CAP GEPERUT NO ES VEU LA GEPA

Davant l’incontrolat creixement dels contagis per covid no sé si ens hem d’amoïnar més per unes xifres que ja comencen a fer por o pel posat de desconcert amb que, els diguem-ne entesos en pandèmies, opinen del què està passant. Quan a finals de la primavera, per situar-nos en bona posició de sortida de cara a la campanya turística, i no perdre pistonada davant la competència d’altres països tan o més afamats de visitants que el nostre, es va programar la desescalada a preu fet, relaxant les restriccions com esperitats, alguns epidemiòlegs de reconeguda solvència i caps de serveis hospitalaris estratègics, van opinar que s’anava massa de pressa cridant blat quan al sac hi havia més palla que gra i res no estava ben lligat. Però l’opinió reflexiva i prudent dels homes de bata blanca no fou mai ben vista pels homes vestits d’executius agressius, i encara menys pels polítics que no sabien (pensant en no perdre vots per mantenir-se al poder), com amansir col·lectius de ciutadans farts de veure limitada la llibertat de moure’s i socialitzar sense traves, que es frisaven per sortir de la mena de gàbia en la que havien estat reclosos mesos sencers.

Les autoritats polítiques, en cap moment d’aquesta llarga peregrinació pel calvari de la pandèmia han estat a l’altura de les circumstàncies: inicialment, perquè l’embat del virus els va agafar logística i estratègicament ment amb els pixats al ventre per afrontar sanitàriament una crisi tan bèstia, i es va reaccionar tard, malament i amb un certa dosi d’histèria; després, per molt que asseguraven consensuar les decisions amb els experts, la realitat del desgavell quotidià ho desmentia escandalosament, i la descoordinació per no dir deslleialtat entre les diverses administracions autonòmiques era tan patètica que, francament, feia plorar. Malgrat per donar una sensació de falsa autoritat varen instal·lar al capdavant del gabinet de crisi i de comunicació ciutadana la plana major militar (cap altre país democràtic va recórrer a aquesta imatge arnada de força), els resultats obtinguts foren més propis d’un vodevil esperpèntic que d’un estat major amb cara i ulls. Cap geperut es vol veure la gepa, però en el cas que ens ocupa la discòrdia, vergonyosa, fratricida i ressentida, entre el govern central i els governs autonòmics i d’aquests entre sí, fou de jutjat de guàrdia; sobretot perquè en representar-se gairebé sense escrúpols el sainet de les desavinences i rampellades a la vista de tothom, els ciutadans rasos ens sentien cada vegada més estafats, desvalguts i vulnerables.

Els polítics no el reconeixeran segurament mai (perquè en qüestió d’examinar-se la consciencia i d’assumir responsabilitats tenen la ma trencada fent-se el despistat), el galdós paper d’estrassa que han desenvolupat els que governen, des de l’inici de la pandèmia, fins ahir mateix. A la meva manera de veure, si fossin una mica intel·ligents i espavilats s’haurien adonat de l’evidència que si després d’aixecar la prohibició de portar mascaretes a l’aire lliure, una immensa majoria de la població (molt de jovent, per cert), no n’han fet ni cas, aquesta desobediència espontània i silenciosa transcendeix de la simple anècdota i s’hauria d’interpretar més aviat com una desaprovació en tota regla de com s’ha enfocat la desescalada. I ara tothom a córrer fent marxa enrere i desdir-se de decisions preses fa quatre dies, més que pel fet evident d’haver-se precipitat, per ser incapaços i eixorcs a l’hora de posar tots els mitjans per mantenir la disciplina de prevenció sanitària, sobretot en tot allò relacionat amb la gestió de l’oci nocturn i amb les concentracions massives de personal, fent complir sense excuses allò que manen. La gran gepa dels governants geperuts i eixorcs que patim, és que durant tota la vigència de l’estat d’alarma i encara més a partir de la desescalada, han fet palesa la seva impotència patològica per fer complir les seves pròpies ordres. Quan més d’un vuitanta per cent de les multes imposades per incompliments flagrants de normes específiques de civisme en temps de pandèmia no s’han ni començat a tramitar per intentar cobrar-les, ja està tot dit sobre la seva impotència autoritària. ¿Com es vol fer respectar la disciplina, si l’autoritat legítima de qui depèn aplicar-la, fa tentines a l’hora de posar ordre i acabar amb la desobediència sistemàtica i provocadora d’unes quantes persones irresponsables?

Encara no sabem el preu que s’haurà de pagar per la lleugeresa i la ingenuïtat com s’ha permès la desescalada (s’ha posat molt èmfasi amb la mascareta però, i de rentar-se les mans, què?), i per tant no podem pas mirar cap a una altra banda a l’hora d’analitzar i treure conclusions crítiques sobre el perquè s’ha deixat degenerar la desobediència sistemàtica de la disciplina per part dels gestors i únics responsables de que la recuperació d’algunes llibertats de moviments es produïssin en condicions de seguretat i no, com està passant, es donés la sensació de viure en una casa de barrets sense mestressa. Qui redacta i aprova les normes de convivència ha de tenir la suficient autoritat (moral, pedagògica o ensenyant el garrot quan convingui), per fer-les complir, puix en cas contrari les normes aviat es converteixen en paper mullat. Els epidemiòlegs i caps de serveis hospitalaris que no tenien el cul llogat i es podien manifestar amb total independència professional, es varen cansar d’advertir que fins que no s’hagués immunitzat almenys el 70% de la població no es podien repicar campanes, ni baixar la guàrdia; però, les decisions dels polítics tot i saber que estaven lluny d’assolir ni la meitat del nivell de vacunació ideal, a més a més en contra de les seves pròpies prediccions eufòriques de mesos enrere de cara a la galeria electoral, tiraren pel dret i apostaren per obrir l’aixeta d'una èpica llibertat, sense exigir amb fermesa creïble que tot plegat no acabés en un llibertinatge desguitarrat que ens arrossegués a un caos, quines conseqüències ni ens imaginem. En temps de pandèmia, els que manen han de deixar els escrúpols i les contemplacions sota el coixí a l’hora de fer complir les normes, però també han de tenir prou autoritat moral per estimular la concòrdia i el consens entre totes les administracions per establir-les, perquè seguint fent cadascú la guerra pel seu compte ens portarà com a país al desastre. I com que cap geperut es veu la gepa, cal que qui tingui més seny els en faci adonar.