Follow by Email

dimecres, 10 de març de 2021

LA HISTÒRIA DEMOSTRA QUE ÉS MILLOR FER TAULES, QUE GUANYAR PER GOLEJADA.

Aquesta afirmació la palesa sovint la història quant te la mires en perspectiva, després d’un grapat d’anys. A sang calenta, és possible que sembli preferible acabar els conflictes o les partides obligant l’adversari a rendir-se capcot, arrossegant-se de genolls per terra. Guanyar per golejada i sense pietat pels que han gosat plantar cara en un moment donat a qui no suportaven, sigui en l’àmbit dels negocis o en el de la política, descarrega de testosterona al que guanya, sobretot si s’hi abona amorrant pel coll el vençut. El vencedor, en la majoria de casos experimenta com una forta sensació d’haver-se alliberat dels dimonis que portava dintre i li recargolaven la panxa, de l’enveja que no el deixava ni a sol ni serena i de les insuportables ganes de revenja que li estrenyien l’estómac. De tanta angoixa acumulada des qui sap quan. Però no li dura gaire la satisfacció: el temps just de comprendre que l’apallissat, derrotat, humiliat, i tots els qualificatius que vulgueu fer servir per definir el perdedor, no trigarà gaire ell mateix o els seus amics a reivindicar la injustícia de la derrota, amb més ràbia i constància que la primera vegada. Guanyant per golejada no vol dir gairebé mai que la guerra, el conflicte o la mala sang s’hagin acabat.

Per aquesta raó contemplo molt preocupat que el govern, i em temo que també l’Estat i una bona part de l’establishment espanyol, el conflicte, la guerra o la mala sang històrica entre Catalunya i Espanya ho volen liquidar a base de golejada. No els hi ha passat pel cap la possibilitat d’acabar la partida en unes taules honorables i fent una encaixada sincera. No trobo millors paraules per denunciar una vegada més la miopia i l’aberració del govern, potser també de l’Estat i segur que d’una part de l’establishment espanyol, que les que ahir varen cridar-se a les portes de Lledoners, quan els presos polítics catalans van ingressar disciplinadament a la presó: “com que no ens podeu guanyar a les urnes ens fiqueu a la presó” o “la nostra força és la paraula i per això voleu escanyar-nos”. Fa dies en aquest blog us proposava reflexionar sobre de qui depèn la justícia en aquest país, si de la Llei o de la bona o mala lluna d’un jutge. I avui la resposta ens l’ha donat el jutge de vigilància penitenciaria que contradient la jutgessa que fa un mes va trobar justificat el tercer grau, ara aprofitant que la jutgessa està pioca temporalment, s’ha decantat per les tesis de la Fiscalia. Res ha canviat d’ençà d’un mes enrere, llevat qui imparteix justícia avui deu estar convençut que aquesta partida s’ha de guanyar per golejada.

Quan escoltes que una part de l’establishment polític i inclús social identifica els presos polítics amb criminals comuns, és que algú s’ha begut l’enteniment i ha perdut els papers. L’actual president del govern i la seva colla d’escolanets d’amén, quan llagotejaven els catalans perquè investissin en Pedro Sanchez, no es varen estar de qualificar el contenciós entre Catalunya i Espanya de polític i que la solució tenia de ser política. Jo i molts altres vàrem pensar: “han trigat, però finalment han posat seny i buscaran la manera de fer unes taules que impedeixin acabar la guerra sense que ningú se senti vencedor ni vençut”. Però, ca barret! O bé es tractava de l’enèsima presa de pèl a la bona fe dels catalans, escenificada a consciència pel titella de torn, o era la prova fefaent que hi ha uns poders fàctics que no estan disposats ni farts de vi a que la partida s’acabi fent les paus acordant unes taules dignes, sinó que volen esclafar la bèstia negra del jacobinisme espanyol fent-li empassar una golejada de campionat.

Quin error, quin immens error estan cometent els responsables d’anar afegint llenya al foc, cada vegada amb més ràbia, més ressentiment i més mentides, perquè fan inevitable que un col·lectiu de persones que se senten vexades de paraula i d’obra des de fa segles en qüestions tan sensibles com la identitat, la cultura i l’administració honesta de l’esforç fiscal, acabin fent-se més mala sang. Quan la ministra d’assumptes exteriors espanyola, que no és precisament un passerell en matèria política, justifica les bestieses que comet el govern del qual forma part refugiant-se en arguments tan rancis i arnats com que “la roba bruta es renta a casa”, fent referència que les institucions europees no hi tenen que ficar el nas en els assumptes suposadament interns d’Espanya, sento una gran pena perquè anem per mal camí i cada vegada tenim el precipici més a prop. Quan es vol guanyar per golejada resulta que tothom hi acaba perdent. La història, repeteixo, de les victòries pírriques no se n’ha sentit mai orgullosa, perquè a la llarga espatllen més que no pas arreglen. I el pitjor que pot passar amb els conflictes polítics és deixar-los podrir. I ara, entre tots, és el que s’està fent. El dia que la Fiscalia i part de la Judicatura entenguin que quan els conflictes són de naturalesa política i, per tant en defensa pacífica d’unes idees, no es pot exigir penediment a canvi de perdó, potser haurem fet un pas decisiu cap al sentit comú. Les taules passen per una amnistia general i per fer realitat d’una vegada el diàleg que tan prediquen totes les parts, però que mai prosperarà mentre hi hagi tanta desconfiança i recel mutu sobre la taula. Avui, ja ho veieu, m’he aixecat emprenyat i això no és bo per la salut, ni per la de cadascú de nosaltres en particular ni per la del país en general. 

Cap comentari:

Publica un comentari