Follow by Email

dilluns, 19 de juliol de 2021

QUINA PASSADA, TENIR PER OFICI FER D’HOME BO!

Per “home bo” (suposo que no s’aplica a les moltes dones que practiquen la mediació per falsos prejudicis) s’entén la persona que acompanya les parts en els actes de conciliació previs a un judici per procurar, juntament amb el jutge, l’avinença sense que sigui indispensable que aquesta persona exerceixi formalment l’advocacia. Segons l’antropòleg Joan F. Mira: “al país valencià el sistema d’herència continua inalterat i regit pels mateixos principis, el més important dels quals és el de la igualtat entre els germans. Aquest principi és tan estricte que, a l’hora de repartir el patrimoni, se sol recórrer a l’assistència d’un “home bo”, imparcial i de confiança de tots per tal de garantir que les possibles preferències del pare no influeixin en la repartició dels lots”.

Tanmateix, la historiadora mallorquina Maria Cánovas Sotos escriu: “amb la carta de Franqueses es crea un sistema jurídic que regula els nuclis urbans i tots els municipis de Mallorca. Dins aquest sistema apareix ja en el segle XIII la figura del “probi hominis civitatis”, equivalent al nostre “home bo”. Les persones que assumien el càrrec d’home bo tenien de ser de reconeguda integritat i honra en la forma d’obrar i actuar, especialment en l’ordre públic”. Per entendre’ns, quan els polítics independentistes reclamaven la presència d’un “relator” a la mesa de diàleg amb el govern central, potser s’estaven pensant en recórrer a un “home bo”.

Professionalment, durant gaire vint anys d’assessor laboral dec haver assistir a uns tres mil actes de conciliació en el CMAC, abans d'anar a Magistratura, la majoria de les vegades en qualitat d’assessor legal quan representava empreses, però en més d'una ocasió que acompanyava treballadors, ho feia com “home bo”. El lletrat conciliador tenia especial predilecció per fer constar que el treballador demandant assistia acompanyat d’un “home bo”, encara que sovint fos un advocat del sindicat o d’un bufet laboralista qui el representava. Des d’aleshores sempre em va fer gràcia que els que es guanyaven la vida fent de mediadors se’ls anomenés d’aquesta manera; però, tenint en compte que cada vegada més el paper d’home bo l’exercien dones, no he sentit mai que es parles de “dones bones”. Per quina raó serà? Potser carrincloneria o per una falsa interpretació del feminisme. Ara que surt aquesta paraula no em puc estar citar una frase d’Elizabeth Strout, de la seva obra “Els germans Burgess", que qua la vaig llegir em fa fer molt d'efecte: “Què han aconseguit, les feministes amb els seus tiquis-miquis, si les dones encara han de fer cues el doble de llargues al lavabo de senyores?”

A la meva manera de veure, no obstant, les coses crec que ens anirien millor si a la política hi trobéssim més “homes bons”, en el sentit ampli de l’expressió, que no pas professionals carregats de títols i màsters que no saben escoltar i mirar d'entendre què diuen els altres que no pensen com ells. Els ciutadans, quan anem a votar l’únic que desitgem i hauríem de demanar és que els candidats estiguessin motivats no pel desig de guanyar unes eleccions, sinó pel propòsit ferm de servir el país. Aquest propòsit, que hauria de ser la fita de tot bon parlamentari o regidor municipal, ha brillat per la seva absència gairebé sempre. Qui sap si d'una presencia més nombrosa a la vida pública d’homes bons en depèn la supervivència de la nostra democràcia. Si ens fixem en aquesta qüestió que darrerament ha fet moure tanta paperassa, els indults als presos polítics, potser hauríem de reconèixer, com explicava l’altre dia el periodista Felix Riera a la seva columna de "La Vanguardia", que “el seu encert rau en el fet que ara l’independentisme, encara que sigui lentament, pot començar a deixar enrere els pertorbadors records que l’assetgen i que a vegades el porten a assenyalar, tant en el mateix sí de l’independentisme com en el dels partidaris del constitucionalisme, qui va actuar amb bones o males intencions en els últims nou anys”.

La Joanna Gruda escriu al llibre “El nen que sabia parlar l’idioma dels gossos”, una frase que li compro: “m`agraden les persones que no se senten obligades a somriure sempre per mostrar que són amables”. Perquè aquesta afirmació encaixa perfectament amb la meva definició “d’home bo”. I perquè sóc dels que n’estic convençut (i per desgràcia cada vegada més) de que massa sovint les millors persones del món no tenen poder. A veure si aprenem, doncs, d’una vegada que les persones de tarannà sorrut o esquerp també poden desenvolupar el paper d'home bo i ajudar a que la gent s’entengui. Em semblen més negatius els que portant sempre als llavis el somriure fals del sarcasme, la sàtira o la pulla es deixen arrossegar pel recurs a l’odi, la calumnia i el ressentiment com a defensa i sembren la llavor de baralles eixorques entre partits.

Un “home bo”, tal com jo me l'afiguro és un paio decent, amb qui es pot parlar, que et pot convèncer i a qui pots convèncer. Algú amb qui pots construir una empresa, encara que les respectives opinions sobre moltes coses siguin diferents. Em sap greu que les universitats i les escoles de negocis no ensenyin, simplement, a comportar-se sempre a la vida com “homes bons”. 

1 comentari: