ELS ASSATJADORS CAVALLERS

Així com a l’hora de castigar determinats delictes compta com eximent penal el fet d’anar begut o col·locat, ara, si ens deixem prendre el pel, quan es jutgi un delinqüent sexual s’haurà de considerar si es tracta d’un cavaller o d’un mitja merda. Així com sona! Ja és massa casualitat que els darrers anys, quan alguns personatges famosos o influents en la vida pública, són acusats per dones d’assetjadors impertinents, argumenten com excusa i en pla descàrrec la seva "cavallerositat" mal entesa. Des d’en Plàcido Domingo, que va posar de moda aquell acudit que les dones d’ara no entenen ni valoren les moixaines, magarrufes, afalacs o floretes dels mascles “senyors” de tota la vida, un llarg repertori de tan il·lustres com fastigoses patums s’han mirat d’escampar les mosques fent una defensa aferrissada del seu status o pedigrí "cavalleresc", perdonant la vida a les pobres dones que havien gosat taca’ls-hi la reputació deixant caure, com de passada, que no eren dignes d’apreciar les “atencions” d’un cavaller en plena estarrufada de galanteries impertinents o pujades de to.

El darrer exemplar d’aquesta col·lecció d’impresentables xitxarel·los pretensiosos i masclistes que es creuen estar per sobre del bé i del mal, és el biòleg madrileny Francisco J. Ayala, que s’aprofitava de la seva posició jeràrquica a la Universitat de Califòrnia, per tocar el cul dissimuladament i humiliar amb insinuacions de mal gust a les col·legues del laboratori. Les denunciants no eren pas unes dones qualsevol, sinó la cap del Departament d’Ecologia i Biologia Evolutiva, una professora adjunta, la vice-degana i una graduada en pràctiques. És a dir, no eren dones de fer feines, sense papers i mig analfabetes, sinó que sabien prou el què es feien i què s’hi jugaven quan acusaren el seu superior de conducta impròpia. Per aquesta raó, perquè la seva denuncia era del tot creïble, les autoritats acadèmiques varen destituir aquell milhomes de tots els seus càrrecs universitaris i l’Acadèmia Nacional de Ciències dels Estats Units l’han degradat com membre distingit de la societat. I el propi rector de la Universitat ha demanat perdó públicament pel “comportament inapropiat” del científic Ayala envers les quatre dones que van haver-li d’aguantar, qui sap des de quan abans no varen donar el pas de senyalar-lo amb el dit. Però aquest rapinyaire no s’ha donat per la pell, sinó que un comunicat impropi de la seva en teoria categoria intel·lectual, retreu a les víctimes que les seves maneres “de cavaller” les haguessin molestat, insinuant que tenien poca corda i eren unes estretes. “Lamento profundament – ha manifestat aquest bona peça -, que allò que jo sempre he considerat com a bones maneres d’un cavaller europeu – saludar a les companyes dones de manera càlida, amb un petó a les dues galtes o fer-los compliments sobre la seva bellesa -, hagi fet sentir incòmodes a unes col·legues que respecto”.

El problema és que “recadets” com aquest abunden massa i que hi ha una part de la societat, incloses inexplicablement algunes dones, que consideren “de rebut” aquestes excuses fatxendes: “perquè, vés a saber, si no es veritat que es van interpretar malament gestos o paraules d’uns homes, que ningú ho diria que siguin capaços de...”. Per aquesta raó, moltes víctimes d’assetjaments prefereixen empassar-se la ràbia i la vergonya i no obrir la boca perquè es temen que passaran un calvari abans no se les creguin. Els rum-rums triguen a materialitzar-se en denuncies individuals perquè, a la pràctica, se sent més intimidada la víctima que no pas l’emprenyador sistemàtic; i malgrat prosperin millor les queixes si estan arropades des d’un col·lectiu que faci pressió, costa molt en alguns casos aconseguir que l’ombra del dubte es dissipi del tot quan l'ambient està enrarit, perquè certes persones – incloses dones – observin amb més recel les delacions de les víctimes que les declaracions d'innocència del presumpte assetjador. En tenim exemples a cabassos: el més recent, a l’Institut del Teatre, que fins que no s’han pres decisions han hagut de provocar-se moltes sacsejades de consciència.

Massa víctimes tenen por d’assenyalar conductes impròpies del seu superior, del seu mestre o del seu col·lega, sobretot si són gent de certa reputació social, perquè costa Déu i ajuda que el seu propi establishment posi en quarantena els comportaments esgarriats dels que es consideren "cavallers" . Normalment, primer es passen pel sedàs crític les acusacions de les víctimes, i si l’acusat fa el posat de no haver trencat mai cap plat rebutjant els càrrecs, la ultratjada trigarà temps a passar de considerar-se “presumpta” a ser reconeguda com a “víctima”. I no és versemblant que quan una dona, fent sovint un esforç de flaquesa, decideix denunciar el seu assetjador, inexplicablement no ratifiqui després l’acusació davant el jutge. Què pot haver passat perquè al final no es presentin formalment càrrecs? Amb quantes pressions els “cavallers” han comprat o forçat alguns misteriosos “silencis”? I el més lamentable de tot plegat és quan el silenci ja és un fet, els “cavallers” protagonistes d’aquestes lletges històries reviscolen de cop i volta en societat, adoptant el paper de víctimes enlloc del de botxins. A la meva manera de veure, doncs, quan llegiu notícies d’aquesta mena feu-vos les preguntes que acabo de proposar-vos i amplieu la perspectiva dels fets per trobar les respostes adequades.