Follow by Email

dimecres, 21 de juliol de 2021

CALDRÀ RECONSTRUIR LA CASA AMB LES PEDRES QUE ENS TIRIN A LA TEULADA PER ENSORRAR-LA

 

Passar comptes no dona dret a acarnissar-se amb cap presumpte culpable de malversació o del què sigui; però, per justificar com es comporta el Tribunal de Comptes, agafant pel ganyot els separatistes catalans, no trobaria en el vocabulari una paraula més encertada que “acarnissament”. Amb franquesa, no podria explicar millor - compartint com comparteixo els ideals de fons del procés malgrat no sempre estigui d’acord amb les formes -, la desproporció entre la penitència que se’ls vol imposar i el pecat de què se’ls acusa. Per aquesta raó, avui m’esforçaré a escriure aquesta reflexió pensant més en els que no són d’aquí o, que vivint-hi a Catalunya no combreguen amb cap versió del nacionalisme, que no pas en els que, per entendre’ns, són “dels nostres”. En aquest conflicte que fa tant de temps que dura, el que cal no és buscar arguments per convèncer els ja convençuts, sinó donar-los per intentar fer comprendre “als altres” que no n’hi ha per tant d’esverar el galliner, aprofitant qualsevol soroll. L’altre dia li vaig llegir a en Sergi Pàmies, referint-se a la moguda de l’ultradreta europea, que recordava una de les consignes més antigues del clan dels Le Pen, i de la qual avui encara en fan bandera totes les soques de l’extrema dreta del món: “La indignació s’organitza”.

Els Le Pen, Abascals, Salvinis, Orbàns i companyia, no només pretenen organitzar la indignació de les masses (contra la immigració, les minories ètniques o per condició sexual, els nacionalismes, la inseguretat ciutadana o el que s’escaigui per escalfar braguetes i esmolar odis), sinó que l’esperonen i l’alimenten, la indignació, convertint els ciutadans en titelles dels que es limiten a estirar-los els fils: els "titelles indignats" ja calaran els focs que calgui i abocaran pedres i obstacles perquè no es faci mai realitat aquell somni del poeta Machado, en el sentit que “el camino se hace al andar”. Des que Catalunya va perdre els seus privilegis nacionals històrics – i parlem de fa uns quants segles enrere – refiant-se que Espanya els hi respectaria els drets adquirits, l’acumulació de greuges ha estat incessant, des d’aquell estirabot esparterista que: “pel bé d’Espanya, Barcelona ha se ser bombardejada cada cinquanta anys”, fins a posar pals a les rodes contínuament perquè la prosperitat de Catalunya mai pogués fer ombra al progrés d’Espanya. D’aquesta manera poden explicar-se, però no justificar-se, totes les infinites cancalletes que des de Madrid s’han posat perquè no es desencallessin infraestructures tan necessàries com el corredor mediterrani, l’ampliació de l’aeroport i del port o la modernització de la xarxa de rodalies. I de que s’intentés escanyar l’economia catalana mantenint en desequilibri constant les balances fiscals i no executant ni la meitat de l’obra pública prevista als pressupostos generals de l’Estat.

Però el pitjor de tots els greuges històrics és que, moltes vegades utilitzant els fons de rèptils, s’han promogut campanyes deslleials i deshonestes per bescantar la imatge de Catalunya i la reputació dels catalans arreu d’Espanya a base de mentides barroeres i i de caricatures i acudits vergonyosos, fomentant descaradament sentiments insans que, en algunes ocasions, han fregat l’odi. Aquella manera d’encoratjar les tropes de guàrdies civils i policies desplaçats a Catalunya per frenar l'1-O cridant “a por ellos”, els hi sortia del fons del cor als espanyols que s’ho creien de veritat que els catalans eren de la pell de Barrabàs, i que a castellans, andalusos i extremenys els teníem per res. En aquest clima enrarit, més que per la desconfiança per la ignorància i les ganes de "no saber", els diferents intents de diàleg franc impulsats des de Catalunya sempre han fracassat perquè, sobretot des de Madrid però lamentablement també des de Barcelona, dialogar s’ha considerat una senyal de feblesa. Per tant, mentre les taules de diàleg només serveixin d’excusa per passar l’estona i marejar la perdiu sense arribar a compromisos, els acords estan més morts que els morts del cementiri.

És més, a la meva manera de veure, sobretot el Madrid recolzat en una claca enverinada per la mentida, sistemàticament pensa que qualsevol acord amb Catalunya és un símptoma de fracàs, perquè des del Madrid s’ha entès de tota la vida el diàleg amb els catalans i amb qui sigui de la perifèria. com una forma d’imposar la llei del centralisme. Aquesta és la mare dels ous i de què plora la criatura! Amb aquesta mentalitat i amb la “indignació organitzada” pels Aznar i Abascals de guàrdia, es fa difícil d’entendre als espanyols que, per exemple, els recents indults no serveixen per satisfer o afavorir cap bloc sinó per superar-los d’una vegada, perquè en aquest conflicte territorial ningú no està lliure de culpa. Tanmateix, mentre la força de l’Estat, en totes les seves manifestacions, es decantí per l’abús de qui es considera amb dret a exercir el dret de cuixa, i quan la mateixa justícia corri el perill de convertir-se en iniquitat perquè deriva a l’acarnissament amb els presumptes responsables d’un presumpte delicte magnificat, el diàleg serà impossible. Des d’Espanya hi ha molta gent d’un pes social, polític i intel·lectual considerable que, carregada de raó, intenten fer comprendre "als seus" com són de veritat els catalans, insistint que no som "l’enemic" a batre; però, ningú se’ls escolta perquè a Madrid la moderació i la reflexió serena no té requesta mentre l’opinió pública estigui segrestada per la crispació estil Ayuso, que segueix la beta als que viuen d’organitzar la indignació, utilitzant sibil·linament quan els convé les pròpies institucions de l’Estat. Per aquesta raó reflexionem que potser no tindrem més remei que aprofitar les pedres que ens llencin a la teulada, per reconstruir la casa el més aviat millor.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada