Potser el virus l’amorrarem a còpia de vacunes, un dia o altra; però, alguns danys colaterals de la pandèmia trigaran a superar-se, i en molts de casos no s’hi arribarà a temps; precisament perquè el temps jugarà en contra de la capacitat de refer-se’n algunes de les seves víctimes, més dels danys morals que dels físics. Més o menys tocada la mainada i els adolescents, tota la generació de jovent de menys de trenta anys, se’n sortiran d’aquesta experiència i l’oblidaran. Déu vulgui, però, que se n'oblidin tant com perquè no els hi serveixi per posar prou seny per vacunar-se, enlloc dels efectes de la pandèmia de les causes immediates que la van provocar i desencadenar, entre elles el càstig sistemàtic del medi ambient.
Ara bé, la generació més granada ho tindrà difícil de pair, i la dels que ja juguen la partida de la vida en temps de descompte, penso que ho tindran francament fotut. Els joves, per consentits que hagin quedat entre confinaments, tocs de queda i restriccions a dojo justament quan la sang els hi bullia a les benes i reprimir-se era un sacrifici a vegades irresistible, encara els hi quedaran per davant molts anys per refer-se’n de tot plegat. En canvi, els que van de retirada, amb la llum de la reserva encesa, conscients que cada dia que passa queda menys corda, les seqüeles de la pandèmia es fan de mal dissimular, per molt de coratge, esperit de superació i ganes de viure que es tinguin.
Per aquesta raó, quan d’aquí a uns quants anys s’escrigui la crònica d’aquest desastre humà, s’haurà de reconèixer que la generació de la gent gran fou la que va deixar més pèl per culpa del covid-19: a part de caure com mosques els primers mesos, escabetxats com mai s’havia vist a les residències, també se’ls hi haurà de reconèixer que han estat víctimes d’una colossal estafa. Espero que algun dia la història reconegui que a la gent gran contemporània de la pandèmia se li va robar un grapat considerable del poc temps que li quedava per viure, justament a una edat que poc es pot recuperar el temps perdut. Els joves, segur que se’n sortiran amb més o menys força de voluntat, perquè els hi queda molta processó per recórrer i el seu ciri té cera per cremar una estona llarga.
En canvi, a la gent gran espero que se li reconegui que se’ls hi va escapçar, amb la subtilesa d’un cop de bisturí ben donat, les il·lusions de passar la vellesa que s’havien guanyat a pols, en pau i tranquil·litat. De sobte, se’ls hi va acabar per decret fer vida social amb les amistats als Casals; sortir d’excursió de tant en tant; gaudir dels néts a cor què vols, cor què desitges; anar a cal metge sempre que tinguessin un mal de ventre i poder-se explicar cara a cara enlloc de mitjançant un telèfon impersonal; en fi, haver de renunciar a tantes petites coses que els ajudaven a oblidar-se dels “si no fos”. Però, la gran estafa a la gent gran, és que aquest temps que la pandèmia els hi ha pres, ningú els hi retornarà. I no voldria descuidar-me del pitjor dany colateral: de la soledat, la tremenda bombolla de solitud no volguda i del silenci que envolta a tanta gent que viu sola i que no s’atreveix a sortir de casa per por d’arreplegar el “bitxo”, gairebé resignada a una quarantena eterna.
Tanmateix, de l'espantosa soledat dels que cauen malalts en temps de pandèmia, sigui o no per causa del virus, i s’han de passar els dies d’hospital sense una persona de la família al costat del llit, que els hi arregli la roba o el coixí, els hi acosti el got per beure o els acompanyi al lavabo per no molestar les infermeres, com era habitual en temps de la “normalitat” perduda. Aquesta manca d’una mà amiga a prop, destarota tant la gent gran malalta i separada de la seva bombolla de referència, que suposo algun dia s’escriurà sobre els nefastos “efectes secundaris” que pel seu estat d’ànim aquests danys colaterals han tingut. No obstant això, no voldria acabar la reflexió d’avui deprimint-vos, sinó més aviat per encoratjar-vos.
He volgut deixar constància de com afecta la pandèmia especialment a la gent gran, però precisament per contrarestar el sentiment d’estafa de que ús parlava, a la meva manera de veure cal que la gent gran aprofiti totes les oportunitats, tracamanyes i martingales si cal, per mantenir-se dempeus mentre la processó de cadascú no arribi a la meta, i de esprémer el carpe diem fins a l’últim cremallò perquè arribi el més tard possible. No li queda a la generació de la gent gran altra manera de sobreviure que plantant cara a la solitud i als desenganys, que omplint les seves respectives bombolles de bons records i, sobretot, de plans per passar cada dia sense avorrir-se, fent aquelles coses agradables que espanten les cabòries i les migranyes. I esperem que als manaires no se’ls hi acudeixi, quan hagin d’apedaçar els descosits de l’economia dels seus països, a retallar les pensions, que sol ser el primer recurs per combatre el dèficit públic que els hi passa pel cap a aquests capsigranys de polítics, en temps de crisi, com certifica la història. La generació de la gent gran que sobrevisqui a la pandèmia no pot ser víctima d’una altra estafa com aquesta. Però, per si de cas, que estiguin previnguts perquè no els hi encolomin de sorpresa el dia menys pensat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada