Follow by Email

diumenge, 14 de març de 2021

VUITS, NOUS I CARTES QUE NO LLIGUEN

Tothom s’omple la boca amb la paraula llibertat, però pocs s’atreveixen a viure de l’única manera que es pot ser lliure fins a les últimes conseqüències: no esquitllant-se de prendre decisions o partit, amagant el cap sota l'ala per comoditat. Però, sempre tenint present dues coses: una, que qui pren decisions no l’encerta sempre perquè d’humans és equivocar-se i, dos, que com que no sempre es pot guanyar s’ha d’aprendre a saber perdre. A qui estima la llibertat no li han de caure els anyells a l’hora de demanar perdó. Santa paraula, aquesta de demanar perdó! Si la féssim servir més sovint, ens estalviaríem molts de maldecaps. El que passa és que això de demanar disculpes encara n’hi ha que ho troben surrealista, potser perquè ignoren que el surrealisme, apart d’un moviment artístic, per uns quants és com una filosofia, una manera de viure, quasi una religió que practiquen amb devoció consumidora per disfressar l’autèntica personalitat. Potser una cuirassa darrera la qual sembli més fàcil demanar perdó, quan ens adonem que damunt la taula on s'està jugant la partida hi ha escampats vuits, nous i cartes que no lliguen.

Això d’amagar-se darrera una disfressa o d’una cuirassa de conveniència estic comprovant que es porta molt a les xarxes socials. La majoria d’addictes que s’hi pelen la pell dels dits i perjudiquen la vista connectats a totes hores, en certa manera ho fan perquè des d’aquella plataforma anònima se’ls hi permet fardar d’una vida imaginaria i d’una personalitat fictícia, però tan reals com la personalitat i el currículum que desitjarien haver tingut. En canvi, n’hi ha d’altres que no els hi raca pas passejar-se per les auto-pistes d’internet a cara descoberta, i sense cap necessitat deixar que tothom sàpiga com són, què estan fent a cada moment, fins i tot el que mengen, deixen anar pel broc gros el que pensen. Que si s’ho rumiessin dues vegades ho deixarien córrer, perquè poden acabar sent presoners de les bestieses supremacistes que un moment donat van tuitar. A la xarxa, reforca de pallanga!, se n’hi poden trobar molts de vuits, nous i cartes que no lliguen.

No comprenc aquests programes de televisió que despullen les vides de gent més o menys coneguda que només malda per ser famosa, o àdhuc de famosos consagrats, ja que desemmascarant-se ni uns ni altres aporten res de positiu a ningú, i molt menys als joves que estan a les beceroles de la vida. No serveixen en absolut aquests programes, plens de xafarderies i de superficialitats, per motivar en el públic consumidor d’aquestes porqueries l’estima per determinats valors indispensables per viure civilitzadament, ni en-senyen a tenir criteri propi. Serveixen únicament per camuflar missatges subliminals, com ara que el diner i la fama determinen l’èxit a la vida. No la qualitat , ni el benestar, ni les relacions lleials entre les persones. I ja no parlem de cultura, que aquests programes la cultura la tenen arrambada al quarto de les rates. Els productors i presentadors a sou no saben , i si ho saben els importa un rave, que un país sense cultura és un país sense ànima. I parlant d’ànima, hi trobo a faltar en general en els mitjans de comunicació reflexions que estimulin a no posar cara ni figura a Déu, que respectin tant la Bíblia com el Cora, perquè del que es tracta és de fer un esforç per comprendre els punts de vista de tothom. Per netejar la taula de vuits, nous i cartes que no lliguen cal dubtar sempre d’allò que ens volen vendre, encara més si ens ho volen encolomar a preu de saldo, perquè ningú dona duros a quatre pessetes, com saben molt bé tots els pillos que menteixen cada vegada que obren la boca i totes les víctimes de les manipulacions sistemàtiques dels "netejadors de cervells". No acabo de veure-ho clar, quan sembla que la corrupció va desemmascarant-se, encara em queda el dubte de si també m’estan amagant la de sota, perquè de la missa no se’n sàpiga mai tota la veritat. Més cartes que no lliguen...



Cap comentari:

Publica un comentari