PROPOSTA DE REFLEXIÓ (diumenge 7 de juliol de 2019)
Jo ja us dic des de bon començament que mai tindré un bon rotllo amb una
màquina i no crec que elles tinguin per mi cap mena de detall sentimental, més
enllà del protocol·lari com a usuari impersonal. La principal raó d’aquesta
manca d’empatia mútua no es degut a que les màquines no tinguin sentiments, que
no en tenen, sinó que la simpatia i les atencions que et dispensen en un moment
donat que te n’has de refiar, està programada al mil·límetre. El quid de la
qüestió per entendre’t amb una màquina i que et doni la resposta que necessites
i esperés en un moment donat, depèn completament de com li formulis la
pregunta: la resposta de les màquines sempre està condicionada per la pregunta
que tu facis i de com la facis i no t’equivoquis prement la tecla o el botó.
Elles, tan intel·ligents, no tenen capacitat per especular què “vols dir” quan
no afines la punteria. Si no preguntes correctament per activar els seus circuits
“mentals” et faràs fotre, i la màquina no et resoldrà cap dels problemes o
necessitats que tinguis per molt que les festegis. Les màquines no estan
programades per estimar ni encara menys per “interpretar” res que no estigui preinscrit
en els seus circuits. Us posaré un exemple, aprofitant la queixa que tot
enfaristolat un bon home li feia a la seva dona, asseguts tots dos a la taula
del costat de la meva, a la terrassa del Zurich, on havia parat per remullar la
gola i refer-me de la calda, deixant pasturar la vista pel maremàgnum pintoresc
i colorista de gent anant amunt i avall de la plaça Catalunya. L’home, repeteixo,
sembla que estava més que indignat després de sortir insatisfet de la nova
oficina de disseny de la seva caixa d’estalvis de tota la vida reconvertida en
banca robotitzada per estalviar-se nòmines. Pel que vaig escoltar, a l’home
indignat li sobraven els robots i enyorava les persones que l’atenien abans de
les reestructuracions, sabent com es deia, qui era la seva família i del peu
que calçava:
-“Te’n recordes que ahir em varen refusar la targeta per pagar el compte al
restaurant on vàrem estar sopant? Doncs resulta que tinc un descobert al compte
segons la merda de màquina que m’ha atès. Qualsevol empleat d’abans s’hagués
preguntat com un paio tan primmirat com jo, que sempre procuro no fregar el
crèdit s’havia quedat en números vermells. Però les màquines no estan
dissenyades per entendre que som a final de mes i que ballen dos saldos a la
llibreta, el del mes en curs que es liquidarà a primer del vinent i el que s’ha
començat a acumular per saldar-se el primer dia del proper mes. Durant uns dies
s’acumulen els dos saldos i sumats superaven el crèdit en dos-cents euros i
escaig, malgrat tècnicament no era així perquè s’havien de desglossar per períodes.
M’has entès que t’explico? Doncs la maquinota dels pebrots no, segons les seves
instruccions estic en descobert, la targeta no és operativa i encara em
cobraran comissions pel descobert. Això abans no passava, cony! Que diguin el
que vulguin, però quan hi havia persones darrera dels taulells això no passava.
I el pitjor de tot és que les persones que encara hi ha deixat a les sucursals reestructurades
no poden contradir les màquines, que són les que tallen el bacallà...”
El monòleg devia durar encara una bona estona perquè l’home es veia que
tenia ganes d’esbravar-se, però jo tenia pressa i vaig deixar-lo amb la paraula
a la boca, tot fent-li una mirada de compassió i de solidaritat: mestre, si no
us esforceu a raonar com un robot estareu perdut en aquest món dominat per la intel·ligència
artificial.
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A
PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada