EMBOLICA QUE FA FORT!

Francament, si no fos que fa temps me n’he desenganyat, encara m’animaria pensar que potser sí que posarem seny i consagrarem els cinc sentits per aconseguir redreçar la deriva cap a la ruïna, del vaixell on estem embarcats. Però per molt que ho desitjo i que m’hi esforço, no veig pas símptomes d’autèntics lideratges capaços de canviar el rumb de la nau, amb idees noves, clares i sostenibles. Em refereixo a casa nostra, esclar; però, veient com n’estan de capgirades les cases dels altres, temo que el futur que ens espera sigui molt negre i, sobretot, imprevisible. No hi voldria pensar, perquè cada vegada que ho faig m’empipo una mica més i comprenc que m’ho he de prendre amb calma ja que, com diu en Quico, que si fa o no fa som de la mateixa quinta: “pel temps que em queda al convent...”. Però no és això, caram! No es hauríem de resignar a veure-les venir i passi el que passi algú tancarà la porta i el llum. Perquè el rumb som a temps de canviar-lo, allunyant la nau del perill d’embarrancar. Si no fos que n'hi ha uns quants que sembla visquin - i potser cobrin i tot -, només per embolicar la troca.

Per exemple, s’embolica la troca deixant que es podreixi, s’enrareixi i es crispi més cada dia que passa el fair play entre Espanya i Catalunya, per culpa de la tossuderia en resoldre les diferències a cops de destral i encebant la confrontació fins a la histèria - com ahir fent un lleig institucional al president d'una multinacional que ens pot assegurar llocs de treball, quina falta de vista dels que volen ser "homes d'Estat"! -, enlloc d’asseure’s per una vegada, sense prejudicis, ultimàtums ni fanfarronades per cap de les dues bandes, a enraonar amb sincera voluntat de desembolicar la maleïda troca i no pas d’enredar-la una mica més fins, que acabi convertint-se en un nus gordià que només es desenredi tallant-lo amb una espasa. El mal rotllo entre Espanya i Catalunya és històric, no es tracta de quatre malentesos d’abans d’ahir, i es pot resumir en tres punts sensibles: identitat nacional, finançament i sobirania. Pel que fa a la qüestió identitària, sempre s’ha topat, manés qui manés a Madrid, amb la negativa a reconèixer que els catalans arrosseguen proves històriques fefaents de la seva inequívoca nacionalitat, amb llengua, cultura i furs propis. Catalunya, en definitiva, sempre li ha exigit a Espanya el mateix: respecte. Però Espanya s’hi ha negat sistemàticament a respectar-nos, algunes vegades amb les dents serrades i posant-se una bena als ulls per no haver de reconèixer les coses com són.

La darrera topada s’identifica amb els fets desencadenats al voltant del referèndum del primer d’octubre de fa tres anys, quan, objectivament, estava en joc si es respectava o no el dret dels catalans a decidir el seu encaix amb Espanya. Davant la tancada en banda per part de l’Estat de reconèixer als ciutadans catalans l’exercici pactat, pacífic i àdhuc no vinculant d’aquell dret, el sobiranisme va imposar-se a l’autonomisme gràcies als continuats menysteniments i repressions dels successius governs centrals. Aquest gran error d’estratègia ha aconseguit que l’independentisme, com tots els sentiments romàntics hagi anat creixent a mesura que s’ha sentit apallissat, perseguit i escarnit. El més elemental anàlisi partint del sentit comú conclou que aquesta escalada s’hauria d’aturar ja, enlloc d’anar-la alimentant a base de pessigades sistemàtiques en els punts més sensibles i, en definitiva, d’anar remenant la merda. Els conflictes polítics només poden resoldre’s amb mesures polítiques, no pas amb policies i jutges. I per fer net i aturar els ressentiments enquistats, només hi veig un camí, francament: per una banda de la corda, una amplia amnistia política, i per l’altra, renunciar a fer entrar els claus polítics per la cabota.

Els greuges històrics que Catalunya manté amb Espanya han estat relacionats des de sempre amb un repartiment equitatiu i just dels impostos recaptats en territori català i amb el respecte incondicional a la capacitat de Catalunya per gestionar les competències transferides, sense continues interferències governamentals que facin impossible a la pràctica desenvolupar i regular-les d’acord amb els seus interessos. Per tant, pregunto: ¿quan les balances fiscals donen històricament la raó a la reivindicació catalana, per què entestar-se no solament en no fer-ne cas, sinó a més a més fotre-se’n no executant ni tan sols una tercera part de les inversions previstes anualment, en els pressupostos generals de l’Estat? I continuo preguntant: ¿per què tant d’interès en boicotejar sistemàticament cadascuna de les lleis aprovades pel Parlament en matèria de competències transferides, sobretot quan afecten a la llengua?

Vista l’obsessió del govern central de posar pals a les rodes al sentiment sobiranista d’una part molt considerable de catalans, ¿a què obeeix aquesta fal·lera de negar al Parlament el dret a que els legítims representants del poble, en qui resideix el poder segons la Constitució, puguin debatre tot allò que creguin convenient, inclòs el sexe dels àngels? Una cosa és debatre intel·lectualment una qüestió i una altra molt diferent executar els resultats dels debats. La minuta de temes a debatre no es pot vetar, en canvi en cas d’execucions els tràmits per neutralitzar-les passen per uns altres protocols, però mai buscant les pessigolles als responsables d’autoritzar o moderar. On s’ha vist que en la seva seu els parlamentaris no puguin parlar de tot? Només en aquells països on qui s’hauria d’ocupar de greixar els coixinets de la democràcia perquè no grinyolin, prefereix anar produint, un darrere l’altre, més embolics.