Follow by Email

divendres, 9 de juliol de 2021

L’ASE D’EN MORA, DE TOT SE N’ENAMORA (REFLEXIÓ SOBRE EL POLIAMOR)

El més difícil no és escriure bé, el més difícil és que et llegeixin. És per aquesta raó que cada matí quan em disposo a escriure la reflexió del dia maldo per trobar un tema d’actualitat que sigui entretingut i ens serveixi, a mi i a vosaltres, perquè no se’ns rovellin les neurones. Mira per on avui he decidit estirar el fil de la informació que vaig llegir ahir, segons la qual el CIS (aquest organisme que presumeix de saber-ho tot sobre com pensem, sentim i a qui votarem), assegura que un terç dels espanyols creuen que es pot estimar diferents persones alhora. La majoria de nosaltres som addictes a un estil de vida sentimental que els sociòlegs defineixen com “monogàmia successiva” (no incompatible amb infidelitats ocasionals); però, una tercera part de la població d'aquest país segons sembla arran de l'enquesta, està oberta a mantenir més d’una relació sentimental alhora, és a dir: de forma simultània i continuada.

D’aquest tarannà diguem-ne romàntic (també li han posat un nom: “poliamor”), els que creuen que hi entenen al·leguen que aquest estil de vida el consideren més estable que el de la parella convencional, ja que el poliamor neguen que tinguin res a veure amb l’amor lliure o amb la poligàmia. Tanmateix, encara que jo no acabo d’empassar-m’ho, afermancen que aquesta mena de tinglados amorosos s’alimenten més d’amor que no pas de sexe. Paro d’escriure per buscar i reproduir a mig volum aquell antic bolero de la Trinca, “Corazón Loco”, que amb doble sentit deia, més o menys: : “... és difícil d’esbrinar com es poden mantenir dues pàtries com qui manté dues dones, i no estar tocat de l’ala”. Doncs, això, llamp me mau!

La qüestió, però, és si biològicament es pot estimar simultàniament a vàries persones. Segons les eminències perdigueres del CIS es veu que sí; però, em sembla que no escateixen ben bé en aquesta mena d’embolat la diferencia entre enamorament i amor, que són dos sentiments que massa sovint es confonen i per aquesta raó a vegades les coses acaben com acaben. L’enamorament és passatger encara que sigui intents: un sent que vol estar amb l’altra persona constantment i àdhuc tendeix a idealitzar-la; però, quan els fogots i la intensitat afluixen aleshores l’enamorament es “transforma” en amor ras i la parella s’estabilitza o és trenca. Podríem dir, doncs, que l’amor és més “realista”: accepta l’altre amb els seus defectes i virtuts, aprenent a cedir i arribar a acords de convivència perquè la relació no s'espatlli. Ara bé, què passa si ens enamorem de dues persones alhora? Pel que es dedueix d’aquesta recerca del CIS, un terç de la societat està canviant en la relació sexo-afectiva i s’estan descobrint noves formes de relacionar-se sentimentalment, que surten de l’esquema de la parella monògama.

Com que m’ha picat la curiositat, he indagat una mica i he quedat esbalaït del meu analfabetisme en la matèria. Resulta que els que la monogàmia no els hi fa el pes poden escollir. En primer lloc hi ha els anomenats “swingers”, que practiquen voluntàriament l’intercanvi de parella en un joc sexual general-ment sense cap implicació afectiva. Després ja trobaríem l’esquema de “relació oberta”, en la qual la pa-rella s’avé a que cada membre tingui permís per “pasturar” fora de la pleta, sense que pugui considerar-se infidelitat. En quan a l’estil poliamor, es veu que en aquesta modalitat de relacions sentimentals s’ha de distingir entre poliamor jeràrquic i “no jeràrquic”, sent la diferència entre l’un i altre si la capacitat d’estimar vàries persones alhora es practica de forma consensuada entre totes les implicades o cadascú va a la seva sense que existeixin normes. El problema és, pel que he deduït, que del poliamor a l’anarquia hi ha un pas.

No acabaré aquesta reflexió tan "distreta" decantant-me per quina manera de relacionar-se està bé i la resta malament. Com moltes coses a la vida, crec que no és qüestió de tenir la raó o no, ja que tothom té la seva i s’ha de respectar. Per tant, a la meva manera de veure, cadascú pot escollir quina és la relació o vincle que vol establir amb una altra o vàries persones, sempre que no es preguin les decisions a la babalà, a l’estil d’arrancar naps, sense reflexionar en els pros i els contres. Les relacions sentimentals mai no són fàcils, perquè hi ha molts aspectes implicats que, com deien els avis, “s’han de saber portar”. Respecto el criteri que hi ha diferents factors que poden ajudar a mantenir una relació saludable, però, si em permeteu, diria que el principal es buscar l’equilibri entre el donar i el rebre. I no féu com l’ase d’en Mora...

Sigueu feliços aquest cap de setmana i aneu amb compte que el virus no us arreplegui per fer el tonto. Fins dilluns. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada