Follow by Email

dijous, 1 de juliol de 2021

DE QUANT ELS MANAGERS COMERCIALS EREN SIMPLES VIATJANTS

Avui, caram que em fum!, qui se’n recorda dels viatjants de comerç? En versió principis del segle passat i de finals del dinou, esclar. Aquells homes – era un ofici totalment masculí –, que es petejaven el territori carregats de pesades maletes amb mostres del gènere que representaven, es passaven temporades fora de casa de gira, una mica com uns mariners de secà, per allò de la vida un pèl nòmada que estaven obligats a fer per guanyar-se les garrofes. I la semblança amb els mariners s’escau perquè, si haguéssim de fer cas de les xafarderies que es feien córrer, igual que passava amb els mariners que tenien fama que els esperava un llit rescalfat a cada port, males llengües atribuïen als viatjants, sobretot si feien rutes llargues i regulars, oportunitats de trobar sempre un llit calent disponible per reposar la carcanada, amb més comoditat i contraprestacions afectives que l’auster llit de les dispeses.

No sé per què, quan m’he palplantat com cada mati davant amb la pantalla verge de l’ordinador, esperant que em baixés la inspiració i la musa de guàrdia em dictés les primeres frases per encetar la reflexió d’avui (a mi el que em costa es encertar el títol i endollar la primera parrafada), resulta que se m’ha acudit d’escriure sobre els viatjants de comerç. No serà pas perquè en tingui referents familiars, ja que no recordo cap parent que s’hi guanyés la vida amb aquest ofici, ni tampoc em ve a la memòria que me n’hagués topat cap, de viatjant, per establir-hi amistat i fer-li de recollidor de confidències. Tanmateix, el que sí tinc clara és la imatge romàntica d'aquests personatges pintorescos i singulars que sempre conservo com un clixé estereotipat, i que vés a saber per quins set sous, sempre l’he portada idealitzada.

Qui sap si fou després de llegir evocacions literàries que d’aquells autèntics escarrassos en feien alguns escriptors, com per exemple el "retrat" que ens va deixar el mala-guanyat periodista i amic Manel Cuyàs: “... fetes les gestions matinals, els viatjants, que anaven arrugats com si haguessin dormit vestits i que duien una corbata amb el nus del primer dia, agafaven la cartera voluminosa de mostres i s’encaminaven a la fonda. Menjaven el que hi havia, fullejaven el diari, parla-ven entre ells o amb la mestressa i fumaven un cigarret o un caliquenyo esperant que es fessin les quatre, que era l’hora de tornar-hi. Al vespre, agafaven el tren que els retornava al lloc d’on havien vingut. Molts trens eren de fum i sortien cada dos o tres hores”. Ara, que no hi ha distàncies comercials gràcies a internet i que els negocis es tanquen “on line”, des d’un cap de món a un altre, reconec que fa de mal explicar la vida i miracles dels predecessors dels agents comercials o dels managers de vendes actuals, que s’anomenaven llavors simplement “viatjants”, i encara menys que em cregueu si us asseguro que la renaixença industrial i comercial catalana està estretament vinculada a aquests singulars i anónims personatges, segons com es miri més que entranyables, dels quals segur que tots després de donar-hi una llambregada als vostres records us n'han vingut uns quants a la memòria.

A més a més d’estar en deute amb els viatjants dels temps heroics per la seva feina escarrassada, abassegadora i esclava de representants de tot allò susceptible de vendre’s, les cases de menjars i de dispesa de l’època, les més que pintoresques fondes, pràcticament subsistien gràcies a les anades i vingudes dels viatjants, ja que aleshores la gent no era d'anar als restaurants cada dia i els àpats de les celebracions familiars se solien fer a les cases. Costum que, al revés d’ara, “fer-ho a casa” era senyal de distinció i de categoria social. Algú va escriure en clau d’humor un elogi del viatjant de comerç que si fa o no fa, sonava d’aquesta manera: “Oh, vosaltres viatjants, els de l’estómac heroic fet a prova de les salses de les fondes que visiteu! Oh, vosaltres, els de la pròstata irritada pel sotragueig de tartanes, diligències i trens! Oh, vosaltres, que no teniu el dret, gairebé diví, d’engegar al caram a ningú!”

A la fonda predominava la cuina catalana tradicional i popular, sense més complicacions que mantenir les receptes de l’àvia i respectar el ritus del xup-xup, que la feia consistent i rellevant. Apart de les especialitats culinàries de cada contrada i de cada mestressa, en arribar a taula al viatjant mai podia faltar-li al costat del porró de vi un bon plat d’escudella calenta, feta a base de bullir colls, pedrers, unes quantes patates i cigrons, un tall generós de cansalada i un parell d’ossos. Aleshores no existia la crítica gastronòmica, però si n’hi hagués hagut de tan sofisticada com l’actual, és molt probable que per descriure aquell plat d’escudella que escalfava les panxes afamades dels viatjants, s'haguessin fet servir adjectius hiperventilats com al·ludir al “socialisme de la vianda”, la “reglamentació del cigró”, la “metodització de la cansalada” o “l’ordenació de la patata a la cassola”.

En un moment donat. per allò de la modernitat però més que res per una qüestió de prestigi professional, els viatjants més joves es varen fer dir “comercials”, potser just d’ençà que enlloc d’agafar el tren o el cotxe de línia per desplaçar-se de poble en poble els nous comercials ja disposaven del seu cotxe utilitari on traginaven les maletes i els mostraris i, algunes vegades hi passaven la nit per estalviar-se la dispesa, perquè fent de viatjant no tothom s'hi feia ric . Però, malgrat aquest canvi de “categoria” social, el cas és que si es volia ser un bon representant de comerç calia mantenir las virtuts que caracteritzaren el capteniment dels viatjants de sempre: respectar la paraula donada i ser un repertori ambulant d’acudits. Inclús aquells viatjants que per alguna circumstància personal ho passaven magre, el bon humor no podia faltar mai a l’hora d’arribar a casa del client, fer-li l’article i tancar un tracte. De manera que molt sovint les periòdiques i regulars visites del viatjant eren esperades pels seus clients per passar una bona estona. Pocs viatjants no estaven acostumats a fer sempre al bon temps bona cara, somrients i trempats sempre tenien d’estar disposats a dir-li a qualsevol client o clienta, per eixuts i malcarats que fossin: “Passi-ho bé, senyor Maurici. M’he alegrat molt de veure-la senyora Montserrat”. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada