Vull dir que no convé anar-se’n a dormir sense fer les paus amb la gent amb qui estimem després d’haver-nos-hi més o menys emprenyat, o que s’hagi pogut sentir ofesa per paraules pujades de to en un moment donat. Penso que no s’ha de tenir mandra per aclarir qualsevol malentès, sobretot entre la parella però també en cas que es tracti d’un soci, d’un veí de l’escala o inclús un amic que us aprecieu massa per quedar renyits, perquè l’estratègia de “fer morros” per marcar territori o fer-se valer, si es perllonga massa no sol acabar bé. Us ho recomano, això de fer les paus, com una mesura d’higiene mental, terapèutica i també preventiva, per si de cas un inesperat contratemps, que Déu no vulgui, desbaratés la bona intenció d’arreglar les coses l'endemà. En qüestions tan delicades com restablir el bons rotllos abans no sigui massa tard, no es pot deixar per demà el que es pot enllestir avui; perquè, algunes vegades, per allò de la fatalitat que no queda a l’abast de les nostres mans, l'endemà no arriba mai. I quan es va salat per fer les paus, llavors sempre queda el remordiment de no haver-nos llegut el temps de trobar el moment de desemprenyar-nos, abans de posar-vos al llit.
Segur que us ve a la memòria més d’un cas que coneixeu d’aprop de persones que se n’han anat a l’altre barri d’un dia per altre, sobtadament, sense haver tingut temps d’acomiadar-se ni passar comptes de les picabaralles, renyines i rancúnies a mig lligar. Aleshores, a banda de passar el dol normal pel mutis sobtat d’algú que apreciàvem i respectàvem, el supervivent de dos barallats ha de pair, qui sap durant quant de temps, el record de que les últimes paraules que havíem intercanviat amb aquell que ja no hi és, foren per discutir-se o engegar-se a dida i més lluny i tot. Per aquesta raó, m’agradaria que hi penséssim una mica en aquesta proposta que faig només amb la intenció d’estalviar-nos disgustos irreparables, ja que encara que posteriorment es facin els impossibles per superar el mal regust de boca, els melics sentimentals deslligats deixen una ferida a l’ànima que costa de cicatritzar. Si ja és fotut que algú a qui s’estima se’n vagi a la francesa, sense que hàgim tingut temps de dir-nos mútuament quan ens estimàvem, imagineu-vos com n’ha de ser de reconsagrat l’aclaparament per no poder oblidar que les darreres paraules que us havíeu creuat aquella tarda o uns dies abans eren agres, fins i tot enrabiades.
Les paraules adequades, no sé perquè però massa sovint se’ns acudeixen quan ja es massa tard per emprar-les i que facin el fet. D’aquí ve que en aquests casos sempre es lamenti no haver tingut aquella conversa aclaridora, aquell rampell de sinceritat, aquell gest que es va quedar curt, potser simplement aquella mostra de tendresa que vàrem regatejar pensant que no calia córrer massa a fer les paus perquè era millor fer gruar l’emprenyament una mica més, que ja lleuria més endavant d’arreglar-ho. Tanmateix, quan hom gemega per no haver fet les paus quan pertocava, ja es poden haver perdut per sempre les claus del paradís que representa la tranquil·litat d’esperit. Us esborronaríeu de saber quantes persones viuen una llarga temporada amb mal de queixal a l’ànima, després d’adonar-se del disbarat de no haver rebaixat la tibantor amb la parella, o entre pares i fills, com si fer les paus no fos una rutina tan saludable com rentar-se les dents abans de posar-se al llit. El novel·lista Nir Baram li fa dir a un dels seus personatges de ficció: “... eren bona gent, no es portaven bé però és suportaven; potser únicament perquè es necessitaven”.
Suportar-se pot ser, doncs, una manera pràctica i una bona excusa per fer les paus cada vespre abans d’anar a dormir, o abans de plegar de la feina si amb qui ens les hem tingut és amb un company de treball o amb un empleat. Durant tot el temps que a causa de la meva feina de cap de personal era inevitable que a algú no li hagués agradat una decisió, fent cas del senyor Pla, que reivindicava el plaer de dormir bé com la cosa més interessant de la vida, no sortia del despatx sense haver intentat fer o almenys embastar les paus amb tothom. I, posats a fer, no crec que fos una mala idea que els polítics fessin quelcom de semblant, puix moltes vegades els conflictes polítics tenen el seu origen en males relacions personals. En fi, no sé si aquesta reflexió s’ha encomanat de l’estuba insuportable patida la tarda d’ahir (mentre n’escrivia l’esborrany, per acabar-ho d’adobar una avaria elèctrica a l’hora que la calor picava més fort ens va deixar penjats uns quants manresans més d’una hora llarga sense ventiladors ni aires condicionats), justifiqui que en repassar-la l’hagi trobada com una mica enfebrada. Per si de cas, deixem que la temperatura afluixi i posem-hi punt i final. Repeteixo, per molt que la calor em pogués estovar les idees, proveu de relligar melics abans d’anar a dormir i comprovareu com es descansa millor; no us asseguro que a més a més tingueu somnis entretinguts, però almenys sí que us estalviareu malsons.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada