Follow by Email

diumenge, 7 de juliol de 2019

TANT SI ENS AGRADA COM SI NO, CADA VEGADA DEPENEM MÉS DE LES MÀQUINES


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (diumenge 7 de juliol de 2019)
Jo ja us dic des de bon començament que mai tindré un bon rotllo amb una màquina i no crec que elles tinguin per mi cap mena de detall sentimental, més enllà del protocol·lari com a usuari impersonal. La principal raó d’aquesta manca d’empatia mútua no es degut a que les màquines no tinguin sentiments, que no en tenen, sinó que la simpatia i les atencions que et dispensen en un moment donat que te n’has de refiar, està programada al mil·límetre. El quid de la qüestió per entendre’t amb una màquina i que et doni la resposta que necessites i esperés en un moment donat, depèn completament de com li formulis la pregunta: la resposta de les màquines sempre està condicionada per la pregunta que tu facis i de com la facis i no t’equivoquis prement la tecla o el botó. Elles, tan intel·ligents, no tenen capacitat per especular què “vols dir” quan no afines la punteria. Si no preguntes correctament per activar els seus circuits “mentals” et faràs fotre, i la màquina no et resoldrà cap dels problemes o necessitats que tinguis per molt que les festegis. Les màquines no estan programades per estimar ni encara menys per “interpretar” res que no estigui preinscrit en els seus circuits. Us posaré un exemple, aprofitant la queixa que tot enfaristolat un bon home li feia a la seva dona, asseguts tots dos a la taula del costat de la meva, a la terrassa del Zurich, on havia parat per remullar la gola i refer-me de la calda, deixant pasturar la vista pel maremàgnum pintoresc i colorista de gent anant amunt i avall de la plaça Catalunya. L’home, repeteixo, sembla que estava més que indignat després de sortir insatisfet de la nova oficina de disseny de la seva caixa d’estalvis de tota la vida reconvertida en banca robotitzada per estalviar-se nòmines. Pel que vaig escoltar, a l’home indignat li sobraven els robots i enyorava les persones que l’atenien abans de les reestructuracions, sabent com es deia, qui era la seva família i del peu que calçava:
-“Te’n recordes que ahir em varen refusar la targeta per pagar el compte al restaurant on vàrem estar sopant? Doncs resulta que tinc un descobert al compte segons la merda de màquina que m’ha atès. Qualsevol empleat d’abans s’hagués preguntat com un paio tan primmirat com jo, que sempre procuro no fregar el crèdit s’havia quedat en números vermells. Però les màquines no estan dissenyades per entendre que som a final de mes i que ballen dos saldos a la llibreta, el del mes en curs que es liquidarà a primer del vinent i el que s’ha començat a acumular per saldar-se el primer dia del proper mes. Durant uns dies s’acumulen els dos saldos i sumats superaven el crèdit en dos-cents euros i escaig, malgrat tècnicament no era així perquè s’havien de desglossar per períodes. M’has entès que t’explico? Doncs la maquinota dels pebrots no, segons les seves instruccions estic en descobert, la targeta no és operativa i encara em cobraran comissions pel descobert. Això abans no passava, cony! Que diguin el que vulguin, però quan hi havia persones darrera dels taulells això no passava. I el pitjor de tot és que les persones que encara hi ha deixat a les sucursals reestructurades no poden contradir les màquines, que són les que tallen el bacallà...”
El monòleg devia durar encara una bona estona perquè l’home es veia que tenia ganes d’esbravar-se, però jo tenia pressa i vaig deixar-lo amb la paraula a la boca, tot fent-li una mirada de compassió i de solidaritat: mestre, si no us esforceu a raonar com un robot estareu perdut en aquest món dominat per la intel·ligència artificial.   
  
A LA MEVA MANERA DE VEURE                        
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada