UNA DE FREDA I UNA DE CALENTA

En temps de pandèmia la vida no s’atura pas, encara que per a molts se’ls hagi escurçat radicalment o s’ho estiguin passin magra barallant-se amb les seqüeles. Però he observat que tant la maldat com la bondat no s’amaguen darrera el canyer ni quan van maldades, i que la gent, potser per pur instint de conservació, afina la imaginació i la creativitat per a no estar-se plegats de mans parant l’altra galta indiferents o resignats; el problema és que no sempre els esforços per sobreviure o simplement per fer la viu-viu amb dignitat van en la direcció correcta, i mentre alguns presenten iniciatives captivadores i fascinants que serveixen per posar dempeus els ànims i trempar les autoestimes, en altres casos només es barrina banya-baix com fer mal sense deixar pistes de la malifeta, amb l’únic objectiu de treure’n profit d’abusar de la confiança dels demes. Us en podria servir a grapats d’exemples, tant de noticies fredes i calentes, que il·lustren a bastament el que us acabo de dir. Com a farcit de la reflexió d’avui, doncs, us en proposo dos, una de freda i una altra de calenta:

(*) – El “seleccionador” de cases per robar.- Els Mossos d’Esquadra van detenir dimecres un home, de 42 anys i nacionalitat albanesa, com a presumpte autor de 36 delictes de robatori amb força a interior de domicilis, en grau de temptativa. Els fets es remunten al passat 19 de juny, quan al voltant de quarts de dues de la tarda la policia catalana va ser alertada per un veí d'Igualada que feia estona tenia la mosca al nas per la presència sospitosa d’un individu al carrer Sant Cugat, que aparentment gargotejava alguna cosa a les portes de diferents cases d’aquella zona. L’home sospitós es veu que “treballava” senyalant amb “marcadors” convinguts les cases on la seva “intuïció” de mala bèstia considerava que hi havia pisos fàcils d’entrar-hi a robar. Els Mossos, després d’identificar-lo i d’escorcollar-lo, com que no li van trobar a sobre cap indici d’estar cometent fets il·lícits el varen deixar marxar; però, més tard, durant una inspecció detinguda de la zona resulta que van localitzar 36 cases que tenien a la porta d’entrada marcadors cabalístics propis del llenguatge dels pispes. Segons els investigadors, tots aquests marcadors l’individu els havia posat aquella mateixa tarda, com qui diu a preu fet; però, vés a saber quants dies s’hi va passar espiant les anades i vingudes dels veïns, per tal d’orientar els futurs lladres sobre la vulnerabilitat de les vivendes en capella de ser violades, i les millors hores per fer la feina sense tenir roba estesa. Per carambola, al “marcador” de cases el varen enxampar dinou dies després, el 7 de juliol, voltant pel barri de les Corts, de Barcelona, qui sap si en plena jornada laboral. Esperem que un cop passés a disposició judicial no el deixessin anar amb càrrecs, a l’espera d’un judici sense agenda; perquè aquest paio no pararà de “seleccionar” pisos per robar, fotent-se’n de la justícia, de la pandèmia, del mort i de qui el vetlla. Aquesta és la notícia freda. Ojalà serveixi la difusió amb retranca de notícies com aquesta per comprendre que només les nostres fermes decisions com a societat seran les que mostraran qui som realment i qui volem ser, més que no pas l’habilitat dels nostres dirigents contemporitzant i fent volar coloms com a única resposta davant la creixent inseguretat ciutadana.

(*) – L’estrafolària salvació d’un gimnàs social.- Una operació immobiliària insòlita, d’aquelles noticies que t’han de repetir dues vegades per entendre-les, va salvar de la picota un equipament social emblemàtic del barri del Raval, de Barcelona, que sota el paraigua de “cooperativa gimnàstica”, feia anys que aixoplugava diverses activitats de caire social a tocar del barri xino, a la ronda de sant Pau. Els darrers mesos, com corresponia fer en temps de pandèmia a les entitats d’arrels socials, facilitaven menjar, mudes de roba i dutxes a milers de persones que s’havien quedat amb una mà al davant i l’altra al darrera. Però, des de molt abans de tot aquesta merda del coronavirus, els propietaris de l’immoble estaven decidits a tirar endavant un projecte urbanístic per enderrocar l’edifici i promocionar pisos de renda lliure. L’alcaldessa Colau va prendre’s com un repte per a l’Ajuntament impedir, no només la pèrdua de l’equipament social, sinó la possibilitat rematar les seves funcions socials construint 36 habitatges de lloguer públic assequible. La diferència que impedia que ajuntament i propietat encareixin es quantificava en sis milions d’euros, que era la distància entre el que pensava gastar-se com a màxim la Colau en aquesta operació rescat, i el que pretenia treure’n la propietat. Però, vet-aquí que quan el carro ja anava camí del pedregar i el futur del gimnàs semblava sentenciat, un conegut empresari de la industria audiovisual – l’inefable i enigmàtic Jaume Roures – es va disfressar de Rei Mag o de Papa Noel, i va fer el miracle o el joc de mans del segle: comprà l’immoble en litigi pels 14 milions que en demanava la propietat, a continuació el revengué a la Colau pels 8 que l’ajuntament volia pagar, i es comprometé a través d’una constructora integrada al grup Mediapro a remodelar l'edifici davant el cèntric mercat de sant Antoni, amb 36 habitatges de lloguer social, del qual la planta baixa i el soterrani es reservaran perquè s’hi pugui reinstal·lar el gimnàs sant Pau. És un mecenes el senyor Roures? Home, clar que no! L’ajuntament li cedeix a l’empresari, per agrair-li la “bona obra”, el dret de superfície de l’edifici per un període de 55 anys. S’ha deixat prendre el pèl la Colau, com ja insinua la oposició municipal? Tampoc és això! En part, perquè tot el que es digui o deixi de dir avui sobre aquesta operació seran només especulacions més o menys interessades. De moment, però, sembla que el barri i els socis cooperativistes del gimnàs sant Pau poden dormir tranquils. Què més es pot demanar en temps de pandèmia que una solució imaginativa de conte de fades? Aquesta és la notícia calenta, aconseguida amb una bona dosi d’aquell sentit comú que serveix per resoldre els problemes, no per plantejar-ne.