QUINA BROMA, DEMANAR COHERÈNCIA ALS POLÍTICS!

 No sé en què pensaven els de Brussel·les quan se’ls va acudir insinuar als de Madrid que posessin ordre al galliner de casa seva, perquè no semblés un orgue de gats emborratxats d'incoherència. Vaja, que a la capital de la Comunitat Europea ja en comencen a estar farts de tractar amb governants incongruents i hiperventilats, reprotxe que els hi agraeixo, encara que no crec que siguin els més indicats, ni els dirigents ni els socis de la UE, per donar consells en matèria de coherència o congruència, puix tot sovint ells en diuen i en fan cada una de l’alçada d’un campanar, i se xafen tant com poden la guitarra o es toquen el botet mútuament, perquè no se’ls pugui considerar un exemple de coherència a seguir. Més aviat, tot el contrari, francament. Però ja comprenc que a vegades toca de fer el paperot i, per tant, malgrat tot els hi agraeixo que hagin renyat Madrid, perquè tenen tota la raó d’estar emprenyats amb uns governants patètics que o bé sembla que cada vegada que van a pixar canvien d’opinió, o bé confonen contínuament els desitjos amb les realitats. I sense anar més lluny, com exemple l’espectacle de la Merkel aquesta matinada: en 36 hores s’ha fet enrere d’un sever programa de restriccions per aquesta setmana santa, davant l’amenaça de rebel·lió social. I això que els caps quadrats alemanys són un referent de coherència!

En un món farcit d’inintel·ligibilitats i enganys, de mentides i maniobres fosques, trobar polítics coherents no resulta una recerca senzilla. Reconec que casar coherència amb política cada vegada sembla més utòpic, però no perquè intrínsecament sigui impossible aquest maridatge, sinó perquè hi ha massa polítics que es posen a fer promeses i defensar projectes, sabent que són impossibles. Perquè una cosa són els projectes ideals i una de molt diferent que allò que és ideal sigui viable. El problema és que, al final de l'obra, la falta de coherència entre el que es diu i el que es fa, sostrau legitimitat a qui governa tant davant de la seva pròpia parròquia com respecte dels seus col·legues. Brussel·les acusa Madrid d’incoherent, perquè li sap greu de suportar un soci tan poc creïble, del qual se’n malfien per donar la sensació que sempre està a punt d’amagar-los l’ou. Però, a la recíproca, resulta que els que volen donar lliçons de coherència des de Brussel·les també es porten l’oli, com s’ha fet palès en la gestió de la pandèmia des d’una plana major europea que, a l’hora de la veritat, tothom mira només pels seus interessos i campi qui pugui.

A la meva manera de veure, dels bons polítics se n’espera sinceritat i transparència, és a dir: pensar bé el que diuen, sense perjudici de dir el que pensen; però, sobretot, sent íntegres i que allò que fan es correspongui amb el que han dit que farien. I és que tot i reconèixer les dificultats per ser coherent en política, s’ha de tenir en compte que la ciutadania es frisa perquè allò que els hi prometen els líders polítics almenys s’intenti de fer. I en una situació excepcional com la que estem vivint, amb la sensibilitat de molta gent a flor de pell, no es pot dir avui naps i demà cols. Si el que es tracta és de generar confiança, no és de rebut que es digui blat sense tenir-lo ben lligat al sac. No es poden planificar calendaris dei vacunació espectaculars – per Nadal es deia que a l’entrada de l’estiu el 70% de la població europea estaria immunitzada, i si repasseu les reflexions d'aquest blog ja li vàrem retreure a la consellera Vergés la seva eufòria –, sense verificar si eren possibles de complir, perquè els fiascos en aquestes qüestions són frustrants per una ciutadania que no entén res de res.

El constant bombardeig d’informacions contradictòries sobre l’eficàcia de les vacunes o sobre les mesures per evitar contagis, fan pena i fatiga. A quatre dies de la setmana santa, cada comunitat autònoma farà el que li roti, en funció dels interessos dels seus lobbys econòmics i polítics territorials (no perdre vots), i de les incongruències entre el que es prohibirà i el que es permetrà d'un territori a un altre, se’n podria escriure un llibre dels disbarats. A casa nostra mateix, se n’han sentit de tots colors per part de portaveus autoritzats i s’han alimentat expectatives que si s’escoltava els epidemiòlegs, a la vista del fiasco dels programes de vacunació i de la incertesa en quan a la incidència real de noves soques del virus importades de l’estranger, gràcies a la permissivitat en l’entrada de turistes sense cap mena de control, eren brindis al sol. I demà divendres escenificarem al Parlament un nou capítol del sainet polític català, frustrant-se la investidura d’un president que formi govern i vagi per feina, a un mes i escaig de les eleccions. Que no seria demanar massa.

Però el que més m’emprenya és que els tres partits que en teoria defensen la independència, tindran la barra de dir que no arriben a posar-se d’acord “per coherència”. De quin cony de coherència parlen? Que repassin totes les seves incoherències i marxes enrere, algunes històriques, dels darrers tres anys i, per favor, que enlloc de passejar-se com uns galls de panses, tinguin la humilitat de tocar de peus a terra i deixin de pensar en un utòpic demà per aquest país i es dediquin a reconstruir el present, abans no s’ensorri el poc que encara queda dempeus. I per coherència, de rodes de premsa les justes mentre cada vegada que algun membre de l’entorn del govern obri la boca sigui per fer volar coloms o per contradir allò que digué ell mateix o un col·lega abans d’ahir.