ELS HI HAURIA DE CAURE LA CARA DE VERGONYA

Com si no vingués d’aquí perquè ja tinguéssim el país net i endreçat i els comptes al dia, els partits més votats a les darreres eleccions – que per si no us en recordeu representen cadascun d’ells una bona picossada de ciutadans -, no han estat capaços en quinze dies de posar-se d’acord per bastir un govern estable. Quina vergonya! Per cert, dos d’aquests partits durant l'anterior legislatura estaven enrotllats en una estranya parella de fet que mai es va acabar d’entendre, fent impossible la governança del país, sobretot des de fa dos anys que trencaven plats bonics cada dia, fins que en prou feines els hi va quedar vaixella per menjar. Precisament, com que no funcionaven a l’hora de prendre decisions perquè les discòrdies i atacs de banyes eren constants, van determinar partir peres i convèncer els ciutadans que decidissin en una jugada repetida per tercera vegada en poc temps, quin dels dos els hi feia més peça per desencallar el carro del pedregar després de la pandèmia i les seves seqüeles. Però resulta que dos setmanes després que les urnes hagin donat el seu veredicte, el més calent del futur i desitjat govern de salvació nacional està en remull, a l’aigüera.

Diguem-ho tot: les desavinences a que em referia abans no venien només de que la parella no tingues bon feeling, sinó que el problema era més complicat i també ja venia de lluny: es tractava d’una parella que no podia consumar el matrimoni i funcionar amb normalitat sinó era amb l'ajuda d'un camàlic. És a dir: que governar no era qüestió de que dos es posessin d'acord, sinó de que un tercer "partenaire" fes com si diguéssim de partera de les lleis. Però com que aquest tercer soci era indispensable per activar el trio, es feia pregar i no sempre estava disposat a donar un cop de mà perquè era bastant llunàtic. Per tant, els coits interromputs en aquella casa estaven a l’ordre del dia. I per això el matrimoni de conveniència va fer figa, i com que no es veia cap possibilitat d’apedaçar la convivència, tenint en compte que a part de fer-se el ronsa, el que feia de comodí o partera en aquest era aficionat a posar banyes als altres socis, a tots dos junts o per separat.

Tenint en compte aquesta mala experiència, el lògic seria que no se’ls passés pel cap repetir-la i reincidir en l’equivocació d’estar sempre penjats de si el tercer soci en discòrdia està o no disposat, en un moment donat, a ficar-se al llit i anar per feina. Seria lògic i de sentit comú que, escaldada i escarmentada, la parella mirés de bastir el govern amb socis més centrats i menys arrauxats, perquè en una relació la passió no ho és tot, sobretot si la societat conjugal és a tres bandes. En aquest tipus de componendes són més profitós els compromisos i la lleialtat. Però, vet-aquí, com si no haguessin hagut d’empassar-se en el passat prou gripaus i desenganys, que novament s’estan trencant les banyes intentant fer quadrar un trio tan impossible com fer quallar aigua amb oli. Però com que a tossuts no els guanya ningú, cap de la parelleta no vol que l’altre el faci passar per figaflor o tou en les seves conviccions independentistes i, per tant, és possible que no es donin per la pell i oficialitzin un nou trio, comprant la fidelitat del comodí matrimonial, acceptant a contracor com a dot algunes de les seves exigències radicals.

Tan senzill com seria bastir un govern estable si en aquest país no s’hagués marejat la perdiu, durant quasi trenta anys d’hegemonia convergent, en comptes d'aprovar una llei electoral moderna i previsora, que contemplés que en cas de fragmentació parlamentaria que fes perillar la constitució d’un govern sòlid i estable, és decidís en una segona volta entre els partits més votats a quin dels dos la ciutadania atorgava definitivament la confiança. Enlloc de perdre el temps com ara, intentant pactes post-electorals sovint impossibles pels vetos entre blocs, en la campanya de la segona volta els partits exclosos podrien decantar-se a favor d’un o altre candidat finalista, mirant d’assegurar en paga del “favor” el compromís de tenir en compte algun capítol de llur programa. Seria una formula molt més respectuosa amb la voluntat popular que no pas que la governabilitat depengui d’un partit minoritari que faci gruar la convivència, amb rebequeries de criatura mal criada i massa consentida. En fi, si al final de les converses pre-matrimonials que tenen, resulta que es volen apanyar funcionant com un trio malavingut, ja ens podem calçar perquè de bugada en rentaran poca i el poble anirà tan mal servit com sempre.