Centenars d'estudiants de tot l'estat espanyol estan infectats per Covid després de diversos viatges de final de curs. Tots els contagis són per la variant britànica i es van produir entre el 12 i el 18 de juny. Les autoritats creuen que la majoria de contagis van tenir lloc al mateix ferri en què viatjaven els estudiants cap a Mallorca. A banda, segons el Servei d'Epidemiologia de les Balears, molts dels joves que van coincidir a les illes van participar en diversos esdeveniments multitudinaris sense respectar les recomanacions de prevenció. El superbrot afecta a adolescents de sis comunitats autònomes, alguns dels quals ja han retornat a casa. De fet, el cens definitiu d’afectats no es coneix i potser no se sabrà mai amb certesa, perquè com que els símptomes en general són lleus, vés a saber quants contagiats es fan el longuis a l’hora de fer-se proves i mentre el contagi no vagi a més, se n’esquitllen com poden malgrat són un perill potencial d'escampar la merda, si no fan quarantena i vigilen els contactes. Les autoritats polítiques encara que fan “coses”, la veritat és que no saben pas quines “coses” han de fer per gestionar la crisi sense trepitjar ulls de poll. Mentrestant, la comunitat sanitària els hi retreu, amb més o menys ressentiment i vehemència, que ells “ja havien avisat” dels riscos d’anar massa de pressa en la desescalada, perquè el virus segueix circulant, i no s’ha arribat ni de bon tros a la immunitat de ramat i amb la mobilitat fora de control efectiu, la població està exposada a variants epidèmiques més contagioses. En certa manera, doncs, és un “déjà vu” del que vam viure la passada tardor, després de l’eufòria de l’estiu.
El que crida més l’atenció mediàtica, però, i que desborda la informació estricta d’uns fets puntuals a vessants més cridaneres i espectaculars, són les escandaloses imatges que es difonen, recreant-s’hi en amanir-les amb un bon raig de demagògia i d’hipèrbole sensacionalista, mostrant per exemple les protestes del col·lectiu d’estudiants atrapats en un hotel balear destinat exclusivament a passar la quarantena a tots els que han donat positiu del virus i als seus contactes declarats, per tal d’evitar-ne més. Algunes d’aquestes escridassades des dels balcons cada vegada que hi ha càmeres disposades a filmar, s’han convertit en un espectacle desguitarrat que alguns dels mitjans que justifiquen la seva existència, més per viure de l’escàndol que de la informació responsable, saben aprofitar amb escreix la xerinola per sucar-hi pa a dojo, posant èmfasi per consum de la seva parròquia en acusacions tan forassenyades com que aquells adolescents estan segrestats o retinguts contra la seva voluntat, més que no pas analitzant amb objectivitat les causes de tot aquest desgavell, repartint les culpes equitativament i proporcional, tocant de peus a terra amb sentit comú, a cadascun dels actors participants en aquesta tragèdia: organitzadors de les festes de fi de curs, titulars dels locals d’oci i, sobretot, els propis adolescents que s’han aprofitat de la relaxació precipitada de les mesures de prevenció per esbravar-se fins a extrems que, si molts d’ells poguessin visualitzar les escenes de disbauxa en que varen participar, de ben segur vomitarien veient com s’havien comportat en plena eufòria i descontrol.
Els que abans dels estralls de la pandèmia hem tingut la desgràcia de viure més o menys a prop de discoteques o locals tutti quanti, dedicats a omplir l’oci nocturn amb ofertes hiperventilades, hem pogut observar des del balcó de casa mateix a quarts de sis de la matinada o una mica abans escenes denigrants de joves que no estaven en condicions de caminar drets, sovint ajudats pels seus companys a arribar fins al cotxe, però d’altres vegades rebutjant l’ajuda de la colla, buscant brega o deixant-se anar pixant sense vergonya enmig del carrer, o aprofitant l’empara de la paret per vomitar. Escenes que quan les protagonitzaven jovenetes encara feien més pena. Per tant, tots sabem el pa que s’hi dona en aquest anomenat món de l’oci nocturn, malgrat preferim mirar cap a una altra banda abans d'agafar el toro per les banyes i resignant-nos amb l’excusa de mal pagador que aquí no som diferents i el que passa al costat de casa és idèntic al que passa a l’altra racó de món. I com que mal de molts consol de tontos, la societat en general i en particular qui hauria de posar ordre, prefereixen la permissivitat que no porta maldecaps a la repressió que acaba amb conflicte. I com que l’establishment vinculat al negoci de l’oci nocturn no vol ni sentir a parlar d’escrúpols morals ni d’altres pamplines, no ens ha d’estranyar gens ni mica que en aixecar-se la veda obligada per la pandèmia i obrir-se les portes dels establiments d’oci nocturn, malgrat fos amb certes normes, a l'hora de la veritat tant els amos dels establiments com la seva clientela hagin recuperat exactament el mateix model i costums d'abans; entre d’altres raons de pes perquè els responsables no saben fer-ho diferent i la clientela adolescent no vol ni sentir a parlar de que li diguin com s’ha de comportar, ara que segons ells se'ls hi ha restituït “la llibertat”.
Però el que em deixa més parat, encara que no puc pas dir que em sorprengui del tot, és veure aquestes pares i sobretot mares, que quan els mitjans sensacionalistes els hi posen una “carxofa” davant la boca i una càmera de televisió espera per immortalitzar les seves "bertranades", acusen de dictatorials les autoritats que han decidit el confinament dels seus fills per estrictes motius sanitaris, i se’n van al jutjat a reclamar el habeas corpus i posar querelles a dojo, mentre repeteixen a tort i a dret que el comportament anti covid dels seus “cadells” va ser sempre exemplar, sense que en tinguin ni puta idea. Són la mateixa classe de progenitors que escridassen i fan la vida impossible als docents que s’atreveixen a castigar la indisciplina i mala conducta a l'escola dels seus plançons exemplars o dels que en competicions esportives infantils, sobretot en futbol, posen l’àrbitre a parir quan pita una falta al seu fillet. Potser aquest episodi de contaminació massiva d’adolescents ens hauria de fer reflexionar que uns i altres no fem les coses prou bé. Començant per admetre que si aquests adolescents són prou grans per prendre decisions temeràries quan “van de festa”, potser que se’ls hi digui d’una vegada que han d’aprendre a entomar les conseqüències.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada