La qüestió és no deixar-nos viure tranquils i confiats, i quan no és per una cosa és per una altra, però sembla que sempre estiguem amenaçats de caure’ns una espasa de Damocles sobre la closca. Durant els darrers setze mesos, amb poques excepcions, hem dinat i sopat mastegant notícies relacionades amb l’evolució del covid, gens tranquil·litzadores tant pel seu contingut explícit com pel galimaties i el desori que feien palès les continues contradiccions dels responsables en exposar-les, i les sortides d’emblanquinador dels habituals tertulians “experts en tot”, que no es quedaven enrere a l’hora de dir-hi la seva sobre una tragèdia mundial que ni sabem com va començar ni en tenim la més petita idea de com acabarà. Però, és que no només per culpa de la pandèmia plora la criatura, sinó que ja fa uns quants anys, cada vegada amb més insistència, dramatisme i versemblança, se’ns amonesta sobre la que ens espera per fer el tòtila prenent-nos a tall de conya els avenços depredadors del canvi climàtic. El problema és que si fa vint anys els predicadors de l'ecologia eren considerats uns pocapena mig ensibornats per quatre il·luminats, a mesura que els fenòmens atmosfèrics violents llepen cada vegada més sovint territoris propers a casa nostra, verges fins ara de calamitats naturals, i que es passa del fred hivernal a la xafogor estiuenca sense quasi primaveres ni tardors, alguns escèptics comencem a veure’ls-hi les dents al llop.
I per si no en teníem prou de maldecaps, ara els profetes de la apocalipsis si no fem bondat ens mortifiquen amb alarmes sobre el perill per a la salut i per al medi ambient que suposa utilitzar en els cultius d'aliments productes químics (insecticides, herbicides...), per atacar les plagues agràries. Segons un informe de l’Agència Espanyola de Seguretat Alimentària i Nutrició, amb la tinta encara fresca perquè data del 2019, no obstant el 98% de les mostres d’aliments analitzades als seus laboratoris són aptes pel consum, resulta que s’hi han detectat restes de 107 plaguicides de diferents famílies tòxiques, les quals no es pot evitar que les trascolin als seus estómacs els consumidors contents i enganyats. I, esclar, poc triga a remenar-se l’espantall de la relació entre contaminants i càncer. I perquè ens costi més d’agafar el son sense necessitat d’ajuda química, ens expliquen que les conseqüències més temudes per a la salut dels plaguicides, són els anomenats disruptors endocrins i els contaminants capaços d’alterar el sistema hormonal. No em pregunteu que signifiquen aquestes paraules tan rarotes, perquè no en tinc ni puta idea; però, em fan molt mala espina.
Sóc un fan de les maduixes, per exemple, i de la fruita en general perquè la considero sana i imprescindible per a una dieta saludable, de manera que quasi m’agafa un cobriment de cor quan m’asseguren que la maduixa és la fruita que més residus de plaguicides acumula, concretament 37. Segons el Defensor del Poble, s’observa una “irregularitat reiterada” per part d'Agricultura autoritzant amb caràcter “excepcional” productes fitosanitaris prohibits, sense que existeixi una situació d’emergència que justifiqui aquesta excepcionalitat. És a dir, ¿se’ns dona a entendre que l’administració pública competent es pren a la fresca el control responsable de l’ús de pesticides i d’altres productes perjudicials pel consum humà? Tenint en compte que gràcies a la globalització els aliments vés a saber d’on arriben als mercats, em sembla una mica exagerat posar el dit a l’ull en una administració concreta; més aviat deu passar que tothom fa el què pot en la qüestió de produir i acaparar més mercats, no mirant massa prim en quan a la exigència de controls de qualitat.
Els ecologistes reclamen al govern que d’aquí a dos anys s’hagi reduït a la meitat l’ús de pesticides, sobretot insecticides o herbicides contra les plagues més comuns (mosques, paparres, polls, àcars...) Sembla que l’ús indiscriminat d’un d’aquests productes, la clotianidina, podria estar en l’origen de la reducció de les colònies d'abelles, ja que aquest insecticida la planta l’allibera a través del pol·len i el nèctar que les abelles xuclen per fer la mel. A la meva manera de veure, francament, em dona la impressió que els governs no passen de les declaracions de principis tot el voluntaristes que vulgueu, però que a la pràctica, la industria agrària (perquè la pagesia ha acabat convertint-se en “industria” per adaptar-se al mercat), invoca sempre pròrrogues extraordinàries en l’adaptació a les normes comunitàries, abans de recórrer a sistemes alternatius de combatre les plagues de manera innòcua. En el fons, tot acaba reduint-se a una qüestió de peles i de rendibilitats. Ara bé, a la llarga, no protegir la salut i el medi ambient pot acabar perpetuant les pandèmies i la contaminació ambiental. Potser la ciència aconseguirà que visquem més anys, la pregunta és si amb "xutes" puntuals de reconstituents se’ns allargarà més la vida o només la vellesa?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada