Follow by Email

dilluns, 5 de juliol de 2021

ÉS ÉTIC EMBUTXACAR-SE EN UN DIA EL QUE UN PENSIONISTA GUANYA EN UN ANY?

Partint de la base que ningú, per molts calers que trascoli pot sopar dues vegades, m’agradaria que m’expliquessin els que es frisen, per exemple, per si en Messi acabarà vestit de blau-grana o canviarà d’aires, com un club que està tècnicament a la bancarrota (des d’abans de la pandèmia, que aquesta només ha ajudat a precipitar el carro pel pedregar), degut a la pèssima gestió en la contractació de cracs, pot avenir-se a que un jugador ingressi en un sol dia la morterada de diners que molts dels seus socis no cobren pencant tot l’any. Ja suposo que més d’un lector se m’abraonarà al coll i em dirà de tot, des de periquito a coses pitjors; però, que s’hi posi fulles, jo et fric! Comprenc que els aficionats al futbol es deleixin perquè el seu club fitxi sempre les millors cames del món, perquè els agrada de veure i gaudir d’un bon espectacle. Però, pagant-ne qualsevol preu? Estirant més el braç que la màniga i, a sobre, fent tot sovint el negoci d’en Robert amb les cabres? Penso que no, francament. I no només em refereixo al futbol, que l’he fet servir d’exemple per l'actualitat del cas Messi, sinó pel que fa a qualsevol altra activitat econòmica. Qui sap si enlloc d’apujar salaris mínims, no seria més just pensar en com, simultàniament, posar un sostre als ingressos màxims.

Aprofitant l’avinentesa, doncs, em sembla adient, si més no per treure-li ferro reivindicatiu a la reflexió d’avui i prendre’ns-ho amb calma i sentit de l’humor, reproduir una fingida carta al director - publicada el setembre de 1922, aviat farà un segle, a “El Xut”, un setmanari sarcàstic , irònic i burletes -, que em va com anell al dit per no embolicar-me gaire en el jardí en que m’estic emmerdant:

“Li agrairíem, fins al fons de tot de les nostres respectives ànimes, que fes constar que ha quedat format, constituït i organitzat el Sindicat Únic de Jugadors de Futbol. Era ja hora, i anàvem potser força endarrerits, que s’acabés l’abús de la classe patronal que es fa la barba d’or amb les nostres suades. Els nostres blaus, les nostres patacades, les bronques que cauen damunt dels nostres respectius replans d’esquena, es converteixen en pessetes per als nostres explotadors, que amb quatre xavos i alguna finesa extra és creuen haver complert. Però la soferta classe dels jugadors de futbol, conscient i capacitada, ha dit per fi: què tants romanços! I en la sessió de constitució del Sindicat, ha acordat les següents bases que ha presentat als presidents de les entitats que representen:

1ª) – El sou mínim d’un jugador de futbol serà de cent naps mensuals.

2ª) – El club estarà obligat a “puginar” les bestretes que el jugador estimi pertinents.

3ª) – Si el jugador té xicota, correrà a càrrec del club la localitat per a ella i sa mare, i comprar-li un vano, un cinturó de moda, un parell de mitges, un moneder de granets i una pastilla de sabó d’or.

4ª) – El club ha de proveir el jugador de sabates, rellotge de polsera, bastó de ramader i monocle.

5ª) – Les despeses secretes i els mals ídem que d’elles pervinguin les abonarà el club sense fer mala cara.

6ª) – En cas de nyanyo, el club abonarà les avaries i comprarà al pacient una gramola perquè es distregui.

7ª) – El jugador tindrà dret a observar el descans dominical.

Si aquestes bases no són aprovades, anirem a la vaga de cames quietes. Ja s’ha acabat la paciència i, d’ara endavant, farem valer la nostra força”

Conya a banda, la pregunta amb que encapçalo la reflexió d’avui continua donant voltes pel vent buscant resposta, amb impertinència i tossuderia: és ètic que una persona guanyi cada dia el que molts treballadors no poden arreplegar en tot un any? Encara aniré més lluny, hi ha dret a que hi hagi qui pagui aquestes bestieses? O, furgant més la ferida, qui autoritza determinats sous de fantasia els seus ingressos estan per sota o per sobre? I repeteixo que no assenyalo només els futbolistes. Sabeu quan van cobrar els protagonistes de Joc de Trons per cada episodi de la darrera temporada de la sèrie? La morterada de 2.35 milions, segons el “Daily Express”. Tanmateix, no he sentit ni s’ha publicat a cap lloc que els polítics de casa nostra es retallin els sous desorbitats que alguns cobren, sumant dietes i plusos d’assistència a plens i a consells d’administració de les empreses públiques. O que no es desmuntin organismes administratius duplicats o paral·lels només per disposar de més menjadores.

Altrament, un estudi realitzat per l’escola de negocis Eada i el grup ICSA va arribat a la conclusió que en recuperar-nos de la crisi del 2008 el salari dels directius havia crescut vuit vegades més que els dels empleats, anomalia que persisteix avui dia, i la pròpia ministra d’Economia ha renyat la banca per reduir plantilles mentre augmentava el sou dels seus executius principals fins a xifres escandaloses. Unes anomalies retributives, per tant, que eixamplen la bretxa entre pobres i rics. Hi ha sous desmesurats que, certament, fan mal als ulls; però, amb tota franquesa, no sé quina capacitat humana cal o quins mèrits s’han de tenir per cobrar-los, mentrestant una majoria sembla condemnada a feines mal pagades, tot i l’esforç que hi esmercen per guanyar-se la vida dignament. Els sous escandalosos no són justos en cap societat sobretot en temps de precarietat i mancada de polítiques per a repartiment més equitatiu dels recursos. Clar que, des de quan la societat és justa? És més, des de quan els governants treballen honestament per aconseguir que ho sigui? Més aviat em sembla que el vent bufa en contra direcció. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada