Follow by Email

divendres, 2 de juliol de 2021

ELOGI DE LA MANDRA

 

 Hi ha dies que un no té ganes de fer res perquè s’ha deixat arreplegar per la mandra, que no vol dir que se sigui un gandul. Podríem dir que la ganduleria és la mandra crònica i patològica, el fum-me-les aquí totes que no tinc butxaques. Tenir mandra no és tècnicament ésser un gandul, perquè la mandra, a seques, és un estat transitori, per un moment donat, per unes hores o uns dies, però no és ganduleria mòrbida. En tot cas galvana plàcida, tranquil·la, endreçada. L’Oriol Quintana va escriure un assaig sobre la mandra, i coincideixo amb ell en que “la mandra és una característica essencial de la naturalesa humana, i el desig de superar-la, també. La mandra revela les nostres autèntiques motivacions, és un instrument de discerniment i pot ser la porta al descans i a la vida contemplativa. La mandra, les ganes de no fer res, ens obren l'espai interior. Però la seva veritable funció és la de vacunar-nos contra una imatge idealitzada de nosaltres mateixos, una imatge de la qual deriven un bon nombre d'obligacions fictícies que no aporten una millora substancial a la nostra vida”. Un savi rus d’aquells quin nom es fa difícil de pronunciar, a principis del segle passat va defensar la teoria que la mandra es localitzava al llombrígol. No ho sé pas, però si voleu que us sigui sincer quasi em va mandra de prendre-m’ho en serio.

 Quina mandra! Ho hem dit, escoltat i sentit mantes vegades, i potser preferiríem no confessar que de tant en tant ens festeja o la festegem; però, fer el mandrós mola, i poc o molt és una abelliment que sempre ens ronda. I tant si l’hem superada com si hi hem sucumbit, no cal que ens sentim culpables; són faves comptades que es tracta d’una de les flaqueses humanes que com l’avarícia, l’enveja, la ira, la supèrbia, la gola i la luxúria, conformen els set pecats capitals de la tradició cristiana. Però, és tan dolenta la mandra com per considerar-se un pecat, encara que sigui venial? Quan de petit estudiava, el capellà que em feia de mestre amb ínfules de tutor m’assegurava que la mandra era fruit de la derrota com a éssers humans subjectes al pecat; però, com que quan no em veia llegia tot allò que podia arreplegar, vaig assimilar la mandra a un vague sentiment de malenconia, tal com la descrivia el poeta Baudelaire en un dels seus llibres que, per cert, teníem expressament prohibits de llegir: “Les fleurs du mal”.

 Tanmateix, de més gambat vaig associar la mandra, en versió galvana, a una espècie de somieig del qual vaig aprendre a deixondir-me’n abans que tanta serenor de l'esperit no desemboqués en fantasies impossibles i tòxiques. Ara, francament, el que em va robar el cor ja d’una mica més ganàpia, fou descobrir una pintura de Ramón Casas, titulada precisament “Mandra” per decisió comercial del seu marxant, però que el pintor volia batejar com “Il dolce far niente”; una expressió que hauria estat més encertada perquè, a la meva manera de veure, si que capta la mandra merescuda, reposada i útil que no fa cap mena de por perquè, repeteixo, no és ganduleria sinó una finestra oberta a molt estirar a aquella vida contemplativa de la que passem massa sovint de llarg, quan anem massa apressats i ens fa basarda amarar-nos de silenci.

 Els japonesos que d’això de practicar el reset intel·lectual en saben un fotimer, han descobert una tècnica anomenada Kaizen per combatre la mandra específica de posar-te a fer allò que toca fer sense torbar-te, enlloc de marejar la perdiu buscant excuses com preparar-te un cafè, anar al lavabo o fins i tot donar una ullada a Facebook abans de posar-te mans a l’obra. Els japonesos diuen que moltes vegades els mandrosos no es decideixen a començar la feina pendent, perquè els sembla que allò que han de fer és més complicat del què en realitat és. I es veu que ells tenen el remei. Però jo tinc una altra teoria. ¿Recordeu la vaga de la Canadenca a Barcelona, en el llunyà 1919, que va saldar-se amb la victòria sindical sonada d'aconseguir la jornada laboral de vuit hores? Doncs ha passat més d’un segle i continuem treballant les vuit hores dels nassos, i algunes persones per arribar a final de mes n’han de fer unes quantes més no deixant res per verd, de manera que malgrat els avenços tecnològics, de temps lliure només en tenen uns quants privilegiats i els que viuen, per desgràcia, a l’atur forços. És a dir: un segle després de la gran conquesta social encara ens seguim preguntant si és necessari treballar tant. ¿Cal dedicar el temps d’oci a consumir perquè no s’aturi la producció? ¿Seria possible redistribuir la riquesa i aconseguir una societat del benestar on es poguessin dedicar més hores a la creativitat i a la cultura?

 Precisament fa tres mesos, a CaixaForum es va poder gaudir d’una exposició sota el prometedor títol “Elogi del malbaratament”, que incloïa una cinquantena de obres de quinze artistes, la majoria procedents del Macba i de la col·lecció privada de La Caixa. El missatge de la majoria de les peces era crític i reivindicava la mandra, la peresa, el no fer res, la inactivitat absoluta i la contemplació; en definitiva, la deliciosa galvana de la que us he estat parlant. M’he referit abans a una pintura d’en Casas que idealitza la mandra, i no voldria acabar sense recordar-vos un llibre, “El dret a la peresa”, que va escriure l’any 1848 en Paul Lafarge, el gendre de Karl Marx, en el qual pronosticava que el desenvolupament basat en el capitalisme, a la llarga desembocaria en una crisi deguda a la sobreproducció que portaria atur i misèria a la classe treballadora, proposant que s’utilitzés la tecnologia i la reducció de mica en mica de la jornada laboral perquè la societat pogués dedicar més temps a les ciències, les arts, a la filosofia i la satisfacció de les necessitats humanes elementals. Em fa mandra de pensar que queda tant de camí per córrer.

 En fi, conseqüent amb la reflexió d’avui, aquest primer cap de setmana d’estiu xafogós faré el mandrós, però com que no sóc un gandul dilluns tornaré al peu del canó puntualment, a les vuit del matí. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada