Follow by Email

dimarts, 20 de juliol de 2021

EL FILLS DE LA GRAN BRETANYA DESPRÉS DEL DE FREEDOM DAY SÓN MÉS LLIURES?

I malgrat s’han llevat mig embriagats i emboirats a causa de la ressaca, després de retrobar-se amb companys i veïns als respectius pubs, fins escurar la darrera gota de l’última pinta de cervesa, de bon matí conservaven prou seny com per preguntar-se si el gest rumbós del seu primer ministre – el desguitarrat i hiperventilat mestre Boris Jonhson -, no convertirà les fartaneres de llibertat dels propers dies en fam i privacions a les setmanes vinents. Del primer ministre britànic el millor elogi que se’n pot fer, a la meva manera de veure, basant-se en el seu comportament polític ja des que fou escollit batlle de Londres, és que li falta un bull. Malgrat no nego que tingui “ganxo” i a les properes eleccions de ben segur molts li renovaran, incomprensiblement, la confiança. Ara bé, amb les seves polèmiques decisions se n’ha d’escoltar cada dia algunes de ben gruixudes, i les crítiques li estarrufen encara més l’esvalotada cabellera groga d’esperitat. Però quan se l’ha de jugar a les urnes, misteriosament resulta que guanya de carrer. Va passar durant la fastigosa gestió del Brexit, inclús després de reconèixer que de la maneta de la ultradreta havia mentit sobre els beneficis del divorci d'Europa, i tornaria a passar avui si hi haguessin eleccions, malgrat totes les potineries i cagades pilotant la nau per sortejar la pandèmia.

¿Com s’ha de menjar, per exemple, que sent la Gran Bretanya un dels països mundials amb uns ràtios epidemiològics més escandalosos i preocupants, pels seus fills des d’ahir s’hagin abolit totes les restriccions anti-pandèmia (inclosa la mobilitat absoluta a països menys contaminats que el seu, però a quins habitants veten l’entrada), consagrant el dia d’ahir a festejar la “recuperació” de la llibertat, com si li haguessin comprat el míting a la líder madrilenya Diaz-Ayuso? Pretendre administrar la llibertat és una de les arrogàncies més insensates de la classe política perquè, es faci com es faci, no es podrà mai acontentar tothom, i encara que alguns opinin que quan qui mana deixa a tothom descontent perquè ningú ha aconseguit tot el que es proposava, és senyal que el govern ha actuat amb justícia i imparcialitat, en realitat no van ben bé així les coses, ja que quan tothom està que trina, esdevé un desastre. Segur que els britànics que ahir van afegir-se entusiasmats a la “festa de la llibertat” encara troben que el seu primer ministre es va quedar curt aixecant el peu del fre, mentre que els que es posen les mans al cap esparverats de que cada dia cinquanta mil ciutadans s’infecten i que el govern passi olímpicament de la protesta de vora de dos milers de científics de reputació internacional publicada a l'emblemàtica revista mèdica “Lancet”, com a resposta desesperada a la desescalada delirant i esquizofrènica que encapçala l'amic Boris.

Em dona la impressió que molts dels governants que s’ha trobat emmerdats si us plau per força en la pandèmia – mestre Jonhson no n’és una excepció – encara que no ho confessin obertament, s’ha cregut petits déus infal·libles. El que passa és que una part del preu que es paga per la infal·libilitat, inclosa la del Papa de Roma, és el fet que no es pot posar remei als errors perquè l’infal·lible no admet mai la possibilitat d'estar equivocat. Ja se que els millors i més savis governants, o més ben dit, les presumptes millors i més sàvies de les seves decisions poden ser fàcilment ridiculitzades per qualsevol xitxarel·lo que s’hagi proposat com a únic objectiu a la vida, fotre-se’n de tot. No sabeu fins a quin punt discrepo d’aquells que tenen el do de fer broma de tot, inclús del més sagrat i seriós fardant d’intel·ligència privilegiada. Els catalans tenim una expressió, “riure’s del mort i de qui el vetlla”, per retratar aquells que porten la contraria sistemàticament a qui té l'autoritat, amb el propòsit d'escantonar-la a la salut de la llibertat.

M’agradaria saber què hi diu l’OMS sobre els perillosos experiments sanitaris engegats pels britànics; però, els organismes internacionals sovint prefereixen, per cortesia, utilitzar la sordina de la prudència enlloc de l'energia de l’altaveu. Potser que vagin prenent nota tants capsigranys com actuen així, que la cortesia diplomàtica no és res més que una convenció que no té cap valor sentimental ni pràctic. Només es fa veure que el té. Alguns observadors institucionals, davant el disbarat que han fet els britànics es decanten per no perdre els estreps i agafar-s’ho amb calma i en silenci, parant el rellotge si convé. Adormir el temps és una opció contemporitzadora que no porta enlloc, simplement a tancar els ulls a la realitat. Quan algú desbarra, sobretot si es posa en perill la salut i la seguretat de molta gent, no es pot amagar el cap sota l’ala. I, per cert, com que enmig dels caos hom sempre tendeix a culpar dels errors propis als altres, ara s’està posant de moda assenyalar el jovent com a culpable de tot el desgavell. Esperem que no es tingui de reconèixer més endavant, quan a la joventut ja l’hàgim bescantat i fastiguejat tant que digui prou!, que ser jove és una sort i que del jovent els països se n’hauran de refiar si volem arrancar de nou. Potser el que cal, doncs, és aprofitar-ne tot el seu potencial amagat reconduint-lo amb mà esquerra cap a actituds responsables, solidàries i compromeses, tenint en compte que els joves s’esforçaran i s’implicaran més amb la societat si se senten valorats per l'establishment en comptes de vigilats i controlats a totes hores. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada