DONES, BUSCANT LA IGUALTAT NO SACRIFIQUEU LA TENDRESA!

 Sabeu, quan van començar-se a posar de moda els funerals laics vaig escriure que em feia pena que les cerimònies civils fossin gairebé una calca de les religioses que en teoria no els hi agradaven. Després, aquesta tendència s’ha anat corregint, encara que no del tot. Doncs bé, quan sento algunes líders feministes reivindicar la igualtat entre gèneres em dona la impressió que no totes les predicadores tenen clar que “igualtat” no vol dir que les dones s’hagin de comportar com ho fan els homes. Penseu-hi una mica, i em sembla que comprendreu el sentit d’allò que us estic parlant. I és que estant convençut com n’estic que una dona pot ésser si s’ho proposa tan competent, intel·ligent, múrria o valenta com un home, segurament més i tot; em sabria greu que fessin cas de les que pensen que no renunciar a algunes característiques pròpies de la sensibilitat femenina, com ara la tendresa o l’emotivitat a flor de pell, les converteix en unes bledes solejades i les fa més vulnerables als homes. Per tant, crec que la reivindicació s’hauria de concretar més i no deixar-la en un abstracte clam d’igualtat entre homes i dones, perquè del que es tracta és de que hi hagi “paritat” de drets, no de caràcters ni d’estils de comportar-se.

 A la meva manera de veure, la qüestió és que ningú hauria de considerar-se amb més drets que ningú, en funció del seu gènere. Partint d’aquest simple plantejament intel·lectual, totes les crides a la igualtat – d’oportunitats, de responsabilitats, de sou, de reconeixement social, d’influència en la presa de decisions, etcètera – cauen pel seu propi pes. És evident que homes i dones no són iguals morfològicament parlant, però tampoc hi ha cap dubte que han de tenir reconeguts els mateixos drets com a persones i com a ciutadans. Ara bé, és difícil d’aconseguir-ho, sobretot amb naturalitat, sense necessitat d’anar-ho pidolant com qui demana caritat, esgargamellant-se en manifestacions pels carrers i places un dia a l’any. En una societat ideal, que hagués assumit que totes les persones tenen els mateixos drets, sigui quin sigui els seu gènere, no seria necessari un dia dedicat “a la dona”, perquè el sol fet de celebrar-lo seria una mostra de desigualtat. Per aquesta raó, que avui les dones s’hagin declarat “en vaga simbòlica”, vol dir que la paritat continua sent una fita i no pas una realitat, pel molt que les dones siguin cada dia més visibles a la societat.

Però és que el problema real de la desigualtat de gènere no s’escenifica als aparadors públics, sinó que es consuma cada dia discretament de portes endintre, en la privacitat de moltes llars i centres de treball, és a dir en el desenvolupament habitual de la vida quotidiana. I tampoc és que hi hagi escampats mascles alfa a cada cantonada, com denuncien les feministes més arrauxades; l’assumpte és que molts homes normals i corrents no han assumit, per exemple, que la vida “en parella” suposa un compromís de repartir-se les obligacions domèstiques equitativament, com si home i dona formessin un equip ben avingut. Potser a pagès aquesta qüestió la tenen més ben encarrilada, però pel que fa a l’home urbà, que fugi d'estudi massa sovint a l’hora de donar un cop de mà a casa, hi té bastant a veure l’educació que s’ha mamat, sobretot la pràctica més que no pas la teòrica. Moltes mares, de bona fe, encara aconsellen els seus fills que un cop casats no es deixin prendre els “pantalons” per part de la dona. Queda, doncs, molta feina i un llarg camí per fer.

D’altra banda, és un fet que en temps de misèria, dels drets de la dona ja us en podeu oblidar, perquè la llei que s’imposa a homes i dones, quan econòmicament van mal dades, és la de l’explotació. Per tant, una de les maneres més eficaces i radicals d’acabar amb la submissió de les dones seria erradicant la pobresa. Si en situacions laborals més o menys reglamentades i controlades legalment, ja resulta difícil respectar la igualtat de drets entre gèneres, imagineu-vos que li espera a una dona que hagi de dependre per subsistir, de l’economia submergida. Encara que a vegades s’expliquin històries de solidaritat exemplars, la veritat és que són escadusseres i flor d'un dia, ja que quan s’ha d’anar a matadegolla per trobar feina o menjar, poca gent s’atura a pensar en els drets dels altres abans que en la pròpia supervivència. En conseqüència, mentre hi hagi precarietat laboral, immenses bosses d’economia submergida i escassetat vergonyosa de vivendes socials dignes, desenganyeu-vos que per moltes manifestacions que es facin, els més dèbils i vulnerables de la societat sempre ho tindran malparat perquè se’ls hi respectin els seus drets. Mentre el model de societat no doni la volta com un mitjó, esclar.