ELS MUSEUS DE BARCELONA.- Prendre com a model l’Illa dels Museus de Berlín per potenciar la muntanya de Montjuïc com un pol d’atracció cultural, amb el MNAC ampliat, la Fundació Joan Miró, CaixaForum i altres museus actuals o futurs, és un miratge per fer volar coloms que va molt més enllà de la migrada política museística, estancada amb pany i forrellat des que va ser recuperada la democràcia. Només cal constatar – vegeu l’hemeroteca – que l’Ajuntament de Barcelona va liquidar el Museu Clarà –el màxim escultor del noucentisme– i el Museu Militar de Montjuïc. Sembla que el més raonable i factible seria instal·lar el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) al centre de la ciutat per fer-lo culturalment eficaç a la ciutadania (com passa amb els museus de Madrid, París i Londres), però el desori en l’àmbit de la cultura és inaudit. Es desdenya un edifici de Toyo Ito i no interessa l’Hermitage. Són preferibles els botellots de platja i els manters. Més clar, l’aigua... (Punt-Diari)
PARLAR BÉ EL CATALÀ A LA TELE.- Caldria fer un curset accelerat a molts periodistes i explicar-los, per exemple, que cada idioma té la seva manera de construir els verbs reflexius i que, per tant, els reflexius catalans no són els mateixos que els castellans. I potser abans que els periodistes caldria començar per les facultats de magisteri. Sentir dir a una presentadora de TV3 a primera hora de la tarda: “Sr. X, se li ha caigut l’orellera”, i al cap d’un moment, quan li torna a caure l’auricular: “Sr. X, se li ha tornat a caure”, o a un periodista esportiu que “els jugadors s’han pujat a l’autocar”, el que et fa caure és l’ànima als peus. I és que totes les caigudes poden ser perilloses, però les de mitjans tan fonamentals per al país com són la ràdio i la televisió públiques poden ser mortals per a l’educació lingüística dels oients i dels televidents. (Punt-Diari)
INDEPENDÈNCIA FINS A LA SOPA.- Fins ara el procés sobiranista català s’ha caracteritzat per tenir la independència com a punt culminant. Però per molt que durant aquests anys hàgim aconseguit moltes coses, no hem sigut capaços d’arribar-hi. Doncs per què no enfoca les coses d’una altra manera? En lloc de posar sempre la independència en el cor del seu discurs, els partits i entitats independentistes podrien posar-hi senzillament el fet de poder votar. El fet de parlar constantment d’independència pot fer que alguns se sentin apartats, reconeguem-ho. Però parlar només de votar, un dret fonamental, en què tothom està implicat, podria ser una manera d’obtenir més simpatitzants tant a Espanya com a Europa, cosa que facilitaria un referèndum pactat. I llavors sí, podríem parlar d’independència. (Punt-Diari)
ELS JOVES NO VIVIM A UN ALTRE MÓN.- Els joves també estem preocupats. Sabem que moltes vegades ens costa sortir del sac d'inconsciència i despreocupació on ens han ficat perquè la nostra veu no s'escolti. Immersos en aquesta voràgine per conservar la salut física, se'ns ha oblidat a tots de pensar en la salut mental. Que no passi per alt que som aquella generació que fa quatre anys va començar una carrera universitària per intentar tenir millors opcions dins del mercat laboral, una idea que sembla quasi insòlita quatre anys després. Per no parlar del propòsit de marxar de casa amb una independència econòmica sòlida, o de trobar una parella estable, amb el hàndicap de la distància social, amb qui formar plans de futur. Un futur que ara és tant incert com irregular. Se'ns assenyala generalment com els grans causants de la cinquena onada de la covid-19 però, com diuen a casa meva, qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra. (La Vanguardia)
FEDERALISME UTÒPIC.- Últimament sembla que es torna a parlar de l’Espanya federal. M’agradaria recordar i puntualitzar alguns aspectes que no es mencionen prou. ¿Algú realment creu que comunitats com Extremadura, Andalusia, etcètera, que ni tan sols han acceptat l’ordinalitat a les finances, ara acceptaran el federalisme? Recordin que la majoria de comunitats reben una bona part de diners de l’Estat pels seus pressupostos? ¿Algú creu que el País Basc i Navarra, que ja tenen la seva independència econòmica, faran res per l’Espanya federal? ¿Algú creu que els socialistes, que després de moltes xerrades van aconseguir la declaració de Granada, que per a uns era punt de partida i per a d’altres punt d’arribada, ara seran els abanderats del federalisme? Les elits econòmiques i polítiques de Madrid no volen ni sentir-ne parlar de federalisme. Amb tot el suara esmentat, no vull dir que estigui en contra del diàleg, però siguem conscients que aquesta reforma o la fa Europa, o no es farà. (La Vanguardia)
REPENSAR ELS DEURES ESCOLARS A CASA.- L’inconscient mai descansa. Les seves troballes afloren quan no es fas res. No perdem el temps quan mirem la lluna. No perdem el temps quan pensem en les musaranyes. Si considerem això, els alumnes no haurien d’anar sobrecarregats. Si volem potenciar la creativitat, hem de deixar que treballi l’inconscient. Si li posem molts deures, no en podem esperar grans coses. No podem esperar que brilli. Les actuacions i els discursos de certs polítics ens fan pensar que van tenir professors molt exigents. Dit això, una pregunta: ¿deures, sí o no? Pocs, si pensem en la informació anterior. A més, “els deures no augmenten el rendiment escolar en la primària...”, segons un prestigiós estudi. (La Vanguardia)
ELS
BOSCOS NO ES CREMEN SOLS.- ¿A qui se li acut llençar una burilla encesa des del
cotxe sabent que la terra està molt seca i el perill d’incendi és evident?
