HI HA GENT PER TOT, VAL MÉS QUE ENS EN FEM CÀRREC

 Al planeta hi viu molta gent i no tothom pensa igual, ni té els mateixos gustos ni costums semblants. Per aquesta raó, sobretot en plena globalització, cal ser tolerant i carregar-nos de paciència sense fer escarafalls, potser reflexionant que de la mateixa manera que a nosaltres ens poden semblar estranyes i qui sap si inclús fastigoses les costums dels altres, a ells, les nostres, qui sap si també no els fan mala astrugància. I això abasta des de a la gastronomia fins als rituals religiosos, passant per l’organització de les respectives societat. Hi ha llocs on es es considera blasfem practicar una religió que no sigui l’oficial; i malgrat l’espiritualitat hauria de ser quelcom personal i intransferible, es fa difícil de no passar per l’adreçador quan hom s’hi juga la vida si no és prou bon practicant. Als Estats Units mateix, per posar un exemple significatiu, cada vegada més es nota que les confessions religioses intenten influir descaradament en la política, després que ja estan prou encastades en la vida domèstica. I a molts altres indrets del món passa tres quartos del mateix, amb l’agreujant que el sentiment religiós sovint no és més que una cortina de fum al servei del poder. Tanmateix, en països en guerra o empantagenats en crisis, us en faríeu creus de com pot ser que entremig de la desesperació i de la mort, hi hagi individus i col·lectius capaços de bastir autèntics imperis "menja-cocos", utilitzant les creences o les supersticions religioses com a palanca.

Quan ens arriben notícies estrafolàries d'altres llocs, la nostra primera reacció és blasmar-ne perquè a nosaltres, gràcies a Déu, ens han pujat d’una altra manera; i no es considera pecat ni delicte que espigolem “les ofertes” entre varies religions o entre diverses ideologies filosòfiques i polítiques. Perquè considerem un valor occidental no obligar els altres a creure en les mateixes coses, ni necessitem pertànyer a cap església per nassos si volem ser ben vistos, perquè es respecta l’espiritualitat i la ideologia com quelcom molt personal. I per aquesta raó, ens hem acostumat a deixar que els fills s’agafin cada dia més corda de la que a nosaltres ens permetien els pares; tot plegat perquè creiem en el mantra que assegura que no hi ha res més cruel que obligar un altre a que pensi com tu. Vaig tenir un singular company de feina que es vantava de tenir pare jueu, d’haver estudiat en un col·legi catòlic i d’haver-se acabat casant amb una protestant evangèlica. I quan t'havia deixat ben parat, afegia: “i ara festejo el budisme”. No sé si quan ens ho explicava era per prendre’ns el pèl o ho deia en serio. En qualsevol cas, pobre d’ell si amb aquest currículum hagués nascut en segons quins llocs.

I de que hi ha gent per tot en dona fe que Metges sense Fronteres varen denunciar, l’any 2013, que a Corea del Nord, país comunista per antonomàsia, hi havia pares que es menjaven els fills, per no passar gana. Costa de creure-s’ho, però era veritat; i fins i tot en Quim Monzó que sempre sol anar a la caça de notícies com aquesta per deixar garratibats els seus lectors, ho va glossar en una de les columnes dominicals de La Vanguardia. Tanmateix, la constant arribada de pateres plenes de refugiats als idealitzats paradisos mediterranis del sud d’Europa, posa de manifest que persones de carn i os com nosaltrss, i amb sentiments similars, s’ho passen tan malament als seus pobles d’origen que s’arrisquen a perdre el poc que els queda i a morir en la travessia, per arribar a una mena de Xauxa on, malgrat saben que hi ha crisi i pandèmia perquè ara les notícies volen, esperen fer-se passar la fam endarrerida d’anys amb les engrunes que sobrin de les nostres taules de privilegiats. ¿Coneixeu la faula d’aquell home tan miserable que, fart de rossegar només herbes i arrels, es preguntava desesperat si hi havia algú més tan desgraciat i trist que ell? Doncs, diu la llegenda que va girar el cap i en va veure un que collia les herbes que ell deixava.

Ens escandalitza com viuen a altres indrets i ens esgarrifem de les salvatjades que alguns són capaços de cometre, sense adonar-nos que nosaltres vivim en una societat atrapada per la cobdícia, pel mal humor i la supèrbia, a més a més de per la mala costum d’obrir-se pas a cops de colze per colar-se enlloc de fer cua, anant de bòlit per ser els més rics, guapos i poderosos del barri. Potser aquesta conducta nostra, també sigui motiu d’escàndol pels que s’ho miren des d’una altra banda. Haurem d’aprendre, doncs, a no filar tan prim i no creure’ns que a occident som el melic del món, sobretot ara enmig de la gran crisi que patim persones que no hi hem tingut res a veure. Persones a les quals els polítics exigeixen que ens estrenyem el cinturó, en tots els sentits de la paraula, quan ja no queden més forats al cinturó ni diners per comprar-se’n de nous, mentre els culpables del desastre se’n foten del mort i de qui el vetlla. Si s’ha perdut la fe en els polítics és perquè la majoria han demostrat ser uns mediocres i no tenir escrúpols; la darrera mostra d'una colossal cagada, la pèssima negociació per part de la UE amb les farmaceútiques del subministrament de vacunes. Potser alguns són molt llestos i estan molt preparats, però no tenen imaginació. I s’escandalitzen de la palla a l’ull aliè sense veure la biga al propi. Ja us ho dic, en aquest concert planetari de cultures tan diverses i contradictòries hi ha gent per tot, que s’agafa la vida a la seva manera; però, n’hi ha massa que tenint molta responsabilitat desafina i perd oli.