Follow by Email

diumenge, 21 de març de 2021

JA TENIM AQUÍ LA PRIMAVERA, PERÒ DE GOVERN POTSER NO EN TINDREM FINS A L’ESTIU

L’hivern aquesta vegada no ens ha aigualit la festa amb una rebequeria de fredorada tardana, però tampoc sembla que amb la primavera floreixi el nou govern que tan necessita Catalunya després de mesos de “provisionalitat” eixorca, i malgrat divendres la partera surt de comptes no crec pas que la criatura neixi, almenys de part natural. Potser no quedarà més remei que practicar una cesària, però em temo que encara que s’aconsegueixi fer-lo néixer amb l’ajuda de fòrceps, el nounat patirà de raquitisme congènit i ens farà viure contínuament amb ànsia per la seva salut. Millor que ho comencem a assumir, per no emportar-nos-en un desengany cada dos per tres.

I per què costa tant d’engendrar un govern? Qui sap si seria més fàcil, si els candidats a pares fossin dos enlloc de tres. Veureu, els trios no solen acabar gaire bé si repassem les estadístiques i les hemeroteques; si ja es prou difícil a vegades d’entendre’s dos, imagineu-vos com es complica la cosa quan hi ha un tercer en discòrdia. Perquè sempre dona la casualitat que els tercers acaben portant desavinences, sigui per gelosies tontes o per marcar paquet maquinant intrigues. Que què m’importa a mi si hi ha govern o no? Doncs molt, perquè sense algú que assumeixi la governança, sigui d’un país o d’una societat, no només no s’avança sinó que es perden infinitat d’oportunitats de tirar endavant. I si la desgovernança coincideix amb una època de vaques flaques, doncs ja no us ho explico: de cap a la bancarrota. Per aquesta raó tinc tant d’interès que els que tenen l’obligació de parir-ne un de fort i valent, no s’entretinguin més mirant-se el melic o, el que és pitjor, esbravant-se fent-se palles.

I no és pas que no sàpiguen per pròpia experiència, perquè no és la primera vegada que s’hi troben en aquest embolic, l’enredo que resulta en qualsevol activitat dependre de les rebequeries de tercers que es volen fer valdre, independent del seu pes específic real, per la senzilla raó que s’han trobat una clau a les mans i no le pensen deixar ni bojos. Renoi com n’és de llaminer i de perillós tenir la clau d'alguna cosa! A qui té la clau, sobretot quan s'és el soci minoritari, el torna boig fer ballar els altres amb la musica que ell toca. Normalment, les excepcions es poden comptar amb els dits d’una mà, les societats tripartides solen acabar malament perquè, l’un per l’altre ningú escombra, i a la casa comuna que comparteixen resulta que el més calent sempre està a l’aigüera. Doncs bé, malgrat els tres partits que intenten parir un govern – ERC, JUNTS i la CUP – ja saben el pa que s’hi dona fent equilibris contínuament en una maroma, tornen a ensopegar amb la mateixa pedra, com els burros, i insisteixen en anar-se’n al llit tots tres encara que es detestin cordialment.

I per què sóc pessimista i no em faig il·lusions sobre el govern tripartir? Doncs, senzillament perquè deixant les xafarderies de banda, els gestos inequívocs d’al·lèrgia mútua entre els tres partits que han d’escenificar el trio, que han transcendit a l’opinió pública perquè a més tenen el cinisme de no amagar-se'n, no provoquen precisament optimisme. L’abstenció de la CUP en la votació de candidata a presidir el Parlament, forçant la vergonya de que fos elegida per majoria simple, va ser molt més que un vot de càstig a Laura Borràs; com també va ser un gest poc elegant que la nova Presidenta menysprees públicament el seu predecessor en el càrrec, recalcant en declaracions posteriors la seva discrepància envers la llur actuació política; i tampoc em sembla que sigui un gest amistós per part de la senyora Borràs, que abusant de la majoria absoluta que el bloc independentista té a la Mesa, a la primera reunió formal o protocol·lària d’aquesta els dos representants del PSC, un d’ells la vicepresidenta, no hi fossin convidats. Són tres gestos prou significatius, per no allargar-me més, de que aquesta legislatura número tretze que pels supersticiosos és un altre mal presagi, és basa en una mitja veritat: la victòria absoluta de l’independentisme. Obviant el fet que la victòria va ser pírrica, el problema d’aquest país ara i des de temps ençà sempre ha estat no acceptar la pluralitat, que no tothom pensa igual i, per tant, que un bon govern ha de governar escoltant i mirant sinó d’acontentar totes les sensibilitats, que pot ser impossible, almenys de no trepitjar-ne cap.

Tanmateix, francament, sóc pessimista perquè em fa por el contrapoder que s’està consolidant entre una presidenta del Parlament del morro fort i disciplinadament lleial als dictats de Waterloo, que no li posarà fàcil governar al futur President de la Generalitat. Només tinc l’esperança que si la pragmàtica Elsa Artadi acaba sent la vice-presidenta del govern ajudi a refredar les friccions i aturi les mirades de reüll entre consellers. Però no n’espero massa, perquè tot i vantar-se de cara a la galeria que el comú denominador independentista els uneix a tots, és públic i notori que cap dels membres del trio combrega amb les mateixes estratègies per arribar-hi. Però, sobretot, perquè ara no toca insistir en fer-nos ballar aquesta musica.. Ara el que esperem els ciutadans és que governin sense posar-se cancalletes i que treguin aquest país de la misèria, de la frustració i de la depressió a que estan abocades més persones cada dia, i de la decadència econòmica i política que arrosseguem des de massa temps d’entretenir-nos fent volar coloms però quan va arribar el dia de posar en pràctica l’exhibició colombaire els pobres ocells només varen volar exactament tres minuts. Com diria en Laporta: "abans de tornar-hi, que n'aprenguin!"



Cap comentari:

Publica un comentari