Intento entendre aquesta persona. No tinc res en contra dels fumadors, encara
que no he fumat mai. He vist moltes vegades llençar la cigarreta per la
finestra. He intentat avisar l’inconscient de torn, però la seva resposta ha
estat una amenaça contra la meva persona. A sobre van de prepotents! Penso:
quan cremen boscos, urbanitzacions, terrenys del pagès de tota la vida, que
senten? Res?... Tan difícil és apagar un cigar? I llavors, quan veus la
dantesca destrucció del cremat, arbres que tardaran anys i panys a renéixer,
masies fantasmals, animals domèstics i salvatges morts, fauna aniquilada en uns
minuts i, en alguns casos, fins i tot la mort de persones, en què pensem? Per
no mencionar el risc que viuen els bombers, voluntaris i els pilots d’avions
per controlar aquests assassinats encoberts. M’esgarrifo de tanta crueltat! Ja
sé que les persones que haurien de llegir això no ho faran, però pot ser algú
de nosaltres podrà col·laborar en algun moment davant d’un fet tan bestial com
és no apagar una burilla! Pocs actes són tan senzills per evitar una catàstrofe
ecològica i humana! (Diari de Girona)
DESESCALADA MAL PLANIFICADA.- Molts tenim la sensació d'un déjà vu respecte a l’estiu passat. En arribar a l’inici de l’estiu, el pont de Sant Joan, el final de curs, activitats programades i creure ingènuament o, millor, irresponsablement que el canvi de rutina amb les vacances ja encetades no pot també modificar la nostra prevenció davant la pandèmia on estem immersos. La vacunació ha donat la sensació falsa de seguretat, perquè no tothom està vacunat i les dades no han tingut en compte la variant més contagiosa que a d’altres països ja patien. S’ha comès el mateix error de l’estiu passat, però amb conseqüències diferents i pitjors perquè el virus evoluciona tot adaptant-se als nostres cossos. Som nosaltres els qui també hauríem d’evolucionar, tot fixant-nos en la realitat de la pandèmia i no pas en les simples dates del calendari. (Diari de Girona)
LA GENT GRAN MAGINADA PER LA BANCA.- Amb l’actual procés del tancament d’oficines bancàries, pel que fa a pobles que s’han quedat sense cap entitat –ni tan sols amb un caixer automàtic– quan necessiten fer una sortida o entrada de diners, han d’anar fins on hi ha una oficina oberta, de la seva entitat, la qual cosa, en alguns casos els requereix tenir de fer us d’un servei de locomoció, i per a la gent d’una determinada edat, sovint els representa un inconvenient; i consegüentment se’n venen lamentant. Acabem de veure, a la premsa, que l’empresa pública Correus, en col·laboració amb una entitat bancària, s’ofereixen a fer aquest servei, on tenen servei de carteria; això sí, fins a unes determinades quantitats, no massa grans, però sí suficients, per sortir del pas. Tan sols hi veiem un inconvenient, perquè, clar!, Deu ésser precís ser clients de l’entitat bancària concertada. Per això pensem que seria bo – cas que fos possible– que es pogués ampliar el conveni a alguna altra entitat, així se’n podria servir més gent. No pretenem posar-nos allà on no ens demanen, només faltaria, simplement es pensant cobrir aquesta necessitat, de la gent gran. És tracta del nostre humil parer. (Diari de Tarragona)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada