Follow by Email

dijous, 22 de juliol de 2021

RELOJ NO MARQUES LAS HORAS...

A vegades, ¿no voldríeu que el temps s’aturés, que el rellotge fes el miracle de que sense parar de marcar els minuts i els segons mai arribés a tocar les hores? No cal que dissimuleu, tots hem experimentat sensacions semblants; sobretot quan ens ho estem passant bé, esclar. Però no sempre aquest desig tan humà de perllongar els bons moments respon al benestar i felicitat que experimentem en un moment donat, sinó que massa sovint, per no dir sempre, al darrera dels compassos d’un bolero s’hi amaga la basarda pel que ens espera després d’una estona relaxada, sense complicacions ni sobresalts per oblidar-nos temporalment de la crua realitat. D’alguna manera, aquell principi filosòfic que se li atribueix a Horaci - aprofita cada minut com si fos el darrer de la teva vida - ha fet forrolla a la societat, oimés embolicat amb paper fi de la marca “carpe diem”. I quan cada cop tempta a més gent aturar una estona el rellotge per trascolar millor els trencacolls habituals del dia a dia i per pair més d’una putada inesperada, vés a saber si no val la pena de tenir present que no està al nostre abast afegir ni un minut a la vida, però el que sí podem es posar més vida a cada minut. En Josep Pla, que no tenia cap enretirada amb el filòsof grec, al “Quadern gris” ho expressava tot plegat més “a la pagesa”: “la felicitat es troba en un punt indeterminat a tocar de la inconsciència”

Per tant, amics i amigues, passem-ho bé mentre duri la festa, que per plorar ja ens quedarà temps de sobres! I no ens deixem enlluernar pels que prometen que quan els pobres manin l’autèntica festa no s’acabarà mai, perquè per desgràcia els pobres no han manat mai al món, ni durant aquells dies desfermats dels paradisos proletaris. I no és fàcil de creure que els pobres manaran un dia o altre, perquè si manessin voldria dir que automàticament haurien deixat de ser pobres, perquè de moment en tots els casos que els pobres toquen poder es transformen en rics a la recerca de més pobres que ells per explotar-los. Són faves comptades, la història no menteix! És normal, doncs, que la lletra del cèlebre bolero ens remogui els desitjos somorts d’estabilitat, lluny del patiment físic o d’esperit; però, seria malaltís adormim-nos enmig d’aquest núvol transitori de bonança, perquè allò de si això es guerra que no vingui la pau avui no s’aguanta per enlloc i no crec que ja estigui escrit en cap guió del planeta, perquè l’experiència palesa que quan hom desperta del somni de la cançó, la patacada que es fot li costa d'oblidar-la. Fatalment, sempre el núvol passa i ens abandona, recordant-nos que la vida no és res més que la suma de bons i mals moments. I que val més no demanar-li gaire favors al senyor del rellotge perquè, en general, aquests tipus de favors acaben sortint cars.

A la meva manera de veure, doncs, només en la mesura en que aprenguem a amanir cada moment de la vida en la seva salsa, serem feliços del tot. No té cap mèrit somriure quan tot són flors i violes; també s’ha de fer bona cara quan tot sembla que s'ha girat de gairell. Francament, penso que una persona demostra que és d’una sola peça quan li van maldades i no s’arronsa, ni es dóna per vençuda sinó que se supera amb iniciativa i tossuderia i, si convé, treien forces de flaquesa per tirar endavant. A mesura que ens acostuméssim a viure a ritme de rumba-bolero, a poc a poc aniríem descobrint com som realment; el problema és que quantes més coses descobrim a més coses haurem d’acabar renunciant quan plegui la musica. Tots voldríem aturar en un moment donat les brusques del rellotge, sempre quan estem a la glòria, i que es tornessin boges quan estem a l’infern; però, el rellotge és inexorable, i tant si estem encantats de la vida com traient foc pels queixals, les hores cauran puntuals i, com la mort, no faran diferències entre rics i pobres ni entre savis i ignorants, ja que en aquesta qüestió d’entomar la vida com es presenta l’únic capital que compta per triomfar és la serenitat i la fortalesa d’esperit. Dos virtuts, per cert, que no tenen res a veure amb la resignació cristiana d’oferir els sofriments “per a les missions” com ens ensenyava la capellanada en temps no gaire reculats.

Refugiar-se en el bolero-rumba potser sigui de nostàlgics i carrinclons; però, assaborir totes les hores petin com petin, convençuts que de cada rebrec de vida se li pot treure el suc i el bruc que es vulgui, es cosa de valents. La pena és que poques vegades la societat considera que sigui una persona d’èxit aquella que les passa magres i, incomprensiblement, els reconeixements i les recompenses solen caure del cantó d'aquells que totes els hi ponen. Però, no ho dubteu pas, el mèrit s’hauria de repartir entre tots, inclosos els que passen de boleros i prefereixen valsos o fins i tot un bon rock and roll, ja que com deia el meu avi: la vida és un gran envelat on es toquen musiques de tota mena, perquè tothom pugui remenar el cul com li vingui de gust. I jo afegeixo que els que no en sàpiguen, no vulguin o no puguin ballar, sempre poden participar de la xerinola si convé cantant o xiulant, que ja seria el caramull de la felicitat: sentir-se satisfets de que tots els que us envolten estiguin alegres, mentre el rellotge impassible vagi marcant les hores cap a un endemà desconegut però esperançat, com té que ser. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada