AL PUNT DE SAL

Hi hagué una època en que la sal anava més buscada que l’or. Quan encara no existien els refrigeradors i les neveres, conservar el menjar amb salmorra era l’única manera de mantenir la teca en condicions comestibles, durant llargues temporades. Era tan cobejada, que inclús els soldats cobraven la seva setmanada o mesada amb grapats de sal, i d’aquí ve que de la paga dels assalariats se’n digués “salari”. En canvi, avui dia la sal té poca requesta i més aviat mala premsa. I encara que els gastrònoms l’aprecien perquè saben que no en poden prescindir del tot a la cuina, malgrat totes les alternatives de condiments més saludables, sovint han de fer cas als clients hipocondríacs que acollonits pels seus metges demanen al cambrer que els plats estiguin “al punt de sal”.

Però, en canvi, a la vida no cal escatimar-la, la sal; sobretot si hom practica l’optimisme radical i creu en aquell principi cristià de “ser la sal de la terra”. Malgrat massa notícies amargues ens vulguin esguerrar el dia. Ojalà, per exemple, que els polítics n’anessin ben servits de sal, perquè a vegades a la seva feina, que és tan surrealista com la d’aquell que volia fer-se ric venent neveres als esquimals, resulta imprescindible seduir la parròquia amb empatia i fent volar coloms, sense passar-se de “salats”. L’empatia, sense cap dubte, jo diria que és un plat en el qual no es pot escatimar la sal, si pretenem que qui se’l mengi senti al paladar aquell regust característic dels plats ben condimentats.

Però de plats d’empatia ben amanida cada dia se’n serveixen menys pel món. Entre la pandèmia, la crisi, les guerres que no s'apaguen i la crispació massa a flor de pell, el cas és que d’optimisme no en circula gaire, i la gent cada vegada es preocupa més de mirar de reüll aquells amb qui s’ensopega, vés a saber si per por compulsiva a encomanar-se d’alguna cosa dolenta. Massa gent, per desgràcia, cada vegada vigila més que no se li acosti massa el que té al costat. Acostumats per força a l'efecte "bombolla" cadascú es mira més el seu melic, en comptes d’interessar-se per què pensen o senten els que li passen pel costat. Inclús sembla que en reduir-se els contactes socials entre tocs de queda i restriccions imposades als bars i llocs d'esbarjo o reunió, s’han rebaixat els decibels de les discussions en públic i, fins i tot, la gent es porta menys la contraria. Com si tot ja estigués dit i per barallar-se pensen que ja en tenen prou i de sobres amb els polítics i els tertulians que s’han de guanyar la seva ració de sal fent si cal tots els papers de l'auca.

Però perquè l’empatia tornés a ser un plat de moda ajudaria bastant que fóssim una mica més “salats” i, per tant més socials i sociables, capaços de sentir-nos feliços simplement comprovant que els nostres veïns també ho són. Sentir-se feliç no necessàriament equival a “passar-s’ho bé”; la gràcia o el mèrit, precisament és que tot i passar-ho magre es tingui el coratge de plantar cara als mals moments mig somrient mentre el dia creix, en comptes de tancar-se a plorar en una cambra fosca. Inclús serviria si el somrís fos una mica sardònic. També funciona per ser feliç adonar-se que a vegades a la vida és necessari dir molt sovint "gràcies" o "bon dia", i demanar "perdó" de tant en tant per amollar el llast de tristesa i d’amargor de boca que no ens deixa salivar amb serenitat els bons moments, per curts que siguin. No sabeu, si no ho heu experimentat, la immensa sensació de llibertat que es respira a l'ambient en sentir-vos perdonats. Les bones persones, adobats els seus actes i tarannàs al punt de sal, són capaces de recollir amb la mà el llampec de llum d’un estel fugaç, i escampar-lo entre els que viuen a les fosques.