Hi ha persones que, vagin com vagin, atreuen l’atenció perquè traspuen magnetisme natural i tenen un “no sé què” especial. Vaja que són quelcom més que simpàtiques o empàtiques, són allò que la societat classifica en l’apartat de “gent guapa” i que la seva atracció espontània o fingida, perquè hi ha de tot, desperta tantes passions com enveges entre els que passen per la vida tenint la sensació de ser pràcticament invisibles. Suposo que no us ve de nou el que dic, esclar, perquè des que érem petits la bellesa, l’aspecte físic, la bona presencia i la bona educació, eren detalls que es cotitzaven i que potser avui encara es valoren, si bé menys que abans. Però, comptat i debatut, a tothom li agrada tenir amics entre la “gent guapa”, clar que sí! Em sembla que el cervell, quasi per inèrcia se sent atret per tot allò que és harmoniós i simètric, i a la vista li agrada reposar la mirada en un rostre encantador – d’home o de dona – sense cansar-se’n. Quan érem petits, les nostres mares i àvies es delien perquè féssim tant de goig com si “sortíssim de la capsa”, tant si era per anar a l’escola, a festejar o a treballar. Elles volien que estiguéssim “guapos” o “guapes”, però la majoria de nosaltres, sobretot quan ja no érem criatures, probablement ja teníem clar que ens teníem de conformar sent, simplement, unes persones “com cal”. Que no és el mateix que pertànyer al clan de la “gent guapa”.
Segons els canons socials que una persona fos atractiva depenia de si tenia o no “sex appeal”, en canvi, avui n’hi ha prou amb tenir “ganxo”, atribut potser més vulgar perquè no té res a veure amb tenir “classe”. Això de tenir “classe”, malauradament, s’associava massa sovint amb una idea tan equívoca com el “luxe” – que ve del llatí i significa abundància de coses no necessàries -, i per aquesta raó la gent “amb classe” no estava vent vist que anés a comprar a qualsevol botigueta de barri, sinó a les franquícies de marques de categoria i renom, que s’establien als carrers més cèntrics de les ciutats, que convertien en bulevards de les exclusives i on només era ben rebuda la “gent guapa” que no mirava prim a l’hora de tirar de beta.
Però el context social i econòmic ha donat tants de tombs en pocs anys i s’han invertit tant els valors que, per a molta gent de la que jo en dic “com cal”, el que abans era tan normal com trobar feina ben pagada un cop acabats els estudis, avui ha esdevingut un autèntic luxe. Viceversa, el que abans la gent guapa considerava un luxe, com per exemple recrear-se amb una posta de sol, avui s’ha convertit en una rutina forçosa per a milers i milers d’aturats que a mitja edat veuen com també s’estan ponent totes les seves il·lusions, incloses en molts de casos la de veure els seus fills “col·locats”, en el bon sentit de la paraula, naturalment per guanyar-se la vida. El luxe abans identificava i caracteritzava un determinat estatus social, generalment monopolitzat per la gent guapa. Avui, cadascú dels que son “gent com cal” es pot regalar un luxe a mida de les seves butxaques, per escurades que estiguin, perquè el que val a l’hora de donar-se “un gust” és la intenció i l’amor que s’hi posa en assaborir-ho, no pas en quan costa.
A mi la gent guapa, francament, no em fa nosa ni em treu la son perquè no freqüentem els mateixos barris. La que si m’importa de topar-m’hi és amb la gent lletja, desagradable i incívica, i d’aquesta mena n’abunden tants exemplars que acabes trobant-te’ls fins i tot a la sopa. L’inconvenient més important que a la meva manera de veure representa per a la societat la gent guapa, és que fa com si visqués en una altra bombolla i es mira per sobre l’espatlla els que simplement són gent com cal. No contribuiré a fer safareig passant llista de la gent guapa que no em cau bé, perquè estic convençut que després de les pistes que acabo de donar qualsevol pot identificar-ne unes quantes bones peces i tractar-les amb la indiferència que es mereixen els que entenen la solidaritat com un acte de caritat. Encara menys assenyalaré la gent lletja que procura fer-nos la vida impossible, perquè els diaris en van plens cada dia de les seves malifetes, estafes, tripijocs, conxorxes i comportaments banya-baixos. Em quedo amb la gent com cal, que si m’ho permeteu, avui identificaré amb una jove de Lleida, l’Elisabeth Muñoz, que hauria d’ocupar les portades dels diaris i no una gasetilla en pàgines interiors, enlloc de dedicar la primera plana a gent lletja com en Villarejo, les infantas i els militars jubilats que volien afusellar vint milions de “rojos” i la justícia ha dit que no tenia tanta importància com per jutjar-los per un delicte d’odi. Aquesta noia lleidatana es va adonar que el conductor de l’autobús havia perdut el coneixement mentre conduïa, i sense pensar-s’ho dues vegades va abalançar-se sobre el volant impedint una catàstrofe. Aquesta noia de dinou-anys és el meu prototipus de “gent com cal” i el malparit que mentre ella feia la bona obra li va robar la bossa que havia deixat sobre el seient, és un exemple fefaent del que entenc per “gent lletja”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada