De tant en tant truco a casa de
la veïna del sisè, Berta, per saber com se troba i si li falta de res: em
sembla que em pertoca com a president de l’escala. Berta és una velleta de vés
a saber quants anys, perquè mai t’ho dirà, que viu sola perquè vol, si te l’escoltes
a ella, però en realitat perquè no té cap altre remei: de parents ni amigues,
si li’n queden la deuen engegar tot sovint a dida degut al seu caràcter sorrut
i picallós. Si sabes que li acabo de dir “velleta”, no m’ho perdonaria pas i ja
m’hauria tancat la porta als morros. Però com que no ho sabrà mai, m’ha rebut
manyaga com sempre, només que avui m’ha fet entrar al pis, tota misteriosa:
“passa, passa que tinc dispesers”. M’esperava qualsevol cosa, menys trobar-me
una peixera damunt de la tauleta rodona que té davant de la tele. Aleshores
m’ha explicat que és la mascota dels veïns del replà, que li han deixat perquè
els hi cuidi mentre estaran fora de viatge. “Li farà companyia” – li han dit,
al demanar-li el favor.
M’he quedat parat perquè jo més aviat no sóc de mascotes,
però és que a un peix, francament, no li veig la gràcia. En canvi Berta està
encantada de la vida, és com si li haguessin tret de sobre un grapat d’anys:
“ara tinc obligacions” - m’ha dit tota seria. Carai, quina feina!, he pensat
quan m’ha dit que només li ha de tirar un grapadet de pinso a la peixera cada
matí. M’ha explicat amb pèls i senyals com ha canviat la seva rutina des que fa
quatre dies que té un dispeser. Fins i tot no es mira tant la tele, pendent de
les evolucions del coi de peix. “Tot plegat, s’infla majestuós i em saluda” –
m’ha assegurat. Li volia explicar que es tracta d’un simple efecte òptic, però
m’ha semblat cruel treure-li la il·lusió. Ella que mai havia volgut tenir cap
animal de companyia per estalviar-se de veure’ls morir, ara està penjada
d’aquest peix. Tant n’està, que ja pensa anar-se’n a comprar un d’igual, quan
els veïns tornin. Ja veieu, a part de la política i el futbol la vida també
està plena de petites històries insignificants, però mereixedores d’una
reflexió. Potser,si els polítics i manaires s’asseguessin a contemplar una
senzilla peixera, potser retrobarien la serenitat per resoldre, sense crispacions
ni estrès, la crisi amb que ens han complicat la vida a tots plegats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada