Per fer boca, voldria fer una observació prèvia. Em podríeu contestar sincerament la següent pregunta: ¿penseu que si els fets objecte d’una sentència als jutges els afectessin en primera persona, sentimental o ideològicament, el veredicte seria el mateix que en cas contrari? No us sembli cap bajanada aquesta reflexió, ja que en aquest món de mones hi ha més hipocresia i interessos creats del que sembla a simple vista. Per exemple: ¿quants dels que s’esgargamellen abonant de cara a la galeria que s’aculli sense prejudicis els emigrats i refugiats estarien disposats a posar-se’ls a casa seva o a tenir-los com a veïns a la mateixa comunitat? Sobretot si són pobres, perquè si fossin rics la cosa canviaria. És molt maco predicar en abstracte, però quan toca concretar ja són figues d’un altre paner i les coses es compliquen. És cert que no sempre es tira la pedra i s’amaga la mà, però m’haureu de reconèixer que passa més vegades de les que desitjaríem, si res més no per quedar bé amb la vianda al plat. Doncs amb les sentències deu passat tres quartos del mateix, i és possible que els jutges siguin més sensibles a mirar-s’ho des del sentit comú que aferrant-se estrictament a l’esperit de la llei, en la mesura que amb l’objecte del plet s’hi identifiquin o els afecti.
Ep! No els critico pas; més aviat considero molt humà que els jutges no es mirin igual allò que els rellisca, conceptualment parlant, que no pas allò que d’alguna manera els afecta emocionalment. Perquè poca gent veu les coses tal com són, la majoria les veiem tal i com som nosaltres. Per tant, només si plantegem el problema d’aquesta manera entendrem decisions judicials que ens tomben d’espatlles, com per exemple la de la jutgessa de Tarragona que ha ordenat paralitzar per enèsima vegada l’enderrocament del monument franquista palplantat al vell mig del riu, al centre de Tortosa, o que els tribunals valencians beneeixin la recuperació del toc de queda i que incomprensiblement el deneguin a les Canàries. O sense anar més lluny, la sentència del Constitucional d’ahir, declarant nul·la a tots els efectes la declaració del primer estat d’alarma que va permetre el confinament sever del país. És molt possible que si enlloc de guiar-se exclusivament per la lletra de la llei els jutges s’haguessin escoltat les veuetes del sentit comú, el caire de la sentència podia haver-se amorosit el suficient per evitar l’estupefacció dels ciutadans, en uns moments tan sensibles com els que estem vivint. Deixant de banda les reaccions ressentides o més o menys afalagades dels polítics, segons les seves particulars conveniències, filies i fòbies, per un considerable col·lectiu de ciutadans rasos, d’aquells que se’n diuen ciutadans de a peu per diferenciar-los dels establishments d’un costat i de l’altre, la resolució del Constitucional enderrocant l’estat d’alarma amb efectes retroactius ha fet molt de mal a gent senzilla que els hi costarà d’entendre.
Tanmateix, tenint en compte que els Tribunals no actuen d’ofici sinó a instàncies de part, em pregunto si els jutges són immunes a qualsevol influència externa o poden perdre la imparcialitat si, “in pectore” algunes vegades combreguen o emfatitzen amb els arguments de fons de la part que litiga. De les sentències del Constitucional és inevitable que se’n faci una lectura política, perquè la matèria jutjada sempre té una càrrega política que no es pot dissoldre; ara bé, quan la sentència no es pronuncia per unanimitat, no es pot evitar especular que, més enllà de les consideracions estrictament legals, les matisacions dels discrepants s’hagin inspirat en el sentit comú. Els promotors en aquest cas del recurs contra l'estat d'alarma, la ultradreta escalfa braguetes i busca-raons, han celebrat la sentencia com si es tractes d’una gran victòria, sense tenir en compte que sempre que s’escarneix el sentit comú només s’escau parlar d’una gran derrota de la convivència i de l’esperit democràtic més elemental.
Ara els analistes del gran embolic ens venen que el problema de tot plegat consisteix en que per confinar un país degut a una causa tant excepcional com una crisi sanitària internacional, no serveix la llei que empara l’estat d’alarma sinó que s’havia de recórrer a l’estat d’excepció, malgrat aquest no inclogui una emergència sanitària com un problema d’ordre públic i, per tant, la inseguretat jurídica continuaria curt-circuitant la capacitat de governar encara que fos amb el suport parlamentari absolut, perquè sempre, en un país on tan agrada fer la punyeta a qui mana, apareixerà un “Pepito Grillo” o un “Pep Consciències”, en versió catalana, per aixafar la guitarra. I si els jutges sota la toga no portessin un rei al cos i no desdenyessin consultar el sentit comú simultàniament al codi, qui sap si no milloraríem les condicions per conviure en pau. D'altra banda, no oblidem que si les lleis son mal girbades i ambigües, els culpables són els parlamentaris que tenen la obligació de legislar.
Jo sóc dels que pensen que recórrer als tribunals no serveix de res si el que es pretén es que et donin la raó, en comptes de trobar la veritat. La vida s’assembla a un trencaclosques: cada peça té un perquè, una raó i un lloc. Insistir, doncs, a fer entrar els claus per la cabota a cops de martell legal, enlloc d’untar-los amb vaselina de sentit comú fa més mal que una pedregada. Acabo amb un altre exemple que potser us sonarà: ¿no seria més de sentit comú que els jutges enviessin la força pública antiavalots a desallotjar els okupes antisistema, incívics i organitzats que atempten contra un dels principis fonamentals d’un estat democràtic, el respecte i protecció de la propietat, enlloc de desnonar a empentes i per la força bruta de la seva llar a famílies amb menors, pel “delicte” de no poder pagar el lloguer? A la meva manera de veure, la justícia s’ho hauria de fer mirar puix només si les sentències son conformes al sentit comú, els ciutadans de a peu les aplaudirem. I tots plegats, francament, ens estalviarem moltes diarrees mentals.
Que passeu un bon dia les Carmes i un bon cap de setmana en general. En principi, pujaré la persiana del xiringuito dilluns vinent; però, si jo faig abans, no m’ho tingueu en compte perquè si ho faig serà amb sentit comú.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada