EN EL COMIAT D’UN AMIC EM VE DE GUST PARLAR D’ENVELLIR AMB DIGNITAT

 

La Rosa Montero, periodista i premi nacional de les Lletres Espanyoles, va escriure un dia una reflexió d’aquelles que es fan subratllar, per si algun dia les has de manllevar, com m’ha passat avui: “Es verdad que todos somos meros condenados a muerte agraciados con pequeños aplazamientos. Por no hablar de la vejez en sí, que tiene bemoles. En realidad, resulta asombroso que soportemos con tanta galanura la certidumbre de todos los horrores por venir: la lenta decadencia, el rosario de pérdidas de amigos de tu edad, la ejecución final. Claro que vivimos sin pensar, borrachos de presente, narcotiza-dos de vida, exactamente igual que si fuéramos eternos. Solo a partir de cierta edad, maduros ya y atisbando el declive, comienza a fallarnos la anestesia y nos hacemos progresivamente conscientes de lo que nos espera. Y ahí es cuando empieza la verdadera heroicidad”. L’amic que avui enterrarem - per cert, en divendres que és el dia que durant anys tota la colla del "si no fos", anaven a sopar -, no anava de vell heroic ni xaruc, sinó de vell amb dignitat i elegància. Que em sembla que encara és més important, a la meva manera de veure.

Una vegada se’m va queixar que a la vellesa semblava com si la vida agafés velocitat de vertigen i que això li feia angunia perquè: “com que ja estic en temps de pròrroga, en qualsevol moment em pot venir un tropell”. Però de seguida em sorprengué afegint: “per això no faig plans a llarg termini, només m’importa què faré avui i, a tot estirar, fins que torni de la propera excursió”. Quin crac, el meu amic Valentí! Fou un bon vivant sense extravagàncies, d’aquells que no fan mai mal ni nosa a ningú i dels que fins i tot te-nen el detall de fer mutis de l’escena de pressa. "Per no donar feina" - hagués dit. Encara que aquesta baixada de teló no la podia programar, estic segur que hagués sigut com ell l'hauria triat. Quan et fas vell dones més importància a la resiliència, entesa com l’esforç de flaquesa per refer-te de les adversitats de la vida. I el meu amic era un resilent a la seva manera, quasi sense proposar-ho, espontàniament, que és quan la resiliència esdevé virtut.

Quan s’és jove, la vida no es deixa condicionar per rutines ni per migranyes, només arrossegar per la ventolina que nou els petits miracles de cada dia. ¿Recordeu aquell temps que cada mati et despertaves amb un món per descobrir, amb un entretingut herbassar on enjogassar-te tranquil·lament oblidant-te dels maldecaps, de les presses i de les basardes malaltisses, perquè tot el paisatge era verge, estava per descobrir i per conquerir. I encara que d’aquella llibertat i exaltació, potser en fer-nos adults ja no en quedin més que un grapat de bons records colgats sota la fullaraca de les claudicacions, sabem amb una íntima i amarga certesa – la certesa dels que reconeixen haver-se venut la primogenitura per un plat de llenties -, que aquells dies de la llunyana joventut eren una experiència més autèntica, genuïna i real que els d'aquesta època malastruga que ens toca viure per força. Certament que aquella vida oberta a l’enlluernament fàcil i a la perplexitat davant una tela a mig pintar, era més completa i agraïda que la vida de formiguetes confinades, que avui amb la pandèmia hem de suportar resignadament. Malgrat que, fent-nos trampes al solitari, assegurem que aquesta és l’única vida possible.

La Nuria Espert, que ja té una edat, va confessar un dia que: “les activitats en les quals s’hi posa passió no les pots deixar mai”. Li dono la raó, i qui sap si per no sentir-me vell cada dia escric aquestes reflexions, que no sempre enfilo a la primera puntada, com abans. En qualsevol cas, ni es pot magnificar la joventut ni considerar una calamitat la vellesa. Jo crec que hauríem de fugir d’estereotips una mica arnats, com el que asseverava que en envellir les persones es tornaven més sàvies, més tolerants i més bonhomioses. Hi deu haver de tot! Conec persones grans tan idiotes com la canalla mal educada, però no perquè siguin velles sinó perquè, probablement, quan eren joves també es comportaven com a carallots i la vida els hi va transcórrer pel costat, sense que se n’adonessin, ni n’aprenguessin res. Per aquesta raó, negar-se a envellir és una estupidesa sense cap ni peus. Ho vulguem o no, el temps farà la seva feina sobre les nostres cèl·lules minut a minut, gastant-les i debilitant-les. Entossudir-nos en reconstruir la part més superficial de la nostra imatge, no deixa de ser res més que enganyar-se a un mateix; la vellesa ens atrapa a tots, però aquells que s’hi resisteixen a acceptar-ho tenen mala peça al teler. Es pot envellir de carcassa i no passa res, si conservem el cor i el cervell com si fóssim de la primera volada. I això només serà possible posant-hi il·lusió i dallonses. Que és com ho va fer l’amic que ha plegat la paradeta sense deixar un sol moment de somriure i comportar-se amb l'elegància dels vells dignes, ni de practicar el carpe diem amb voluntat de ferro encomanadissa; i això que la vida no l’havia tractat precisament amb cotó-fluix. A reveure, doncs, Valentí¡ Però no hi ha pressa, com diria ell amb la seva cara de murri.