Entre d’altres estirabots i bestieses que es varen dir i escriure arrel del confinament forçós d’uns centenars d’estudiants que es varen contaminar del covid a Mallorca, entre les queixes desguitarrades que s’atribueixen als pares d’alguns d’aquells adolescents n’hi ha una que, francament, em va fer sortir de polleguera: ¿què és això de protestar perquè a l’hotel els hi donaven per menjar, durant la improvisada quarantena, menús a base de llenties i mandonguilles? De quin pa en feien rossegons aquella gent? Les llenties i les mandonguilles, per poca traça que hi tingui el cuiner de torn, mai et fan quedar malament i, a més a més, des del punt de vista nutritiu no hi ha res a dir, sinó tot el contrari. ¿Potser l’únic defecte sigui que es tracta de menges d’aquelles que els que no es moquen amb mitja màniga consideren “afartapobres”?
Tinc un amic que sempre que algú a taula es fa el llepafils, el renya: “n’haguessis tingut a la guerra!”. I no ho sé pas si hi va estar a la guerra, però sigui com sigui, tant al front com a la postguerra d’un plat de llenties pel que jo sé no se’n podien pas fer ascos, i les mandonguilles es podien considerar una delicadesa. Però és veu que per aquests pobrets estudiants de la generació de la pizza, l’hamburguesa i el bollycao, confinats a Mallorca pel seu mal cap i sobretot dels que els hi varen organitzar el viatge de fi de curs, ambdós plats eren quasi una tortura xina, i suposo que els seus pares ho varen denunciar amb tanta vehemència compartien aquesta opinió mesquina al cent per cent. El que no acabo d’entendre és que uns pares adults, que haurien de saber el pa que s’hi dona a la vida, els hi seguissin el joc i aixequessin tant la veu que van convertir una simple i ximple “anècdota” en “categoria”, enlloc de fotre’ls-hi als seus fills bocafins un clatellot simbòlic perquè posessin seny.
I si els fans culinaris de les llenties i de les mandonguilles es varen sentir ofesos per unes protestes en certa manera tan “classistes” com desentenimentades, ja podeu comptar com varen enfilar-se per les parets els ramaders i carnissers, en sentir el ministre de Consum, l’aprenent de bruixot Alberto Garzón recordar, com si fos un estudiant rosega apunts i perepunyetes, que la ramaderia suposa un 14,5% de les emissions de gasos hivernacle que són els responsables de l’escalfament del planeta. I sobre aquesta “base científica” al senyor ministre de l'antic gremi de la repartidora se li van desbocar les paraules: “les flatulències (verbigràcia: “pets” i “tifes”) de les vaques, i els excrements dels porcs i truges contaminen molt més que els cotxes”. Fer aquestes manifestacions en un país on es consumeixen anualment set milions de tones de carn (de porc, vaca, xai, cavall o aviram), resulta una mica temerari. No obstant això, el ministre, encara que potser va dir el que va dir a tall d’arrancar naps, no anava desencaminat: la veritat és que mentre el recomanable seria un consum setmanal de fins a mig quilo de carn, els espanyols de mitjana ens en cruspim més d’un quilo. És a dir: entre dos i cinc vegades més del que des del punt de vista saludable es considera òptim.
Tanmateix, encara que el ministre va estalviar-nos la moralina comunista que d’aquest quilo de mitjana per càpita, molts espanyols no en tasten ni un gram (en qüestió d’alimentació el món també està molt mal repartit) era conscient que amb les seves expansions verbals desencadenaria una forta polèmica. I no perquè les seves “recomanacions” anessin balderes d’arguments sòlids, sinó per qüestions polítiques i econòmiques. En el primer cas, perquè segons sembla el ministre va “anar-se’n del bistec” (perdoneu aquesta llicència literario-popular, considerant de què estem parlant), abans de fer-ne cinc cèntims de la seva “homilia” al cap de govern i al seu company ministre del ram de les vaques i d'altres productors de carn. Mireu si devia emprenyar al senyor Sanchez l’esquitxada del seu ministre que, des de Lituania mateix on estava de gira promocional, li va deixar anar que: “un entrecot al punt és quelcom imbatible”. I és que el cap de govern no podia avalar la campanya del seu ministre animant a reduir el consum de carn i del sucre, (“el sucre mata” és l’altre jardí on s’ha empantanegat el camarada Garzón), malgrat en el programa electoral o full de ruta socialista hi figurin aquest objectius per aconseguir “un món millor”. El que devia passar és que el ministre no se’n va adonar que per assolir aquests bons propòsits l’horitzó socialista es fixava per l’any 2050 i que ell va voler fer Pasqua abans de Rams. I, és clar, des de l’oposició no s’ha trigat gaire a sucar-hi pa en aquesta xocolata que els hi ha servit en safata un ministre que va de bona fe, creient que allò que es diu als programes dels partits sempre va a missa.
Per aquesta raó, emulant aquell estirabot del senyor Aznar quan va respondre la campanya que també un altre il·luminat socialista va engegar perquè la gent bebès amb seny: “a mi ningú des del govern m’ha de dir quantes copes de vi em puc prendre”. Avui, el seu deixeble més espavilat en l'art de tocar una dotzena de botets alhora, en Casado li ha etzibat una guitza semblant al ministre Garzon: “no ens diguin, senyors del govern d’esquerres, què hem de fer a casa nostra i vagin-se’n a casa seva”. I per més befa, li ha engaltat un mastegot d’aquells que fan més mal a la moral que no pas a la pell, recordant-li els dos milions de persones que són a les cues de la fam i no poden menjar carn. Jo, per acabar la reflexió amb una petita maldat, no em puc estar de proposar que els hi preguntin a aquests de la cua a que es refereix en Casado, si es menjarien un plat de llenties i quatre mandonguilles o com els estudiants de Mallorca les llençarien a la bassa per indignes d'un paladar del segle XXI.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada