deia aquell, que no us enganyin!   

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada