UN PAÍS DE "GENIS" O DE "CÍNICS"?

Després de conèixer amb més “ets” que “uts” les martingales del ninotaire fill predilecte de l’antic règim, José Luís Moreno, per fer-se ric a base d’estafar tots els que li riguessin els seus jocs de mans financers, i de fer el salt a la Hisenda Pública perquè, com a deixeble aprofitat de la doctrina Opus, la caritat ben entesa sempre comença per un mateix, no m’explico com amb el repertori de personatges sense escrúpols (malgrat el seu pedigrí de fills putatius de l’establishment), per viure sense privacions de cap mena, amb l’esquena ben dreta, a coll i be de quatre babaus encaterinats per la seva pelica, no tenim cap premi Nobel d’economia. Esclar que hauria de referir-se a l’economia submergida o putrefacta, i em penso que aquesta branca acadèmica ni està reconeguda ni ben vista. Però, al pas que anem, no trigarem gaire a veure que d’una manera o altra, als pocavergonyes que no dissimulen la fatxenderia i certs tics de gangsterisme més o menys il·lustrat, els hi seran reconegudes les seves “proeses” amb algun tipus de recompensa adient a la seva cara dura. Vés a saber si amb un títol nobiliari i tot com en temps reculats, si no fos que ara la monarquia ha tancat l’aixeta de medalles perquè els cortesans a l’antiga van de capa caiguda.

Qui sap si perquè jo seria incapaç “tècnicament” de muntar tinglados tan ben parits i sofisticats com els que han posat al descobert els que han acabat enxampant l’il·lustre manipulador de “titelles”, en certa manera em fa enveja la seva fantasia meticulosa per inventar-se unes trames tan recargolades per robar sense embrutar-se les mans. Però com que, pel que he anat espigolant entre els papers i les xafarderies mediàtiques, n’hi ha tants d’aquesta mena de “genis” o “nens prodigi”, si no fos que em fa fàstic tot el que toquen i contaminen, em trauria el barret davant la seva fèrtil imaginació per fer el mal. El que no sé és si alguns d’aquests farsants n’és ben bé l’enginyer pare de l’invent o un simple manobre que fa de testaferro. I quan dic que abunden tant els pocavergonyes, quasi estic temptat d’arrodonir la frase manllevant al comediant Rojas Zorrilla aquella expressió castissa “del rey abajo ninguno”, per actualitzar-la amb un: “del rei cap avall, tothom!”

I és que, amics i amigues, viure “segrestat” en un país que no m’estimo entre altres raons perquè el seu cap d’estat fins fa quatre dies (ara jubilat amb el títol de “rei emèrit”), presumptament traficava amb influències i cobrava comissions a dojo per fer d’intermediari en negocis tèrbols de compra-venda de combustible, armament, obres públiques i de vés a saber de quantes més operacions comercials “d’Estat”. I escric presumptament, perquè mentre no determini un tribunal fins a quin punt el rei emèrit pot estar enfigassat, no se li pot atribuir cap enllardament a l'empara d'una capa d'immunitat vergonyosa i carca. Prou que voldríem esbrinar-ho! Però, no hi ha manera (i encara menys des que cautelarment l’ocellot ha escampat la boira a Orient per consell dels seus experts advocats), de que passi comptes voluntàriament dels seus suposats tripijocs davant una comissió parlamentària, que és en definitiva la legítima representació del poble sobirà del qual, per cert, depèn un monarca en funcions de cap d’Estat i no pas a l'inrevés.

En qualsevol cas, malgrat no destaquem en el concert mundial per mèrits de més reputació humana, científica o econòmica, no hi ha cap dubte que pocs pobles ens poden discutir el trist i dubtós honor d’encapçalar el rànquing de bergants per metre quadrat; perquè en altres disciplines no destacarem, però en picaresca anem ben servits. Quan molts ciutadans tolerem, com si fos la cosa més normal i com una mena d’habilitat digna de fascinació, escaquejar-nos de pagar impostos, el país té mala peça al teler, perquè qui fa un cove fa un cistell. Cada dia, inclús sense donar-hi importància ni amb mala fe, contribuïm a engreixar els índex de frau fiscal consentint pagar serveis sense que ens carreguin l’iva. Gairebé ens considerem “llestos” aconseguint que el reparador, el professional liberal o àdhuc l’assessor puntual, cobri els honoraris “en negre” enmig d'un clima de complicitat.

Si en el transcurs de la vida quotidiana no es rebutgem aquestes petites corrupteles, ¿tenim dret a sorprende'ns que quan hom té la possibilitat de remenar cireres se n’unti els dits? És més vell que l’anar a peu que l’ocasió fa al lladre. I no ens queda ni el consol de saber que qui la fa la paga, perquè sense recular més enrere, des d’aquell immoral Lluís Roldan que es feia un sobresou cobrant comissions per cada reforma o construcció de casernes per a la guàrdia civil, cap dels paios (polítics o alts funcionaris) que varen rampinyar el que varen poder valent-se del càrrec, han rescabalat a la Hisenda Pública la totalidad de les pèrdues, sigui perquè mai s’han trobat els botins o perquè, en hàbils acords pre-judicials s’han tancat els expedients d'infracció fent un capmàs més que generós dels danys i perjudicis. Passeu llista: des del banquer Conde fins al propi gendre del rei emèrit, la tira! En aquest país, per desgràcia, viu millor un “enginyer financer” que un enginyer industrial o un científic investigador, i es considera un “fracassat” qui no es fa el murri si en té ocasió. Diuen que són més els honrats que no pas els deshonestos, però per escatir bé si tenim més genis que cínics, caldrien molts exàmens de consciència sincers. I de confessar-se i demanar perdó, en aquest país no se'n sap.