Follow by Email

dimecres, 24 de març de 2021

DE GANXETS, PUNTS DE MITJA I ROGATIVES

Durant la pandèmia de grip d’ara fa un segle, aquella que va passar erròniament a la història amb l’etiqueta d’espanyola com a denominació d’origen, diuen que les iaiones entretenien les hores mortes fent ganxet o punt de mitja, assegudes en una butaca o un balancí, escalfant-se els peus amb un braser. Una imatge bucòlica que avui en dia, encara que no ha desaparegut del tot, en la majoria de cases les agulles per fer ganxet o punt de mitja no se sap pas on paren, suposant que algú en guardi, perquè han quedat arraconades per les tàblets i els mòbils quan més potents millor. No obstant això, la pràctica d’aquesta diguem-ne manualitat ancestral ja no és qüestió de sexe ni d’edat.

Àdhuc els psicòlegs recomanen fer ganxet o punt de mitja, més que per passar l'estona, com a teràpia per a persones que pateixen algun desordre emocional. I com sol esdevenir amb la majoria de teràpies modernes, però en aquesta sobretot pel que pot xocar la novetat a primera vista, s’hi poden apuntar indistintament homes i dones, des que tinguin ús de raó fins quasi després de perdre una mica la xaveta. Alguns el consideren tan apropiat aquest hàbit com a teràpia, que a vegades el magnifiquen i tot assimilant-lo en quant a beneficis al mateix ioga. Me’n guardaré prou de prendre-hi partit en aquest debat comercial, però pel que sento dir això de fer ganxet i punt de mitja és molt eficaç per desmuntar l’angoixa i refer-se de les fiblades de soledat, i perquè els guanys emocionals són de “gran efecte”, com diria en Pla que solia valorar les coses per l’efecte que feien.

En qualsevol cas, mentre s’està pendent del patró i de les puntades i passades, no es té temps de barrinar sobre els problemes quotidians i, per tant, s’aflaqueix l’ansietat, l’estrès i, sobretot, s’endrecen els pensaments negatius. Per altra banda, reviscola coratges indispensables per aixecar el cap, tals com l’esforç, la paciència, la disciplina, i el més interessant de tot plegat és que deixondeix sensacions bàsiques com l’autoestima i l’optimisme, simplement pel fet de mirar bocabadat com una feina tan entretinguda pren forma i acaba convertint-se en una petita mostra d'art. A les persones grans els hi manté desperta la concentració i les ajuda a fer gimnàstica mental. memoritzant uns moviments mecànics i repetitius dels dits i les mans.

D’aquí ve que fer punt de mitja o ganxet clàssic no sigui només quelcom tan dessaborit com pot ésser a vegades una simple teràpia recuperadora, sinó que es tracta una ocupació ideal tant per aquells que han d’estar reclosos en una bombolla solitària com pels que prefereixen tenir gent a la vora. En el fons, perquè facin aquell “efecte” que dèiem, cal que distreguin. I malgrat en opinió d’alguns ortodoxes i puristes de les conveniències socials, o dels punyeters puntimirats en qüestions de gènere, és un fet que cada dia hi ha més homes de totes les edats, inclús alguns de joves, que això de fer manualitats abans reservades a les dones els ha enganxat; la llàstima és que aquesta afició la practiquin en el seu armari privat, per allò del què diria segons qui si ho sàpigues. Tanmateix, ara que m’hi fixo és rar ensopegar-te, com passava habitualment en temps reculats, dones trastejant amb les agulles de fer mitja o pendents de la labor de ganxet al tren, a l’autobús, assegudes prenent la fresca en un parc o fent tanda a la sala d’espera del metge. I no és perquè se’n donin vergonya, com els homes; francament, confesso que les raons que se m’escapen, però són més reservades que abans quan estan soles i, en canvi, es desinhibeixen totalment quan estan en colla, per exemple als tallers dels Casals. És un fet.

I en quan a les rogatives, m’ha estranyat que, com passava tot sovint i durant l’epidèmia del 18 en particular i frenèticament, no siguin notícia avui l’espectacle de les rogatives. Fins no fa pas tant de temps, des de les trones de les esglésies es feia creure que les epidèmies o les sequeres eren càstigs divins en resposta als pecats dels homes i de les dones – com aquesta mena de sancions diplomàtiques amb que els països en teoria “demòcrates” pretenen tocar el crostó als règims que no respecten les normes de convivència civilitzada -, i per aquesta raó, cada vegada que es declarava alguna “passa” o feia setmanes que no queia una gota de pluja, l’església gelosa de no perdre el monopoli del perdó i l’administració de la penitència, organitzava processons de rogatives cada dos per tres, a vegades feien més traça de rua carnavalesca que d’altra cosa, perquè aquelles societats profundament religioses o simplement supersticioses, desemprenyessin Déu. Per cert, aquelles rogatives que solien ser multitudinàries perquè la superstició com la fe mouen muntanyes, en temps d’epidèmia poc o molt contribuïen a incrementar els contagis, com ara es fa creure que passa amb les manifestacions de protesta.

Si el ganxet i el punt de mitja no ha desaparegut del tot, com anaven diem, les rogatives sembla que ja no estan de moda. Que recordi, al principi de la primera escalada el sant Pare va aconsellar els fidels a “resar cadascú a casa seva, un parenostre”. La consigna del Vaticà i, de retruc, de tots els bisbats i rectories es reproduí obedientment: “quedeu-vos a casa, no sortiu!”. El criteri científic i mèdic semblaria que s’hauria imposat també a les esglésies, al revés d’aquelles èpoques no tan llunyanes que l’establishment eclesiàstic i la pròpia societat civil amb les autoritats al capdavant promovien la celebració de processons i peregrinacions en temps d’epidèmia o de sequera, per expiar les culpes dels pecadors i demanar a Déu o al sant que tenia més requesta a la parròquia la seva protecció benefactora. Però aquesta costum sembla que s’ha estroncat. El que m’agradaria saber és per què cap patum religiosa – catòlica o del color que sigui – no gosa interpel·lar al seu Déu, demanant-li explicacions per d’aquesta estirada d’orelles col·lectiva, tenint en compte que, com sempre passa, qui en paga el pato no són els pecadors, sinó molts de justos que no tenen cap culpa, als quals no queda altre remei que reclamar al mestre armer, tot fent-li un jersei a punt de mitja, per guanyar-se la seva misericòrdia.

Cap comentari:

Publica un comentari